Música

Els Pets

GRUP DE MÚSICA

“Hem volgut reivindicar les nostres cicatrius”

Lluís Gavaldà, Joan Reig i Falin Cáceres van néixer tots el 1963, any en què els Beatles publicaven Please please me i es formaven bandes com els Yardbirds i els Kinks. Els Pets celebren ara la “feliç coincidència” en el títol del seu tretzè disc d’estudi, produït, com Som (2018), per Joan Pons (El Petit de Cal Eril), i amb una primera presentació en directe avui mateix a les escales de la catedral de Girona, dins del Festival Strenes. Ens trobem, aquesta vegada, amb Gavaldà i Cáceres en una cafeteria de Barcelona on Joan Laporta, veí de taula, els promet, entusiasmat, que “escoltarà el disc”.

El 1963, a banda de Lluís Gavaldà, Joan Reig i Falin Cáceres, van néixer Màrius Serra, Xavier Graset i Mari Pau Huguet, per dir-ne només tres. Què defineix aquesta generació?
(L.G.) El talent! [riu]. Els del 1963 som un producte força peculiar, crec, perquè vam néixer en el tardofranquisme i hem viscut una transformació força evident tant en l’àmbit polític com social. Tenim records bastant nítids de la mort de Franco, de l’arribada de Tarradellas, de córrer davant els grisos... A part d’això, però, una de les coses que tenim els del 1963 és una edat, ja.
Quin sentit tenia titular un disc així?
(L.G.) Volíem celebrar que som del mateix any que es va inventar el gènere musical que practiquem: aquest pop de guitarres amb tornades encomanadisses que va néixer amb els Beatles. Volíem buscar una marca d’origen i, al mateix temps, reivindicar una cosa que ara potser ja és evident, que és que es pot fer música pop des de la maduresa. Paul Weller, Neil Young i Paul McCartney fa temps que ho van demostrar, però durant un temps, a diferència de la literatura o el cinema, semblava que el pop havia de ser una de les poques expressions artístiques en què era obligatori ser jove. Reivindiquem, doncs, la maduresa en uns temps en què tot sembla nou, llampant..., i no existeix pitjor insult que el de boomer. Hem volgut reivindicar les nostres cicatrius. (F.C.) No tenim res a amagar i, de fet, és una sort immensa tenir l’edat que tenim.
Fa la impressió que Els Pets es van estalviar una etapa que solen passar molts músics: la de voler aparentar ser més joves del que realment són.
(L.G.) Vam començar quan ja érem una mica grandets... (F.C.) Teníem 22 anys, de fet. Molts companys et recorden que amb 16 anys ja feien concerts, però nosaltres, en canvi, jugàvem a bales. (L.G.) Al capdavall, però, no amagar l’edat que tens tampoc hauria de ser tan difícil. Val més mostrar-se tal com ets i estalviar-te el Botox i tota la col·lecció de pomades...
“Diuen que els anys et fan més savi, creu-me que s’equivoquen”, canten, tanmateix, en una cançó.
(L.G.) És una de les frases que millor defineixen el disc i, alhora, la nostra situació vital. Tenim una edat en què ens adonem que fer anys no és sinònim de ser més savi ni de no cometre errades. Amb els anys t’equivoques tant o més del que t’havies equivocat abans. L’única diferència és que ara ets més conscient de fer-ho. Ets una mica més humil i procures assumir que mai aconseguiràs ser la persona que vols ser
La pandèmia ha influït en el to d’aquestes dotze cançons?
(L.G.) 1963 és un disc més postpandèmic que pandèmic. És un disc en què s’expliquen coses sovint difícils, però amb un toc d’humor i de fotre’t de tu mateix que és útil per desdramatitzar moltes de les coses que et passen a la vida. Potser té a veure amb la pandèmia, això, no ho sé. A 1963 hi ha un punt de conya i ironia que a Som, un disc més trist i melangiós, no existia. Aquest últim té un punt força més vital...
Qui era Jordi Puig, nom que els ha servit per titular la segona cançó?
(L.G.) Un company de classe que va morir als 16 anys, d’un dia per l’altre, i sempre l’he tingut present, perquè jo crec que, en el fons, tothom a la vida en té un, de Jordi Puig. És el primer cop en què la vida et recorda que no ets immortal, en un moment en què la mort, a diferència d’ara, no forma part de la teva quotidianitat. (F.C.) Tot i que després hem viscut morts molt més properes, aquell impacte va ser molt gros...
És significatiu que aquesta història no s’hagi convertit en cançó fins a un tretzè disc i a punt de complir els 60.
(L.G.) Potser perquè ara la mort, amb l’edat que tenim, se’ns fa molt més present... Aquell va ser el primer cop que ens vam adonar que som fràgils i que un dia, de sobte, podem deixar d’existir. L’altre dia vaig trucar a la seva germana per explicar-li que havíem fet aquesta cançó i va quedar sense paraules. “Espera, que ho dic a la mare...”, va dir.
Et relaciones més intensament amb la infantesa a mesura que et fas gran?
(L.G.) Diuen que la infantesa és la nostra pàtria. No perdre el nen que eres, en el fons, és un alliberament, i els que ens dediquem a la música, en el fons, som una mica nens, ja que la música et porta a fer coses que amb la teva edat sens dubte no faries.
‘Atracament a La Caixa’ podria ser perfectament una cançó del primer disc d’Els Pets: “Atracament a La Caixa i estic xalant de valent. La culpa és vostra per voler cobrar-me comissions del 10%.”
(L.G.) Sí, és el que deia abans: recuperar una mica la mala llet i el sentit de l’humor, la conya tarragonina, que és molt del broc gros i poca-solta. Estem buscant patrocinadors i amb aquesta cançó crec que La Caixa acabarà de decidir-se [riu].
La Caixa... amb majúscules. Perquè quedi ben clar a quina caixa es refereixen.
(L.G.) Sí, sí, no una caixa qualsevol! És una cançó contra el capitalisme, que és un vessant que sempre hem tingut, però que últimament –encara que, en cada disc, sempre n’hi hagi un parell de pinzellades– potser no escampàvem tant. Cançons amb “missatge social”.
Les cançons, menys tres, no arriben ni als tres minuts.
(L.G.) És una cosa que vam comentar molt amb en Joan [Pons, El Petit de Cal Eril], que és molt fan d’aquest tipus de concepte. Al principi n’érem recelosos, però ja fa temps que tenim la tendència a fer les cançons cada cop més curtes i a no posar-hi farciment de manera artificial. És un disc sense solos, sense intros i amb cançons que s’acaben quan ja has explicat tot el que hi volies explicar.
Quin tipus de productor és, Joan Pons?
(F.C.) Un productor amb majúscules. (L.G.) Està molt pendent de les cançons i, sobretot, de les lletres. És el primer cop que algú s’hi posa, en això! Pregunta, aporta idees, et pica l’orgull dient-te que tal cosa no és “digna” de tu... (F.C.) Sap treure, certament, el millor de cadascú. Produir un disc si no hi pot ficar cullerada és una cosa que no li interessa.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona
música

Twenty One Pilots actuaran al Palau Sant Jordi l’abril vinent

Barcelona
ART

Estudien si la part superior del mosaic de la Casa Navàs també és de Joaquim Mir

REUS
art

Mor Richard Serra, l’escultor monumental

barcelona