Fellini íntim

De nen, Federico Fellini (1920-1993) es pensava que hi havia dues realitats: la que veia amb els ulls oberts i l’altra, amb els ulls tancats. I el cas és que van acabar coexistint en les seves pel·lícules. Totes se li apareixien primer en somnis. Només despertar-se tenia l’impuls de dibuixar-les. El llapis i el paper van ser eines vitals, no només creatives, per al mític director italià, els 100 anys del naixement del qual es van complir en plena pandèmia, cosa que en va espatllar la celebració, inclosa una exposició programada a El Born Centre de Cultura i Memòria, que ara, finalment, s’ha pogut obrir: El centenari. Fellini al món (fins al 9 de gener).

“Fellini era un amant de les asimetries, l’hauria fet feliç que la festa del seu aniversari també ho fos”, bromejava ahir Lucio Izzo, el director de l’Institut Italià de Cultura de Barcelona, l’organitzador d’aquesta mostra, en gira internacional, que se submergeix en el Fellini més íntim. Fins i tot en la seva vida familiar, a través de fotografies en què se’l veu d’infant. L’infant somiador que “mai va deixar de ser”, sosté la comissària Mariangela Scaramella, encantada d’haver pogut disposar en exclusiva de documents tan personals i, per tant, desconeguts pel públic.

Dibuixant compulsiu

La complicitat de la neboda de Fellini, la seva única hereva, ha estat clau per forjar aquest projecte especial, però també la de molts amics i col·laboradors que han conservat miraculosament part del llegat del cineasta. Els seus dibuixos, fets sobre suports tan humils com un tovalló, estaven predestinats a perdre’s en una mudança o directament van acabar en una paperera. Fellini era un dibuixant compulsiu i no desaprofitava cap moment per gargotejar; per exemple, quan parlava per telèfon.

Llastimosament no han perviscut la majoria de dibuixos que va fer als anys seixanta quan va caure en una profunda depressió. El seu psicoanalista el va animar a fer-los per mirar d’interpretar allò que succeïa dins el seu cap desconcertant quan dormia. No era diferent del que li succeïa quan estava despert. Ni del que succeïa en les seves pel·lícules, de les quals a El Born llueixen cartells, vestits i altres elements d’atrezzo, tot original.

El més vistós conviu amb papers reclosos en vitrines tan interessants com ara la carta que l’Acció Catòlica Italiana va enviar el 1960 al Ministeri de Turisme i de l’Espectacle perquè aturés la projecció de La dolce vita pel seu contingut “offensivo del pudore, della morale, del buon costume e della pubblica decenza”.

Fellini no temia els reaccionaris, però sí els seus dimonis interiors. “Era tremendament supersticiós i va abandonar alguns projectes de films perquè li transmetien males vibracions”, explica la comissària. Com ara El viatge de G. Mastorna, que tractava de la mort i Fellini es va pensar que si el rodava cridaria el seu propi final.

I va acabar els seus dies com els havia començat, dibuixant. Es va acomiadar de la vida amb una sèrie de dibuixos eròtics. Masclistes, potser? El Born analitzarà la seva obra amb perspectiva de gènere en un taller l’1 de desembre.