Cultura

MARTA MARÍN-DÒMINE

Directora del Born Centre de Cultura i Memòria

“La memòria sempre fa nosa políticament”

Hem de fer entendre que el Born no és només un lloc de record, que també és un lloc actiu on altres poden fer-nos saber coses de les seves memòries
És important que escoltem la veu dels immigrants, també perquè ens diguin com se senten aquí. Som tan acollidors com ens pensem?

L’escriptora i especialista en literatura testimonial Marta Marín-Dòmine (Barcelona, 1959) ha entomat la responsabilitat de dirigir el Born Centre de Cultura i Memòria ben conscient que tot el que digui i faci serà examinat amb la lupa ideològica que persegueix aquest lloc des que van sortir a la superfície les restes de la ciutat destruïda per ordre de Felip V després de la derrota del 1714. I malgrat això confia que el seu programa, que serà sensible a memòries diverses, s’obrirà a la creació artística contemporània i, segons ens diu sense tebior quan li ho preguntem, tindrà molt present el jaciment, servirà per consolidar una vegada per totes el Born en el mapa d’equipaments de la ciutat.

Quan va entrar per primer cop a l’espai del Born?
D’adolescent, quan encara s’hi feien concerts de rock... 
I, un cop museïtzat, quin impacte li va produir la visita?
He viscut molts anys a fora i a Barcelona només hi venia de manera puntual, sobretot per fer recerca. Durant el període de gran efusió del Tricentenari no recordo haver-hi vingut. Probablement era a París. N’estava al cas per les notícies. Vaig veure que es va obrir amb la funció de commemorar el 1714 i amb la idea que fos el que Quim Torra [l’expresident de la Generalitat n’era llavors el director] en va dir una cosa semblant a “el grau zero de la nació catalana”. El Born m’ha anat interessant més i més a partir del moment que, el 2015, es converteix en un centre que ja es defineix de cultura i memòria. I he seguit l’evolució que ha anat fent de mica en mica.
Una evolució erràtica.
El Born és tan immens, tan imponent, està tan carregat d’història i de memòria, que encara s’està definint. Sobre el paper es té clar què ha de ser, i ara cal veure com es trasllada a la percepció de la ciutadania de Barcelona, però també d’altres llocs, perquè jo no voldria que el Born quedés com una proposta local només.
I quina ha de ser la seva funció?
Fer d’aquest recinte que aglutina diferents històries i memòries, des del subsol fins al sostre, un lloc on es pugui dur a terme la reflexió sobre com representem el passat la comunitat local però també la comunitat internacional. No hi ha cap altra manera d’accedir al passat que a través de les representacions, escrites, plàstiques, escèniques…, que també s’han de criticar. Utilitzo la paraula criticar en el sentit ben etimològic i acadèmic. És a dir, s’ha de posar sempre tot a reflexionar. I un aspecte que per mi és fonamental: tots els humans, tots, ens constituïm a través de la memòria i no som únics en res. Vull dir que totes les comunitats, malauradament, han patit i, sortosament, han gaudit.
Si la idea de centre és tan clara, per què està costant tant aplicar-la? El que transmet és una inestabilitat i una indecisió des de fa molt temps.
El centre es va iniciar donant un pes molt important al vessant memorial. I quan un lloc es converteix en un memorial, en aquest cas d’una desfeta, moure’l d’aquí és molt difícil. I potser no s’ha de fer. El que s’ha de fer és una combinació. Els memorials són llocs de record, no per a tothom, però diguem-ne que ho són per a una bona part de la població. I alhora poden fer activitat. Convidar artistes, teòrics, associacions diverses. Hem de fer entendre que el Born no és només un lloc per venir a recordar, sinó que també és un lloc actiu on altres poden fer-nos saber coses de les seves memòries. Hi ha molta gent que em diu que està esperant que es consolidi com un centre de cultura i memòria. I sé que m’ho diuen sincerament. Crec que estem anant pel bon camí. Estem omplint en les activitats que organitzem. Això vol dir que hi ha ganes.
Tot equipament cultural és complex, però en el cas del Born s’hi afegeix la instrumentalització partidista. Com ho pensa trampejar, això?
Fent una memòria sense banderes. Ja ho vaig dir i se’m va mal entendre. No sé què passa en aquest món que tot depèn de banderes més i més. Renunciar a portar una bandera és vist com un fenomen de covardia o de desmarcament de la teva posició. I això no és així. Com a responsable d’un equipament públic, no s’ha de saber exactament el que pensa la Marta Marín-Dòmine. És amb els actes que organitzaré que es veurà que vull abastar el màxim de punts de vista possible. No donaré veu a l’extrema dreta, això ja t’ho dic clarament. Grans pensadors com Noam Chomsky m’ho criticarien. Ell sempre va dir que fins i tot s’ha de deixar parlar als negacionistes de l’holocaust, perquè si estem convençuts que tenim la raó, què ens ha de fer por? Però jo no els donaré veu, no, perquè en aquests moments hi ha un perill molt gran de presa d’espai públic de l’extrema dreta especialment a tot arreu.
Recuperem el fil de les memòries diverses de què parlava per interpel·lar un públic divers.
Si aquest centre, com qualsevol, queda molt determinat en un aspecte únic de la història i de la memòria, no atraurà a tothom i, per tant, deixarà de ser, per mi, un centre públic. Un centre públic és aquell en què tu entres amb llibertat sabent que t’acull. A vegades hi haurà mirades que no t’agradaran i amb d’altres hi coincidiràs. Això ens passa en totes les exposicions, conferències... La pregunta és per què no pot passar també al Born. Si una obra de teatre no t’ha agradat, no deixaràs pas d’anar al teatre. El Born ha d’acollir i ha d’atreure la curiositat de la gent. I que no pensin que és una mica més del mateix. Crec que és per això que ha anat deixant d’interessar a gent, perquè és una mica més del mateix. Hem de seguir una coherència, deixar de fer moltes coses per anar triant una o dues línies i solidificar-les. No ho dic pejorativament, però jo m’he trobat un equipament que estava anant pel camí de ser un centre cívic més. Ho estic intentant llimar. Però necessitarem un parell d’anys com a mínim. I una cosa que m’ha sorprès: no se’ns coneix fora de Catalunya. Es fa estrany en un equipament amb un potencial com aquest. Estem fent feina per posar-nos en el circuit d’espais que també treballen la memòria a través de l’art.
Una altra cosa que va dir quan va fer la seva presentació, i que també va aixecar una certa polseguera, és: “No vull fer de Barcelona la ciutat del dolor.” Expliqui’s.
Primer, un matís: jo no soc ningú per decidir què serà Barcelona. El que vaig voler dir és que quan ens confrontem amb les memòries invisibilitzades ens confrontem, normalment, amb esdeveniments històrics greus que han fet de la gent víctima, però la víctima no és només víctima. Hi ha un treball d’una artista canadenca, que vull portar aquí, KC Adams, que ho representa molt bé. Són dues fotografies de la cara d’una noia aborigen: una, seriosa, amb un rètol que diu “Víctima”; l’altra, rient, diu “Però és mare, germana, jugadora de beisbol, li agrada dansar”. És a dir, la víctima sempre és una persona que, a més d’haver patit un fet terrible, riu i balla. Si congelem la seva memòria en l’estereotip de la víctima, ens n’allunyem i no la veurem mai com una persona com nosaltres, sinó com una estranya. Hem de buscar combinar aquest homenatge i aquesta transmissió de memòries censurades amb la recuperació de memòries que també són vida, i fer-ho a través de l’art. No ens hem d’encasellar en la malenconia d’aquest passat dolorós. Què hi ha de dolent en no voler sotmetre Barcelona a aquesta nostàlgia? No entenc per què això ha de ser polèmic. No llegeixo Twitter, però aquell dia sí que ho vaig fer. Una persona política pública va dir: “Aquesta tòtila farà classes de Zumba i circuits de sangria per a turistes.” Em va sorprendre aquesta categoria tan baixeta que va demostrar. Aquest centre està tan carregat de política…
Hi ha veus, com aquesta mateixa que comenta, que alerten que minimitzarà la importància dels vestigis del 1714.
Han vist el meu programa els que ho diuen? És obvi que no. Per a l’any 2023 tenim un projecte, que ja s’estava coent i hi donarem una embranzida especial, per commemorar justament el desè aniversari del centre, que és un treball molt ferm amb el Rec Comtal. Volem mostrar tot el que s’ha fet amb el Rec Comtal aprofitant elements digitals i de realitat immersiva. També volem fer una renovació de la col·lecció permanent, que fa deu anys que no es toca. No oblidem el jaciment ni la col·lecció, per descomptat que no.
Memòries d’altres que també ens poden ajudar a entendre la nostra pròpia memòria. Aquest és el punt fort del seu programa. Exemples?
Al maig obrirem unes jornades sobre Primo Levi, amb una petita instal·lació, per abordar-lo de manera polièdrica. Com a supervivent, com a escriptor, també de ciència-ficció, com a químic i com a alpinista. Levi va descobrir, i així en va deixar constància al primer capítol d’El sistema periòdic, que venia d’una família de jueus expulsats provinent de Lleida. Doncs bé, dedicarem una sessió a parlar dels jueus catalans de l’edat mitjana, i amb música. Això és el que volem fer: moure el passat, saber que sempre es construeix a partir del present.
Què ens pot avançar de l’espai permanent que tractarà de qüestions de la Guerra Civil, de l’exili i del franquisme?
Encara s’ha de decidir què fem amb la Sala Castellví, on abans hi havia el restaurant. Probablement tindrà ús expositiu. Penso en mostres més aviat de petit format, que s’hagin de mirar recollidament. Tenim emparaulat portar l’exposició de Josep Bartolí que ara és a Ribesaltes. Probablement al gener, el mes més pertinent per parlar de l’exili perquè és quan s’inicia. Per a la tardor d’aquest any estem preparant una macroexposició al voltant de la repressió franquista, a cura de Nora Ancarola i Amanda Cuesta, que combinarà treballs supercontemporanis amb autors consagrats. En aquest cas el repte és ocupar tot l’espai: jaciment, passadissos… Ara hem de veure les possibilitats tècniques i els riscos.
Som un país desmemoriat. Les polítiques públiques de la memòria no són una prioritat.
Així és. I no és nou. La memòria sempre fa nosa políticament. S’accepta una part de la memòria quan se’n pot treure un resultat polític immediat. La resta es deixa de banda. I el cas és que la memòria ens fa responsables del passat. Un altre exemple, del qual també ens ocuparem: com és que no sabem res, jo diria que res de res, de la memòria dels gitanos a Catalunya? Tampoc sabem res d’altres memòries de comunitats d’aquí que són molt importants. En tots aquests anys que he estat fora he anat veient un canvi de composició demogràfica a Barcelona que no es reflecteix en el que sabem de les comunitats que han vingut, com les llatinoamericanes. Li dono moltes voltes al que hem de fer amb les memòries dels immigrants. Al Born han de tenir un espai. És important que escoltem les seves veus. I no només perquè ens expliquin què han fet per arribar fins aquí, sinó també perquè ens diguin com se senten aquí. Som tan acollidors com ens pensem?
Com va viure la polèmica de l’enderrocament de l’estàtua de Franco?
Malament. Probablement no era el moment adequat, però és que la proposta tampoc no es va entendre. El dia de la inauguració jo era una de les convidades. Vaig sentir com una mena de tambors i crits de “Fora feixistes del Born”. Vaig sortir al carrer i vaig veure que eren un grup de gent jove polititzada i els vaig demanar que m’expliquessin què volien dir amb “Fora feixistes del Born”, perquè jo no ho era i la gent que era a dins tampoc. Els vaig fer aquesta reflexió: si una institució hagués posat un bust del Che Guevara sense cap, pensaríeu que és un homenatge al Che Guevara? I van veure clar que no ho seria, un homenatge. Va ser molt desagradable que s’atribuís al govern d’Ada Colau la voluntat de treure Franco al carrer. És tan fora de lloc que és no comprendre res i tenir mala fe. Potser algú acabarà fent una tesi de les reaccions contra l’escultura, que van ser ben peculiars. Li van posar una nina inflable, que no sé què tenia de revolucionari; un cap de porc, que ho puc entendre més... No devia estar ben presentada, no. Però aquí el que passa és que encara no podem mostrar críticament Franco. El tema és complex i només que tu ara publiquis el que estic dient ja hi haurà controvèrsies.
No hi sé veure res inoportú.
No, però sé que n’hi haurà, de controvèrsies. És veritat que aquí no s’ha fet gens net. Però és que, a veure, tampoc siguem tan ingenus. Un país com Alemanya, que ha fet els deures bastant ben fets, tampoc va fer net. Molts implicats en les SS, en acabar la guerra, per molts tribunals que hi hagués, van agafar els seus llocs de treball tan tranquils: directors de grans museus, universitaris… És a dir que la qüestió “fer net” és molt relativa. No se’n fa mai, de net. Només en fan els genocides. Mira, jo estic esperant la novíssima generació. Quan vaig presentar el meu llibre Fugir era el més bell que teníem, van venir a dir-me que havien descobert memòries dels seus avis franquistes i em preguntaven que què n’havien de fer, d’això. Els vaig recomanar que escrivissin. Aquesta franja d’edat, la dels 30, afegeix un factor interessant en la memòria i que ha quedat oblidat: que a les famílies també hi havia feixistes. Els nets en comencen a parlar perquè estan més allunyats dels fets i això els permet actuar amb més llibertat. Ells ens faran entendre que ja és hora que confrontem la memòria amb elements nous per trencar mites. Jo, de molt joveneta, em vaig arribar a creure, com que era d’una família antifeixista, que tot Catalunya havia estat antifeixista. Home, no.

Un llibre sobre l’oblit

Llicenciada en filologia catalana i doctora en estudis de traducció i interculturalitat, Marta Marín-Dòmine ha viscut molts anys al Canadà, on feia de professora a la Wilfrid Laurier University i dirigia el Centre for Memory and Testimony Studies. El 2019 va publicar la seva primera obra literària, Fugir era el més bell que teníem (Club Editor), una reflexió de l’exili a partir de la memòria de la seva pròpia família (avi i pare), i amb què va guanyar el premi Ciutat de Barcelona, l’Amat Piniella i el Serra d’Or. Durant la pandèmia ha acabat el seu nou llibre, que presentarà el 2023: Nephente, que és el nom de l’herba que els grecs feien servir per oblidar. “A vegades, l’oblit és necessari per poder viure i conviure”, exclama.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.