Arts escèniques

L’Arturo parla en català

La Cubana estrena al Coliseum ‘Adeu, Arturo’, un espectacle que fa tres anys que volta per l’Estat i que la companyia ha trigat dos mesos i mig a adaptar

L’epitafi d’Arturo Cirera Mompou diu: “No sumis anys a la vida; suma vida als anys”
Abans d’arribar a Barcelona, ja havien vist la comèdia més de 300.000 espectadors

La Cubana és una de les companyies més esperades a Barcelona, des de fa dècades. Aquest vespre estrena al Coliseum Adeu, Arturo, una peça en què bona part dels personatges parlen en català (en els xous de La Cubana, sempre hi ha molta vedet internacional, que es defensa parlant amb el que pot). Per poder reversionar el muntatge (que van estrenar el 18 de maig del 2018 a l’Olympia de València) han estat dos mesos i mig assajant. Un temps considerable, si es té en compte que un espectacle de gran format comercial triga, habitualment, dos mesos entre els primers assajos i l’estrena. La Cubana és de foc lent i, a la primera versió, li van dedicar quatre mesos de creació. I de què va, Adeu, Arturo? De la mort i de com aquest personatge (tan histriònic com fantasiós) ha demanat que sigui el seu enterrament. Com que no els deixen fer-lo en cap centre espiritual, els de La Cubana s’han ofert per oficiar aquesta celebració al Coliseum i han fet bo l’epitafi de l’Arturo: “No sumis anys a la vida; suma vida als anys.”

La temporada arriba a Barcelona setze mesos més tard del que s’havia previst. Perquè el tancament dels teatres ha obligat a reprogramar les sales de més aforament per donar cabuda a totes les propostes. Aquest cop, adverteixen, ho fan en una temporada comprimida de setze setmanes. Qui esperi una pròrroga aquesta temporada es lamentarà quan ja sigui massa tard, avisen. Per poder-hi encabir el màxim de públic, faran sessió doble els dissabtes i una de matinal els diumenges (a més de l’habitual, diumenge a la tarda).

Onze actors (Xavi Tena, Filomena Martorell, David Ramírez, Annabel Totusaus, Núria Benet, Àlex González, Montse Amat, Toni Sans, Virgínia Melgar, Miquel Arnau i Víctor Gómez) intervenen en aquesta celebració, que també integrarà l’actuació del públic puntualment, i sempre seguint les advertències per evitar el contagi de la covid. Sota la idea i direcció de Jordi Milán, hi ha un convidat d’honor, el lloro Ernesto. Segons Milán, va ser el mateix Fidel Castro que el va regalar a l’homenatjat Arturo i és ben possible que l’ocell faci alguna prèdica tot estirant el coll.

La peripècia d’Adeu, Arturo és ben simple: Arturo Cirera Mompou, nascut a Andorra la Vella, ha mort recentment al seu pis de Barcelona, a la rambla de Catalunya, 23, als 101 anys d’edat. Vivia en un pis dels seus pares, que es tocava “cul a cul” amb el Coliseum. La figura artística de l’Arturo ha viscut totes les etapes del segle XX. De cada experiència, segons es desprèn de l’obituari farsesc que La Cubana ha transmès als mitjans de comunicació fa unes setmanes perquè se li valori la seva insòlita versatilitat artística (literatura, cinema, teatre, pintura...), n’extreu una creació. El protagonista va néixer dos anys abans que inauguressin el Coliseum.

Tot i els mesos d’aturada forçada per la pandèmia, Adiós, Arturo s’ha vist en 30 ciutats de l’Estat espanyol. Abans d’arribar a Barcelona, acumulaven 480 funcions i més de 300.000 espectadors. A Barcelona, les funcions de prèvia (que es fan abans de l’estrena per ajustar l’obra abans de donar-la per definitiva) van començar dimecres passat. Adeu, Arturo no és un espectacle musical, tot i que són contínues les incursions de cançons i coreografies, amb partitura de Joan Vives. No hi ha orquestra en directe; segurament, com una prova més del seu teatre de peripècia, fet per semblar molt excel·lent, però amb els productes més barats possibles.

‘40+1’, al Palau Robert

Una bona prova d’aquest enginy en l’escenografia i el vestuari es va poder veure en l’exposició La Cubana. Un viatge del no-res al 2021, 40+1 anys. El Miramar Centre Cultural de Sitges va donar cabuda a aquesta exposició durant gairebé set mesos, que va prorrogar fins al 9 de gener. Milán calcula que han superat les 20.000 visites. I en la presentació d’Adeu, Arturo al Coliseum, ja va avançar la possibilitat de traslladar l’exposició al Palau Robert de Barcelona (una altra vegada a tocar del Coliseum) el 2023.

Els teatres ‘amics’ de La Cubana

D’entrada, caldria aclarir que La Cubana va començar fent actuacions al carrer. Però les grans temporades a Barcelona sempre les han fet sota sostre. Si ens endinsem en la seva trajectòria, es van estrenar al Romea amb una insòlita versió de La tempestad (1986). El 1989, van aconseguir el favor del Mercat de les Flors perquè els avancés els ingressos previstos de taquilla per comprar vestuari a unes vedets que ja havien aparcat la vida artística i van triomfar amb Cómeme el coco, negro (1988). Posteriorment, van fer funcions al Teatre Victòria (els va arraconar l’entrada de Mar i cel) i van acabar fent funcions al Club Capitol, encara en obres de reforma.

El Mercat de les Flors tornaria a acollir-los amb el Marathon dancing (1992, molt abans que el teatre municipal fos considerat casa europea de la dansa). Des de Cegada de amor (1993), han actuat sempre dins de les sales del grup Balañá, només amb l’excepció d’Equipatge per al 2000 (2000), que va ser una gran festa al CCCB. El 2001, La Cubana repetia al Tívoli amb Una nit d’òpera. Van saltar a l’altra banda del carrer (Teatre Novedades) el 2003 amb Mamá, quiero ser famoso. En aquest teatre van fer la gala dels seus 25 anys de trajectòria. El 2007, un altre cop van reconvertir un antic cinema en teatre, el Coliseum, amb la reposició de Cómeme el coco, negro. Allà mateix van fer un homenatge al Paral·lel, completant la temporada del 2008.

L’últim cop que han trepitjat el Tívoli ha estat amb la celebració de Campanades de boda (2012). Feien broma en les funcions al Coliseum de Gente bien dient que estaven de pas al Coliseum, abans de rebentar temporada al Tívoli (que no estaria mai prevista, en realitat).

La Cubana encara ha fet un altre format d’espectacles: les sèries i programes de televisió com ara Els Grau (1990), Teresina, SA (1992) i Me lo dijo Pérez (1999) per a Telecinco.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Faulkner, l’autor de les mil veus

Barcelona
MÚSICA

Guillamino: “A la música del país, li falta un sentiment una mica més de tribu”

BARCELONA
música

Lecocq debuta amb ‘Sous la glace / Sota el gel’, un manifest bilingüe contra la superficialitat

la bisbal d’empordà
Crítica
música

Blau de Colònia

GIRONA
calonge

L’Orquestra Di-versiones encapçala el cartell del tercer OncoMusic Fest

calonge

Llum verda a la nova biblioteca central pendent de trobar el finançament de 13,9 milions

SANT CUGAT DEL VALLÈS
TEATRE

El TNC aborda la crítica al sistema judicial amb ’Els criminals’

BARCELONA
Cultura

Adeu a Lorena Velázquez, la reina del cinema fantàstic

novetat editorial

Laurent Binet presenta una novel·la epistolar i detectivesca

Barcelona