Cultura

Una ‘Solitud’ en bona companyia

Jovent, què us passa, que no esteu llegint Solitud? Potser us sorprendrà que estigui tan fora de la norma, que hi trobareu una aliada inesperada per ser, vosaltres també, “excepcions fecundes i generoses”, com diu Raül Garrigasait, o per descobrir que l’art admet –sovint l’exigeix– acostaments de biaix, “una mena d’estigmatisme perceptiu que en l’error en l’enfocament aprèn a mirar”, com li va passar a Maria Callís quan la va llegir pel batxillerat. Per això Enric Casasses insisteix: “Nens i nenes, ai!, nois i noies, si no heu llegit Solitud, llegiu-la per primer cop, i si l’heu llegida, rellegiu-la per primer cop”, perquè hi ha obres que se’t claven com les punxes d’un esbarzer per vegades que hi tornis. Per facilitar el retrobament, Edicions 62 ha publicat de nou el clàssic de Víctor Català en una edició a cura de Jordi Cornudella que respecta al màxim la voluntat de l’escriptora, sense l’expiació normativa que van imposar-li certs correctors castos, i que incorpora en apèndix, a banda de tots els pròlegs que va redactar per a les successives reimpressions de l’obra, les lectures que n’han fet vuit narradors contemporanis. Són, a més de Callís, Casasses i Garrigasait, Najat El Hachmi, Mercè Ibarz, Dolors Miquel, Vicenç Pagès Jordà i Toni Sala.

Si Casasses hi veu “petits detalls d’un virtuosisme precinematogràfic” per acompanyar la Mila, la dona malcasada en “la plenitud anhelant de son ànima” i “la sobrera ventura de son cos”, muntanya amunt fins a una ermita solitària, Najat El Hachi hi llegix un tractat pioner sobre la irreverència de les dones, fins i tot quan són desproveïdes de poder, i Mercè Ibarz continua admirant-se de “l’audàcia artística” amb què li retornava els ecos del seu món rural: “Quin entusiasme, quin cant”, en una dansa de paraules antigues que dotava el paisatge de “carn, ulls, sang, sexe”. A Lola Miquel, tota la novel·la, llegida als 19 anys (jovent, no badeu!), li va semblar “un somni de vida”, i a Vicenç Pagès se li va transformar, en anar a viure al peu del Montgrí, en una mena d’agent geològic que ha modelat la seva pròpia visió,“com ho fan els torrents o les atzavares”. Toni Sala, en fi, la llegeix, a la llum de Freud, com “la transcripció d’un embaràs”. Llegida del dret o de biaix, Solitud és, al cap de més de cent anys, la prova que “tota cosa estada havia de deixar senyal”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.