Brillant, malgrat el teclat

Fa molts anys que Paco de Lucía està treballant en una innovació constant de la ciència flamenca, d'una manera totalment lliure que ni tan sols qüestionen els sectors més ortodoxos de la flamencologia. Amb el seu famós sextet –que incloïa el baix elèctric de Carles Benavent i el saxofonista i flautista Jorge Pardo–, Paco de Lucía va investigar en línies paral·leles a les quals havia accedit el seu amic Camarón des de La leyenda del tiempo, el disc que curiosament va marcar el seu distanciament com a duet més brillant de la història del flamenc modern.

Paco de Lucía va tornar a Peralada amb un format d'octet i un plantejament que no diferia gaire de la seva última visita al festival, el 2004, incloses les branques de palma que decoraven l'escenari: Niño Josele, a la segona però no secundària guitarra; el baix elèctric del guajiro Alain Pérez; les riques percussions d'El Piraña; les veus complementàries de Duquende i David de Jacoba, i l'intens ball d'El Farruco, que va provocar algunes de les ovacions més sonores d'una vetllada en què les grades de Peralada van vibrar amb la passió contagiosa d'un públic realment agraït i emocionat. Hem dit un octet: falta una peça. Antonio Serrano va aportar al conjunt alguns dels moments més brillants, però també l'únic punt discutible. Amb un instrument tan poc flamenc com l'harmònica va fer autèntiques meravelles, que podrien ser una actualització dels vents de Jorge Pardo a l'època del sextet. Per contra, quan Serrano tocava un petit teclat elèctric, el resultat era anèmic i ortopèdic, o en el millor dels casos, prescindible.

Teclat a part, el concert va ser una altra demostració de mestratge a càrrec de Paco de Lucía, sempre genial, subtil i energètic a parts iguals, i generós a l'hora de donar protagonisme als seus músics. Van ser dues hores de concert, repartides en dues parts, que van acabar amb Entre dos aguas, un dels pocs èxits populars que ha tingut el guitarrista d'Algesires durant la seva llarga carrera. No importa: ell habita una altra dimensió i no l'importen les glòries efímeres d'aquest món, però el fa més habitable.