Cultura

Mirador

Sense jutjar els personatges

“El Goncourt em va donar una gran seguretat financera. També va significar una injecció d’energia creadora”

Entrevistem a l’àtic de l’Institut Francès de Barcelona la novel·lista Marie NDiaye, que ha vingut a la nostra ciutat a promocionar La venjança és meva (Animallibres, en traducció de Marta Marfany). La novel·la és un thriller psicològic protagonitzat per una advocada que un dia rep al bufet la visita d’un home que li demana que defensi la seva dona, acusada d’haver assassinat els seus tres fills (ofegats a la banyera). Però el que trasbalsa la lletrada no és tant el cas (que segur que serà mediàtic), sinó que li fa l’efecte que acaba de reconèixer en el client el jove de catorze o quinze anys que, trenta anys enrere, quan ella en tenia deu, li va marcar la vida per sempre. La intriga, doncs, es planteja ja des de les primeres pàgines: segur que aquest home és aquell adolescent de trenta anys enrere? I si l’és, ell sap qui és ella? L’ha reconeguda? De fet, ella no és cap advocada famosa; per què l’ha triada, doncs? Què va passar realment entre la protagonista i aquell noi més gran, fill d’una família benestant per a la qual treballava la seva mare?

Havia entrevistat NDiaye a Berlín l’any 2010 quan li van atorgar el premi Goncourt per Tres dones fortes, que va traduir aleshores Quaderns Crema. L’escriptora continua a la capital alemanya, on s’havia traslladat descartant Barcelona, Sitges –on va viure uns mesos als anys noranta– i París pel fet de ser massa cares, i ha continuant vivint allà, on ha enllestit la nova novel·la, una obra per reflexionar sobre l’hermetisme de les persones, de gran profunditat psicològica, amb la violència absurda de rerefons. Basada en un esdeveniment real, que va tenir molta repercussió en la premsa francesa, Marie NDiaye ens diu: “La lletrada Susane va saber de seguida que l’home que el gener del 2019 va entrar tímidament al seu despatx ja l’havia conegut molt temps abans i en un lloc el record del qual se li va aparèixer amb tanta precisió, amb tanta brutalitat, que va ser com si li donessin una batzacada al front.”

Quan li pregunto per què és tan diferent La venjança és meva en relació amb Tres dones fortes, NDiaye em contesta: “És una evolució lenta en relació amb la meva obra formada per quatre novel·les. És diferent amb relació a la forma i la construcció, però potser s’assemblen una mica pel que fa a la personalitat de les dones protagonistes. Abans havia escrit una altra novel·la sobre una dona que converteix la cuina en un art, i que sé que es traduirà al vostre país el 2022.” Guanyadora dels premis Femina 2001 i del Goncourt 2009, NDiaye m’havia comentat que no s’esperava rebre aquests guardons de gran repercussió. L’escriptora considera que no ha estat un handicap perquè han fet que la seva vida hagi estat més senzilla: “El Goncourt em va donar una gran seguretat financera i em va servir per poder treballar amb més tranquil·litat a Berlín. Em va donar una llibertat econòmica que no hauria pogut assolir de cap altra manera, però també va significar una injecció d’energia creadora.” Tornant a La venjança és meva, Marie NDiaye apunta que “el més important no és la veritat, sinó el record que aquesta dona té d’allò que va passar, que per a ella va ser bo, però per als seus pares potser no ho va ser tant”. La trama aprofundeix en els records, en el cas de l’advocada, allò que va succeir una vegada a casa del seu client quan era una nena. “És una memòria que només li pertany a ella. Jo no pretenc jutjar els personatges, sinó deixar pensar el lector.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Els impulsors de l’Hermitage a Barcelona abandonen el projecte i concentren els esforços en la via judicial

Barcelona

Investiguen una comunitat i l’arquitecte responsable de les obres que van malmetre un mural de Guinovart

barcelona
Crònica

Bofill, projecte endavant

S. Just Desvern

El ‘Belfast’ de Branagh

barcelona

Malson Atmosfèric inicia nova etapa amb ‘La ciutat’

girona
Paco Plaza
Director de cinema

“La por ens identifica com a éssers vius”

Barcelona

Els premis Enderrock, el 3 de març a Girona

girona

Elvis Mallorquí transita pels camins històrics

TOSSA DE MAR

Els premis Edebé fan unes apostes valentes

Barcelona