Cultura

Bohigas, de la barraca a l’Olimp

La mort de l’arquitecte de la Barcelona moderna i democràtica invita a reprendre el seu tarannà compromès

A l’Espanya de finals del franquisme, va defensar una arquitectura antipedant

Oriol Bohigas (1925-2021) serà recordat com l’arquitecte de la Barcelona olímpica, el que va obrir la ciutat al mar i va dignificar el nucli històric i la perifèria grisa. Però també com l’agitador cultural del postfranquisme, l’intel·lectual compromès amb una arquitectura que respongués als problemes socials de l’habitatge, el crític mordaç que atacava qualsevol manifestació de mal gust (inclosa la Sagrada Família), de mediocritat i de petulància. Amb la seva mort, dimarts passat als 95 anys, Catalunya perd un dels seus intel·lectuals més lúcids i persuasius i l’arquitecte que havia establert els ponts més fructífers amb el llegat republicà del GATCPAC.

Hi ha una certa imatge de Bohigas que anirà sempre associada al glamur de la Gauche Divine, a aquella manera que tenia la burgesia progre dels seixanta de debatre sobre com volien que fos el món sense deixar anar el whisky i el cigar. Però ell anava a treballar l’endemà, solia matisar quan li recordaven les nits consumides al Bocaccio. Amb el gran projecte urbanístic de les Olimpíades passa una mica el mateix: per damunt de tot, va concebre una idea de bellesa entre cosmopolita i veïnal, amb aquell lema del “Barcelona, posa’t guapa”, a vegades tan criticat i que té, en canvi, la justa dimensió d’una política de barri, de verduleres que es criden d’un balcó a l’altre. Un balcó ple de geranis florits. És part del seu encant, també, que molts el recordin com el senyor elegant que es presentava als actes públics amb unes corbates llampants i els mitjons de colors i que invita a preguntar-se per què tants arquitectes de casa nostra semblen vestits per un sastre milanès boig. Potser és l’uniforme que requereix un ofici que voreja l’abstracte sense deixar de tocar de peus a terra.

Una de les contribucions més rellevants de la trajectòria de Bohigas és l’article que va publicar el 1957 que es titulava “Elogi de la barraca”, en el qual ennoblia aquesta humil construcció de pura subsistència com un esforç per definir una vida humana enfront de la pràctica especulativa dels blocs suburbans que no eradicaven la marginalitat, sinó que la degradaven encara més. Defensor d’una “arquitectura sense adjectius”, cívica i realista, va posar en pràctica el seu plantejament, amb el seu soci Josep M. Martorell, en el bloc d’habitatges del carrer Pallars, uns allotjaments populars destinats a obrers metal·lúrgics que es concentraven a fer habitable la casa. En aquella Espanya mísera de finals del franquisme, considerava que era superflu aspirar a omplir el país d’edificis sofisticats i elitistes. Ho va defensar en un altre article el 1962: l’estat deplorable del país comportava assumir que la principal comesa de l’arquitecte era fer cases sense degoters i modelar un llenguatge que s’adaptés a la realitat tecnològica i social de l’entorn, que “tingués la humilitat de no proclamar diàriament gaires transcendències”. Bohigas creia que calia sacrificar-ho tot per les famílies que necessitaven un habitatge digne: l’estil, les formes, els principis, fins i tot el prestigi d’autor, i si calia, “tornar a treballar com un artesà medieval”.

Era la continuació d’un pensament que havia anat desenvolupat des del 1951 com un dels fundadors del Grup R, al costat de Coderch, Gili, Martorell, Barba Corsini o Moragas, i que es proposava adoptar posicions públiques comunes sobre el debat arquitectònic del moment, segons recordava Antoni Pizza. Enfront del corporativisme dels col·legis professionals de l’època, el Grup R s’erigia com una consciència oberta als corrents europeus, sobretot el racionalisme italià i la línia introduïda per Mies van der Rohe, i preocupada per les qüestions socials. El mateix Bohigas va definir els principis del grup: actuar “contra aquella falsa arquitectura classicista de pedra artificial, contra el conformisme de tants constructors absolutament desinteressats del problema artístic, social i tècnic de l’arquitectura, contra els absurds criteris urbanístics que regeixen la major part de les nostres obres, contra el gravíssim perill d’una arquitectura falsament monumentalista.” Molts anys després, en plena eufòria postolímpica pel disseny, carregaria contra el luxe esnob que omplia els halls dels hotels, els despatxos dels metges i advocats, les cases d’estiueig de l’Empordà o el Maresme, “muntats segons els models carrinclons d’uns burgesos ignorants i no gaire rics que ningú no ha sabut educar”, de la mateixa manera que reivindicaria el llegat modernista, quan ningú encara l’havia redescobert com a font de divises turístiques, i enaltiria l’obra del gironí Rafael Masó, sobre el qual va sustentar la teoria que en el cas de l’arquitectura i el disseny no servia la identificació entre noucentisme i classicisme, sinó que calia reconèixer la influència de la Secesssio vienesa, de la qual Masó, deia, era el millor intèrpret, al costat de Josep M. Jujol: l’un, dins una modernitat ortodoxa que conduiria al racionalisme; l’altre, cap a intuïcions “més díscoles” que prefigurarien l’expressionisme i l’abstracció. Bohigas, com a pensador, aportava sempre idees inspiradores.

Polemista incisiu, no va limitar-se a exposar les seves idees a través de desenes d’articles i de llibres tan influents com ara Barcelona, entre el Pla Cerdà i el barraquisme (1963), Contra una arquitectura adjectivada (1968) o les sucoses entregues dels seus dietaris, sinó des de l’acció política com a regidor d’Urbanisme, de 1980 a 1984, amb Narcís Serra, i de Cultura, entre el 1991 i el 1994, amb Pasqual Maragall. Aquesta és la seva etapa de plenitud,i també la que li va representar un cost personal més alt. Acostar-se al poder sempre deixa ferides. Però no el va fer claudicar de la seva convicció que ordenar la ciutat era una forma d’activisme cultural i social. És també Antoni Pizza qui ha assenyalat que “les implicacions socials caracteritzaran de manera incisiva el trajecte professional de Bohigas, que experimentarà en repetides ocasions qüestions lligades a l’habitatge popular, als serveis socials, a la recuperació de les zones ciutadanes més desqualificades”. D’aquí que se’l pogués trobar implicat en multitud d’iniciatives, des de la Caputxinada de 1966 o el tancament d’intel·lectuals a Montserrat de 1970, fins al grup Edicions 62, del qual va ser president del 1975 al 1999, el patronat de la Fundació Miró, el FAD o l’Ateneu Barcelonès, que també va presidir del 2003 al 2011, abans que la salut li flaquegés. Avui que no hi és, tenim el deure d’agafar el testimoni del seu compromís i el seu bon fer.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Els impulsors de l’Hermitage a Barcelona abandonen el projecte i concentren els esforços en la via judicial

Barcelona

Investiguen una comunitat i l’arquitecte responsable de les obres que van malmetre un mural de Guinovart

barcelona
Crònica

Bofill, projecte endavant

S. Just Desvern

El ‘Belfast’ de Branagh

barcelona

Malson Atmosfèric inicia nova etapa amb ‘La ciutat’

girona
Paco Plaza
Director de cinema

“La por ens identifica com a éssers vius”

Barcelona

Els premis Enderrock, el 3 de març a Girona

girona

Elvis Mallorquí transita pels camins històrics

TOSSA DE MAR

Els premis Edebé fan unes apostes valentes

Barcelona