Arts escèniques

MANOLO ALCÁNTARA

artista de circ, en transformació

“No sé quan acabaré dient «jo ja no faig circ»”

Tinc un temps limitat. I em puc dedicar als artistes o a la companyia. Prefereixo estar quatre hores assajant al local, que venent-lo
Tot el que veig ho tradueixo a l’espai escènic. La creació ve d’aquesta curiositat per transformar-ho tot

El trobem dimarts a casa seva, fent quarantena de covid. S’havien reservat el cap de setmana de Nadal per recuperar la família i la infecció els l’ha esgarriat. I li sap greu. També té una certa angúnia perquè necessita tornar al seu nou local i continuar muntant la nova peça, que estrenarà a la primavera a Catalunya. Aquest 2021, l’any que en celebrava 25 de professional del circ, ha estat esplendorós: ha rebut el Premio Nacional de circ, ha comprat un local i ha recuperat el Déjà vu, després de 20 mesos d’inacció. Optimista de mena, només el preocupa ser honest amb els reptes que li planteja la recerca. Es pot passar tres anys per crear un espectacle. I, amb sort, el fa viure fins a cinc anys. El que lamenta és que tingui, fins ara, tan poca activitat a Catalunya.

Acabem l’any en què l’han premiat amb el Premio Nacional de Circo del ninisteri per la seva trajectòria.
Et diré que a mi no m’agrada gaire això del món dels premis. D’entrada, no m’apunto als que t’has de presentar tu: si t’han de donar un premi, que te’l donin directament. Això que t’hagis de presentar, em fa molta peresa. El Nacional el dona una comissió directament.
Rebutja els premis, doncs?
Sempre fa il·lusió que quan vas a un festival et reconeguin la feina. O el Premio Nacional, sí que fa il·lusió. Però és que els premis sempre són molt injustos. Per què no s’ha pogut destacar la trajectòria de Los Galindos, per exemple? Hi ha molta gent que s’ho mereix. Ara, si te’l donen, l’agraeixes.
Aquest té una dotació econòmica. 30.000 euros, oi?
És la primera vegada que guanyo un premi amb dotació econòmica. Ens faran la formalitat de l’entrega l’any vinent. De moment, els diners m’han servit per al primer pagament de la compra d’un local, que em permetrà tenir un finançament més petit. Els calés sempre marxen, però m’agrada molt que bona part del premi repercuteixi en la feina. M’alegra que hagi estat per poder disposar d’una eina que necessito, com era aquest local. Ara espero treballar més tranquil sense haver de pagar lloguers, que és car perquè necessito uns espais molt grans. Jo soc cacharrero i aquest ADN no el deixo anar. Estic molt còmode al local fent més d’artesà que d’artista. Més d’escenògraf bricolero que de cirquero.
I què li volta pel cap, al nou local?
Ara mateix estic preparant el nou espectacle, que es diu Maña. Semblarà més una instal·lació que un espectacle. O, com a mínim, té els dos fronts a parts iguals. Sento que engego un camí nou que va més enllà de la destresa tècnica. Crec que serà precursora d’altres treballs. Sobretot perquè tinc 51 anys, i ni l’energia ni el cos són el mateix. Entenc que Déjà vu té una exigència física que puc mantenir algun any però no els set o vuit anys que encara podria explotar. Veurem què vaig fent. Sento que estic còmode i puc abastar propostes de circ amb repartiments petits. A Maña serem dos. A Déjà vu som cinc en gira; A Rudo érem quatre.
Quan presentava ‘Déjà vu’ deia “aquest és l’últim espectacle en què actuaré”, pensant en l’energia i l’edat.
En certa manera és així. Ara veig que parlo tant que em contradic [somriu]. Potser el matís és que seria l’últim espectacle físic. El que estic preparant no té tanta exigència com Déjà vu. Em dona molta feina mantenir el cos actiu per fer aquesta funció; no hi arribo.
Es va lesionar poc després de l’estrena d’aquest espectacle.
Vaig estar deu mesos de baixa i quan ja estava preparat, l’11 de març del 2020, va venir la pandèmia. Si ho hagués sabut, hauria deixat la cirurgia per després i aprofitat aquells deu mesos. He passat vint mesos sense actuar. Després de la pandèmia, Déjà vu ha tingut una nova estrena, una segona oportunitat. Ens està anant molt bé, perquè guanyar un premi en el Festival Fetén li va donar molta visibilitat. A partir d’aquí, la contractació es va bellugar molt; aquest és el veritable premi: que et contractin l’espectacle. Ara estem treballant força i la primavera la tenim molt nodrida de funcions. Ara el meu problema és que no tinc temps! M’agrada anar als teatres, muntar amb tranquil·litat... Va amb el meu ADN. Ara vinc de fer feina de dijous a diumenge i en comptes de tenir un matí per descansar, vaig corrents al local a fer la instal·lació. I, a sobre, em trobo fent deu dies de quarantena perquè soc positiu. És un petit desastre. Però sé que és una angoixa puntual.
Tot ve de cop!
Aquest 2021 faig 25 anys de carrera. M’han donat el Premio Nacional; m’he comprat un local. És un any per recordar coses bones. Però, en canvi, no el puc disfrutar perquè em falta temps. Quina paradoxa! Vaig fer la mudança i va quedar com ho vaig deixar. I tot està una mica igual. A casa, la família també reclama. Però sé que fins a la primavera toca Déjà vu i estrenar Maña. És un flipe sortir cada cap de setmana. Estic molt content de tenir molta feina però m’agradaria treballar més a Catalunya. De les 30 funcions del 2021, només 2 (Torelló i Lleida) les he fetes a Catalunya.
És un problema del qual molts artistes es queixen. Realment sí que hi ha més circ en programacions estables, però és que heu crescut molt els artistes que us hi dediqueu, també. Hi ha una bona collita de circ contemporani a Catalunya i, sense voler, potser acabeu competint entre vosaltres.
Fa quinze o vint anys amb el teatre de carrer, el circ omplia quasi la meitat de programació. Tenia un pes molt important. Ara, sense que sigui amb la mateixa proporció, va entrant a les sales. Abans només eren quatre teatres que programaven circ; ara n’hi ha molts. Ara és Nadal i està ple.
Potser Nadal és molt diferent de la resta de l’any: és una benaurada excepció.
Però, tot i que sempre per Nadal hi ha hagut més circ, ara n’hi ha molts més que els Nadals anteriors. El programador cada cop contracta més i està més content perquè hi ha molt bona resposta del públic. No dic fer totes les funcions a Catalunya, però la desproporció és massa gran. Ara, amb el premi, s’han bellugat les contractacions. Tant de bo que el 2022, en comptes de dues siguin set o vuit. Al final, tot es reparteix d’una forma natural. Cadascú té el seu circuit. Ja sé que no treballaré a tots els teatres de Catalunya. Molts artistes comenten el mateix. La conclusió és que el món de la programació és inexplicable. La meva distribuïdora és de Bilbao i aconsegueix moltes funcions al País Basc i algunes a l’Estat espanyol. Ara treballarem les funcions a Catalunya amb la plataforma A la pista (amb en Boni i la Sílvia Compte). També és cert que tinc un temps limitat. I em puc dedicar als artistes o a la companyia. Jo prefereixo estar-me quatre hores assajant al local, soc molt analògic, que quatre hores a l’ordinador venent espectacles. Si no et mous ni et deixes veure, el treball no ve a tu. Jo em passo les hores al local.
El temps que dediqueu a la creació és moltíssim. Costa d’entendre per a una persona de carrer. Esteu molts anys creant i, després, més anys encara explotant-ho. Necessiteu moltes hores d’avorrir-vos al local, d’equivocar-vos, per anar construint-ho.
Ara amb Maña dic que haig de córrer per a l’estrena, però fa dos anys i mig que hi dono voltes! No totes les companyies agafen tant de temps. En el meu cas, és perquè faig moltes altres feines. No és que no vulgui delegar; és que disfruto muntant l’escenari. Vaig creant de mica en mica. I cada espectacle he anat una mica més lluny. I he necessitat més temps. Tenir la possibilitat d’equivocar-te és dur, perquè vas amb temps per corregir-ho, però sí que és veritat que arriba un moment que és dur veure un horitzó tan llunyà. Però, fins ara, després de quatre anys de creació, les he pogut desenvolupar quatre o cinc anys més. Gairebé es reparteix el temps entre millorar i mantenir l’espectacle en cartera i la creació del proper espectacle. Quan era més jove, necessitava temps per aprendre la tècnica. Ara ja no m’interessa tant; vaig aprendre malabars i cable però ja no els faig servir si no m’ho demana l’espectacle. Més que tècnica, el que mana és la creació del proper espectacle. Jo no recorro al repertori: cada espectacle té números i escenografies insòlites. Jo no podria fer un espectacle en sis mesos; no estaria content. M’agrada dedicar-hi temps. Escoltar aquests tempos que em demana el cos és el que ha conformat la meva línia de treball: espectacles curosos visualment, estris nous, números insòlits...
Estris com la ‘Cablípside’ de ‘Plecs’! Que la vau batejar amb nom de dona, oi?
Sí, li dèiem la Paquita. Era una companyia formada íntegrament per sis homes. Vam dir-nos que ens hi faltava un toc femení. I vam rebatejar l’aparell (fet amb dues el·lipsis i un cable tensat).
A partir de llavors, integres dones a l’escena. Hi ha alguna motivació?
Hi entren de manera natural. Per a mi, el que mana és el projecte, no tant que vulgui fer res a priori. A Rudo, m’agradava que la duresa del personatge hostil tingués un contrapunt sobtat perquè eren dues noies. El violí i el violoncel combinava amb la tendresa que amagava també aquest protagonista sec, auster.
A les seves obres, s’hi percep un personatge, algú concret que viu i connecta amb el públic.
A excepció de Rudo, que era un personatge molt allunyat de la meva forma de treballar i que el vaig afrontar com a repte, la resta respon a un personatge que he anat modelant, espectacle a espectacle: des del Circo imperfecto (2000) [companyia amb Cristina Solé i Kike Aguilera] i Locomotivo, (2005) té una evolució i beuen‘ l’un de l’altre. És molt identificable.
Remet a un ‘clown’. Com un Leandre, o com un pallasso clàssic que va enriquint-se capa a capa.
És que va molt amb la meva carrera.Aquestes connexions han anat creixent. No recorro al repertori, però el personatge és identificable, com ho és el d’en Leandre. El meu treball va més de suggerir que d’explicar.
El llit balancí és també un invent com el de la Paquita?
Jo els anomeno insòlits perquè els treballo des de la meva mirada. Segurament, que trobaràs altres llits balancí similars anteriors. Sempre tens unes referències. Quan ho muntava, comentava que estava molt content perquè feia un número amb una màquina de cosir, com si fos nou, i algú em va comentar que ja n’havia vist. A Déjà vu treballo amb elements quotidians. I és molt probable que s’hagin tret a escena abans. Diferent és la Paquita o el locomotivo, que són invents. A Déjà vu hi ha una estanteria en què cada calaix té un gag, però és un element molt utilitzat en l’escena.
Hi ha una voluntat de jugar a l’escapisme, no?
És el que rep la gent. Hi ha un gag que em diuen que els remet al Harold Lloyd del rellotge. És clar, la imatge és molt referencial. El joc de la màquina d’escriure està inspirat en els Simpson. Tot el que veig ho tradueixo a l’espai escènic. La creació ve d’aquesta curiositat per transformar-ho tot. La vida quotidiana es pot coreografiar. A Maña, ara desenvolupo la meva faceta d’artesà, dels 25 anys al local, de moure trastos i més trastos. Ho he fet tant de temps, que he fet un màster movent-los. Treballo un circ molt interior, de dins, i em surt de les meves estades al local i d’on vinc. El meu pare era paleta. l em va ensenyar a fer art. Però jo ara transmetria un altre art al meu fill; és una transformació gens ortodoxa.
És la seva poètica
Vull que tingui coherència amb la meva forma de treballar. L’he anat farcint sense pensar-hi; m’ha vingut donada. Un dia et porta a l’altre, i un espectacle, a un altre.
Parlem de circ però a ‘Déjà vu’ el que hi ha és molt moviment, és tota una coreografia.
Fins ara considero que he estat fent circ. A Maña, faig un pas nou. No sé quin moment hauré de dir que ja no faig circ. Perquè hi destil·la el bagatge però potser serà més adequat dir que faig espectacles en viu o físics. És cert que a Déjà vu hi ha tant de moviment com de circ, que queda amagat. Però alhora penso que, si jo no hagués fet circ, no hauria pogut concebre aquell espectacle. Perquè el pensament de circ és el que fa que concebi una escenografia per enfilar-m’hi. No és de fons, només. Aquesta raó es produeix perquè vinc del circ. El joc del barret gegant podria semblar el de la roda alemanya, i en realitat, s’apropa més a la voluntat del risc, de fer veure que pot caure: és el codi de circ. És una concepció cirquera. Si no vingués del circ, aquest codi no hi seria. No sé quan diré jo ja no faig circ, però sí que sé que la meva realitat sempre estarà amarada de circ que dona com a resultat aquests projectes. Si parlem de dansa, hi ha molt poques companyies que posen una estructura per ballar-hi a sobre. Jo ballo amb el material; no al costat del material. De moment crec que faig circ propi contemporani, de tècnica amagada. A Maña, potser sí, encara.

Un salt a la il·lusió, cap por de perdre res

Alcántara va néixer a Esparreguera (terra de La Passió i d’Anna Lizaran, del Teatre Lliure). Però cap d’aquests dos referents el van catapultar a l’escena. L’artista va decidir deixar d’estudiar i començar a treballar amb el seu pare de paleta. El circ “va ser un enamorament”, una descoberta imprevisible a Fira Tàrrega del 1993. Al cap de pocs mesos va començar a fer malabars i va renunciar altres feines (havia treballat en un restaurant i en una fàbrica: treballs sense qualificar). Va fer el salt. Però no un salt al buit, comenta, sinó “a la il·lusió”. A Tàrrega ja va comprar boles i un diàbolo i... a assajar. Sabia que no sortiria mai malament: “Si hi estàs dos o tres anys i no t’ha sortit bé, el teu món continua allà. En pocs mesos vaig veure que tenia destresa, que hi tenia facilitat. Va ser una aposta, un salt estimulant, i em va sortir bé.” De petit, el seu joc preferit era el Mecano. Els seus espectacles han anat sumant capes d’allò que l’atreu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona