Cinema

Flaixos d’una vida

Teresa Gimpera, figura rellevant de la història del cinema, la moda i la publicitat del país, s’explica en un llibre que fuig de les memòries habituals, escrit per Toni Vall

“La meva vida can­via per sem­pre el dia que vaig a bus­car l’Octavi [el seu marit] a l’edi­to­rial Seix Bar­ral i un com­pany seu de la secció de publi­ci­tat em diu que neces­si­ten una model per a un anunci d’una cer­vesa del nord. És la pri­mera cam­pa­nya de mol­tes que vin­dran.” Amb aquest estil directe, pla­ner i sin­cer, Teresa Gim­pera explica (Igua­lada, 1936) la seva vida a Teresa Gim­pera. Així és la vida (Columna), un lli­bre amb for­mat d’auto­bi­o­gra­fia, escrit pel peri­o­dista Toni Vall.

Aquesta manera directa d’expli­car-se recorda el seu propi tre­ball davant de les càmeres de foto­gra­fia o de cinema, amb un talent natu­ral. Ho comenta la mateixa actriu i model en el lli­bre, repas­sant fotos de quan era petita: “N’hi ha alguna en què sem­blo ja tal­ment una model. Per com camino, per com poso sense ser cons­ci­ent que ho faig. Hi ha una natu­ra­li­tat, una cosa innata que no sé expli­car-me gaire bé.”

El cas és que, després d’exi­liar-se a França amb la família al final de la Guerra Civil i de ser mare de tres fills amb poc més de 20 anys, aquell pri­mer tre­ball de model li va obrir no una, sinó mol­tes por­tes a dife­rents vides. Les resu­meix Toni Vall al pròleg del lli­bre: “Una icona de la publi­ci­tat en un país sotmès a la gri­sor. Una actriu a qui tot­hom volia, a Espa­nya i Europa. Una musa de la moder­ni­tat, la bellesa i l’elegància. Una dona capaç de cap­gi­rar la seva vida diver­ses vega­des per ser feliç...”

“Als 16 anys vaig dir que no em posa­ria mai talons i ja veieu tot el que va pas­sar –comenta Teresa Gim­pera en la pre­sen­tació del lli­bre–. La casu­a­li­tat és d’on he vin­gut, però per sort he sigut molt llesta, he sabut veure-les venir. Si ets guapa i estúpida... No m’he dei­xat mai enre­dar per fer coses que no m’agra­da­ven”, diu, orgu­llosa.

Toni Vall subrat­lla que la Teresa “té un pro­ta­go­nisme abso­lut” en el lli­bre, i l’hi cedeix també en la pre­sen­tació. “He inten­tat aju­dar-la en tot el que tenia ganes d’expli­car, i he inten­tat treure-li alguna cosa. És un lli­bre curt, precís, concís. No ens venia de gust fer unes memòries habi­tu­als, cro­nològiques.”

El lli­bre té 170 pàgines divi­di­des en petits capítols, la majo­ria de dues o tres pàgines, com flai­xos sobre temes i moments con­crets de la seva vida. En total hi ha 67 capítols, dedi­cats tant a les vivències de la feina com per­so­nals. Dels pri­mers, des­ta­quen els que par­len dels seus ini­cis de model, els càstings amb Hitch­cock o Vit­to­rio de Sica, els fums de Bri­gitte Bar­dot (va ser ger­mana seva a Las petro­le­ras), els seus tre­balls amb Gon­zalo Suárez i Vicente Aranda... En els per­so­nals, més abun­dants, no hi falta res: parla dels records de l’exili, les pare­lles, els seus tres fills, la mort d’un d’ells amb pro­ble­mes de dro­gues i malalt de sida (“Hi ha gent que se’n desentén, però nosal­tres vam estar sem­pre amb ell”, diu), l’amor, el seu cos, la sexu­a­li­tat, l’amis­tat amb Rock Hud­son, els anys de Bocac­cio (va ser un símbol del local i de la Gauche Divine)...

En la pre­sen­tació es mos­tra igual de sin­cera. “He fet 156 pel·lícules, i n’hi ha com El espíritu de la col­mena, que estan bé, però mol­tes que no –reco­neix–. No podia espe­rar només l’ocasió de fer pel·lícules bones, havia de tre­ba­llar.” La segu­re­tat amb què parla, als 85 anys, no li ve de lluny: “Deien que era una diva de la moder­ni­tat, però fins als 70 anys no vaig estar segura de mi mateixa”, asse­gura.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.