Llibres

La moneda als ulls

Josep M. Fonalleras “colonitza sentimentalment” la ciutat que ha visitat més vegades, com un cant a la bellesa, l’amistat i la vida, a ‘Un cafè a Roma’

No hi ha cap altra ciu­tat al món, excepte la seva, on Josep M. Fona­lle­ras (Girona, 1959) hagi estat tan­tes vega­des, més de trenta, i així i tot sem­pre que hi torna té la sen­sació “quasi aver­go­nyida” de no ser-hi més que un turista. Un cafè a Roma (Uni­vers) no pot ser, doncs, una guia de viatge, a menys que s’accepti com a labe­rint, com a cali­dos­copi d’experiències, a través de les quals ha cons­truït una certa imatge de la ciu­tat que coin­ci­deix amb el seu propi retrat cul­tu­ral i sen­ti­men­tal. “La meva és una Roma falsa, en el sen­tit que només exis­teix perquè l’he vis­cuda, sol o acom­pa­nyat de gent que m’estima”, raona l’escrip­tor gironí, que d’altra banda sosté que tota apro­xi­mació literària a un lloc ja implica una recre­ació que per­fila una altra classe de veri­tat. Ben mirat, Roma mateixa “es fona­menta en l’arti­fici, amb la seva abundància de trompe l’oeil, de pers­pec­ti­ves fal­ses, de cúpules pin­ta­des, que és una manera d’enten­dre l’art com un joc, i la vida, com un esce­nari”. No és estrany que un dels llocs que l’atra­uen més de la ciu­tat sigui el barri de l’EUR, que Mus­so­lini va crear per a l’expo­sició uni­ver­sal de Roma de 1942 i que fas­ci­nava igual­ment Fede­rico Fellini perquè el con­si­de­rava tan irreal com un plató de Cine­città. “Més que fei­xista, és un espai futu­rista, és un qua­dre de Chi­rico”, diu Fona­lle­ras, que de tota manera pre­fe­reix dei­xar al marge la mirada sociològica per con­cen­trar-se en “la colo­nit­zació sen­ti­men­tal” d’un espai que, asse­gura, l’ha con­for­mat en la seva manera de ser i d’estar al món. La importància que ha adqui­rit Roma en la seva edu­cació cul­tu­ral i humana és equi­pa­ra­ble a la tra­ves­sia de l’Estígia, tal com s’hi refe­reix Joseph Brodsky en uns ver­sos que Fona­lle­ras adopta com “un lema salvífic”: “He estat a Roma, m’ha inun­dat la llum. / Tal com només una ruïna pot somiar-ho! / Sobre la meva nineta hi ha posada una moneda d’or. / N’hi haurà prou per al temps que durin les tene­bres.” La idea que amb el record de la ciu­tat n’hi hagi prou per il·lumi­nar el pas cap a la mort és també pre­sent en l’evo­cació d’una acció de l’artista de Cas­tell­fo­llit de la Roca Isa­bel Banal, que durant una estada a Roma va dibui­xar els grans monu­ments de la ciu­tat, des del Pan­teon al Coli­seu o la Piazza del Popolo, per esbor­rar-los tot seguit i guar­dar-ne el residu, les cen­dres, en reci­pi­ents de plàstic. “Pot­ser només roman allò que s’ha esbor­rat”, diu Fona­lle­ras. De la mateixa manera, el capítol ‘Unes saba­tes ita­li­a­nes sobre les llo­ses’ li per­met refle­xi­o­nar sobre el fet que, més impor­tant que les coses que puguis empor­tar-te del viatge, és el fet que “tu can­vies després d’haver-hi estat”, com les saba­tes que la seva acom­pa­nyant es va posar per pri­mera vegada tot pas­se­jant per la Via Appia i que “sem­pre més seran aque­lles saba­tes que van tre­pit­jar Roma”. També els objec­tes tenen memòria.

Amb Un cafè a Roma Fona­lle­ras ret també tri­but a l’amis­tat i l’amor de tots aquells amb qui ha com­par­tit una vegada o altra la des­co­berta de la ciu­tat, els amics, els fills, les pare­lles, però sobre­tot és l’evo­cació de dos absents: el seu pare, guia turístic, amb qui va anar-hi per pri­mera vegada quan tenia uns dotze anys, i el filòleg Modest Prats, que “només viat­java allà on hagues­sin estat els romans”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia