Cultura

Les imatges que falten

La Virreina exposa Guido Guidi, Joan Fontcuberta i Adrià Julià per reflexionar sobre les realitats infrarepresentades en l’era dels excessos visuals

La diarrea d’imatges que estem vivint (i, sobretot, patint, amb perplexitat i desconcert) pot donar la impressió que tot està representat, que ja ho hem vist tot. I el cas és que no tot en té, d’imatge, per descuit o, encara pitjor, perquè no s’adiu a la norma. Quines imatges falten i quines ens fan falta? El nou cicle d’exposicions de la Virreina Centre de la Imatge reflexiona sobre les realitats infrarepresentades a través de tres creadors que, tot transitant per camins allunyats del mainstream visual, utilitzen la imatge, sigui fixa o en moviment, per pensar i per pensar-nos sense l’habitual retòrica simplificadora.

Als afores

El fotògraf italià Guido Guidi (1941) va començar a apuntar la càmera cap a coses aparentment insignificants des de ben jovenet. Amb 15 anys va retratar els seus amics al costat d’un pal de llum que dibuixava la lletra a, el primer de molts més senyals alfabètics i signes geomètrics en què pararà atenció per escodrinyar les turbulències íntimes dels paisatges perifèrics orfes d’imatge. És la fotografia que obre Da zero, la retrospectiva més àmplia que se li ha organitzat mai i que arriba fins als seus últims treballs. “Es podria veure en qualsevol dels grans museus internacionals”, remarca el director de la Virreina, Valentín Roma.

Guidi mira allà on ningú mira, els marges suburbials en què suposadament no hi ha res especial. Els afores de Cesena, la seva ciutat natal, de Rímini i de Venècia seran els seus principals camps d’experimentació fotogràfica per escrutar aquests territoris ignorats i desatesos. “Per a Guidi, la càmera és una eina per comprendre l’acte de veure i per imaginar d’una manera més potent”, sosté Marta Dahó, la comissària de la mostra, que s’ha capbussat en l’arxiu ingent d’aquest creador, encara actiu, i n’ha seleccionat més de 250 fotografies, algunes inèdites, com les que va fer en el seu primer viatge a Espanya, amb parada a Barcelona, el 1981, a contrapèl de les visions turístiques i folkloritzants.

El recorregut expositiu entrelliga els seus projectes personals amb els d’encàrrec, com els que farà a partir dels anys setanta quan comença a treballar de fotògraf tècnic a l’Istituto Universitario di Architettura di Venezia, i que resol “poc convencionalment”, diu Dahó, que conclou: “Els treballs d’encàrrec no es distingeixen dels seus treballs personals”. Mai prepara les fotos, no l’obstina representar res i s’acosta a la realitat “sense cap desig de monumentalitzar-la”. “Fa una lectura crítica a l’instant decisiu. Es decanta pels moments menys decisius convençut que tant en l’esfera domèstica com en l’espai públic qualsevol detall ínfim pot ser important”, raona la comissària.

D’aquí també que va i torna insistentment als mateixos llocs per observar millor què pot haver passat per alt. A la Tomba Brion, a San Vito d’Altivole, dissenyada per Carlo Scarpa, s’hi va desplaçar durant més de deu anys un cop va haver complert l’encàrrec que li va fer el Canadian Centre for Architecture de Montreal de fotografiar diverses obres de l’arquitecte. La mateixa mirada pausada i persistent la va dedicar a una antiga ruta de peregrinació que unia Sant Petersburg amb Santiago de Compostel·la, i que va recórrer, aferrat a les vores secundàries, durant quatre anys, a mode de ritual hermenèutic, com un bucle sense fi.

Veritats de mentida

El títol Da zero fa una picada d’ullet a El grau zero de l’escriptura de Roland Barthes, a qui Joan Fontcuberta (Barcelona, 1955) desafia en un projecte que es presenta a la petita però sempre ben aprofitada Sala Miserachs de la Virreina. A Ça-a-été? Contra Barthes, Fontcuberta mata l’intel·lectual francès seminal posant contra les cordes les seves consideracions sobre la fotografia com a testimoni de la veritat. Barthes va morir el 1980 atropellat per una furgoneta, després de dinar amb el president François Mitterrand, i el fotògraf català es pregunta si hauria pensat el mateix si hagués viscut en l’era del Photoshop. És obvi que no.

Fontcuberta ha forjat aquest treball furgant en l’arxiu de la desapareguda revista mexicana Alerta, especialitzada en successos de sang i fetge, i n’ha extret amb un bisturí paròdic, el seu instrument de capçalera, un seguit d’imatges de personatges que assenyalen amb el dit el fet noticiable: una víctima al seu violador, un policia a un cos cosit a trets... Aquestes escenificacions “ingènues, rudimentàries i postisses” delaten que “tota fotografia és una ficció. Això-ha-estat, sí, però què és el que ha estat realment? La fotografia ens diu ben poca cosa de l’«això». Sempre necessita un text que l’alliberi de la seva naturalesa ambigua i equívoca”, rebla Fontcuberta.

Tribut a les ruïnes

En aquesta zona grisa també s’hi situa l’artista Adrià Julià (Barcelona, 1974), a qui la Virreina ha donat una oportunitat per revisar quinze anys de trajectòria. A Conquesta de l’inútil, juxtaposa diversos projectes pensats, fets i presentats en la majoria de casos fora de Catalunya, “sovint en contextos molt complicats”, diu Valentín Roma.

Julià es posa la granota d’arqueòleg, i a voltes d’escombriaire, per excavar en les restes de la tecnologia de la imatge, a la qual hem concedit un valor de permanència que no té. “Les imatges neixen i també moren.” L’atzar acostuma a ser un bon aliat seu. Per casualitat va trobar en uns magatzems de Los Angeles les bobines d’un dels grans fracassos de la indústria de Hollywood: el film Inchon (1981), paradigmàtic de l’espectacularització de la guerra, en aquest cas, la de Corea. Inutilitzables, perquè estaven podrides, va ressuscitar les imatges traspassant un vídeo penjat a YouTube en papers de fotografia analògica. El resultat del procés de conversió són unes visions fantasmagòriques que, amb altres formes i fons, anem trobant a l’exposició.

Per exemple a Ruinas da Fala, una pel·lícula feta amb les imatges defectuoses, i per tant descartades, d’una recerca del departament de biologia de la universitat de Joinville, al Brasil, d’espècies animals no autòctones capturades amb càmeres amb un sensor de moviment. Un altre material de rebuig que ha repescat són les filmacions que durant un breu temps feien les càmeres que els jugadors de futbol americà duien als cascos. “Es van retirar ràpidament perquè produïen imatges d’una violència inusitada”, explica Julià.

També es poden llegir, i de fet es llegeixen, com un gest bàrbar els grafits que interfereixen la visió immaculada de les pintures romàniques del MNAC. No se sap qui ni quan van ser fets. El cas és que ni ens hi fixem, que hi són, perquè el relat oficial de l’art els obvia per incorrectes. Julià els ha elevat de rang copiant-los en uns plafons de vidre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Montserrat Torrent
ORGANISTA

“Lluito tant com puc per defensar la vellesa”

BARCELONA

Narcís Comadira, artista convidat de l’Auditori

GIRONA

Moulin Rouge i Bette Davis reviuran a Salt

Salt
Neus Ballús
Directora de cinema

“Un cinema diferent és possible”

Barcelona

Atrapats per la passió del cinema

Barcelona

Elmini celebra 10 anys d’independència sonora

olot

Diversitat de gènere i canvi climàtic, a l’Olot Cultura

Olot

Lisi Estaras coreografia la vergonya a El Canal de Salt

BARCELONA
Comèdia

Una família no tan perfecta per a Belén Rueda