Als cims

Sort que va parar de ploure i que, passada la mitjanit, el concert va tornar a començar.

El flamenc necessita les fonts populars. La concomitància entre copla i flamenc ve de lluny. Poveda és una esponja que xucla sense límits, però té la copla interioritzada d'abans i tot que el flamenc, i té sobretot la capacitat de distanciament i de civilitat dels flamencs catalans. Cada peça està estudiada i servida amb una elegància, una contenció i una generositat que fan caure d'esquena. Rejoveneix les cançons mantenint el tronc melòdic però podant-lo de tota afectació o retòrica, de tota la frondositat sobrera, melodramàtica i kitsch del gènere. És exacte tallant la paraula. Posa les comes i els punts com ningú altre. Si amb altres cantaores tens la sensació que surten del flamenc clàssic com una concessió populista i de més a més, Poveda s'hi deixa la pell.

Poveda, Amargós i Chicuelo fan un trio increïble. El concert va ser molt complet. Entre les coplas, Poveda va interpretar la Cançó del bes sense port, de Maria-Mercè Marçal, amb una dolçor tan fina com potent, i El cant dels ocells amb un amor i una alegria que la peça es mereix i que en canvi no se li sol donar. Una gran virtut de Poveda és que sembla que no conegui el quejío. No es lamenta. Interpreta amb un geni i una delicadesa que meravellen, com si s'enfilés a cims nevats i purs, inexplorats i netíssims, lliures de qualsevol extravagància. La interpretació de Mis tres puñales ja va semblar pròpia d'un mèdium. Va fer aixecar el públic i n'hi havia per a això i per a molt més. La versió tan refinada de la cançó A ciegas va tornar a fer-nos posar drets. S'ha de ser molt valent per acabar un concert recordant ni més ni menys que Camarón, encara que fos amb una peça difícil de reivindicar com Sere... serenito. Ningú va dubtar que se'n sortiria i tots vam tornar a treure'ns el barret.