Cinema

Jordi Pujol Dolcet

Actor d''Alcarràs'

“«Alcarràs» parla dels problemes de veritat dels pagesos”

Sabia que es feia una pel·lícula i hi havia càstings, però no m’hi vaig presentar pas No té res a veure fer una pel·lícula amb fer préssecs però no vol dir que no sigui dur

Abans li feien broma pel seu nom de pre­si­dent català i ara, explica diver­tit, els amics comen­cen a riure de la seva nova car­rera d’actor i li han dit mol­tes vega­des que s’assem­bla a Sergi López (“l’hauré de conèixer, aquest home!”, diu). Jordi Pujol Dol­cet (Soses, Segrià, 1970) no només no somi­ava ser actor: és que no havia actuat mai ni en tenia cap gana. Quan Carla Simón es va enca­par­rar que havia de ser Qui­met a Alcarràs , ells’hi va negar i es va resis­tir. Va aca­bar cedint, perquè la direc­tora encara és més tos­suda que el seu per­so­natge al film, un pagès que afronta la dar­rera collita de préssecs en un tros del Segrià que con­rea la família des de fa diver­ses gene­ra­ci­ons. Un crític britànic ha dit d’ell que inter­preta millor un pagès que molts actors pro­fes­si­o­nals que ho han inten­tat. Ens atén per telèfon des de la seva masia, men­tre sen­tim de fons cants de gall i piu­la­dissa d’ocells.

Els pro­ble­mes de la page­sia que mos­tra ‘Alcarràs’ s’assem­blen als reals?
No és que s’hi assem­blin, parla dels pro­ble­mes de veri­tat. Ara els page­sos que hi ha aquí no fan com abans, que produïen cinc mil qui­los de préssecs, ara n’has de fer un milió, però la gent és la mateixa. Els pro­ble­mes són els matei­xos de la pel·lícula. Els conills se’ns ho men­gen tot, és un des­as­tre! Els preus no van bé. Ens tro­bem que l’any pas­sat amb el sec i la pedra no va que­dar quasi fruita i enguany ha fet una gelada que ho ha mort tot, gai­rebé. Molta gent no podrà collir. La fruita als super­mer­cats és caríssima i el pagès no cobra el que ha gas­tat en la terra. I el pro­blema dels panells solars, en aquesta zona on estem, també està en boca de la gent, volen fer una planta solar de 800 o 900 hectàrees, i no està clar si és bo per al ter­ri­tori. Déu n’hi do, està ben cla­vada aquesta pel·lícula. Si no paguen el que toca al pagès que fa la fruita, que fa la feina, que cuida la terra, des­a­pa­rei­xerà. Hi ha molta gent gran, a la gent jove li costa de que­dar-se.
Va anar als càstings d’‘Alcarràs’?
No, sabia que es feia una pel·lícula i hi havia càstings, però no m’hi vaig pre­sen­tar pas. El meu germà i gent de la família sí que s’hi va pre­sen­tar. Vaig anar a una mani­fes­tació amb uns com­panys i un d’ells conei­xia el pare de Carla Simón. Vam tro­bar unes noies amb una càmera que bus­ca­ven el meu per­so­natge, el del padrí... Em van dir que anava bé per al per­so­natge del Qui­met, per l’edat i per tot, i que em volien gra­var i fer qua­tre pre­gun­tes, i després ho veu­ria la direc­tora. M’ho van dir diver­ses vega­des, i son pare no deia res, callava. Fins que al final va dir: “Home, que és la meva xiqueta, no la rebut­geu d’aquesta manera!” I per arre­glar el que havíem liat, li vam haver de fer cas. Li vaig con­tes­tar les pre­gun­tes, va gra­var qua­tre coses i ja no la vaig veure més. Al cap de dos o tres mesos em va tru­car la Carla per dir que havia d’anar a un càsting.
Conei­xia també la família de la Carla?
Tenim una finca al cos­tat de la terra dels padrins de la Carla, ens conei­xem de vista, ens vèiem i saludàvem. No sabia ni que tenien una neboda que era direc­tora.
Com de prop és el Qui­met de vostè?
Jo feia temps que no feia de pagès. Tre­ba­llo a l’Ajun­ta­ment de Soses, a la bri­gada muni­ci­pal. Però tinc una mica de terra i uns quants arbres. Ara, nor­mal­ment no crido tant. Però a l’estiu els page­sos solem tenir pro­ble­mes, quan has de collir, i quan tens un pro­blema, no conei­xes ningú, sobre­tot els de casa.
Com vau pre­pa­rar el per­so­natge?
No coneixíem ningú, del repar­ti­ment, l’única que conei­xia era l’Anna [Anna Otín, el per­so­natge de Dolors, la seva dona en la ficció]. Ens reuníem en una casa que ano­menàvem la Casa Verda, i allà vam estar del gener o el febrer fins al maig fent assa­jos. Anàvem assa­jant esce­nes, i ens conduïa cap allí on volia que anéssim. Creàvem dife­rents situ­a­ci­ons, com per exem­ple, ve la ger­mana a casa i a veure què passa, o els nanos en fan alguna i a veure què fa el pare... Anàvem cre­ant un vin­cle, cadascú en el seu lloc de la família. Alguna cosa podies impro­vi­sar, però no gaire. Va estar bé allò, va estar bé!
I en el rodatge vau impro­vi­sar?
Nosal­tres no el teníem, però l’equip sí, vol­tava per allà sem­pre. La pel·lícula quasi l’havíem fet assa­jant tota, els assa­jos al final et conduïen a una part del guió. Quan rodàvem, ens recor­da­ven el dia que havíem assa­jat allò i ens deien que havíem d’anar cap aquí. A vega­des hi havia coses que esta­ven escri­tes al guió que amb el català que par­lem nal­tros no ho podíem dir igual, i lla­vors ho dèiem més o menys com ho diem aquí a Lleida. I a vega­des havíem de dir una cosa que no teníem al cap, en dèiem una altra de sem­blant i la Carla deia que li havia agra­dat. Entre uns i altres anàvem tram­pe­jant.
Carla Simón és una direc­tora ama­ble o és dura?
La Carla... Només d’estar amb ella ja en tens prou, és una pas­sada.
Ha fet fer coses al Qui­met que el Jordi no faria? Com plo­rar, per exem­ple...
Sí, i tant! Aquesta escena no va ser gens fàcil. No va ser dolorós ni dur a la manera de patir, sim­ple­ment no me’n sor­tia. Li vaig arri­bar a dir que no me’n podria sor­tir, que no ho podria ficar a la pel·lícula. No em sor­tia plo­rar. Al final va sor­tir, però va cos­tar molt.
Havíeu de repe­tir molt cada escena?
No ho vul­guis saber! El que passa és que ens ho preníem amb calma, no t’ho podies pren­dre de cap altra manera. Vam repe­tir algu­nes esce­nes mol­tes vega­des, d’altres que no tant i coses que no sor­tien ni a tiros. Ho fèiem i sim­ple­ment deia: “És que no m’ho crec!” I a tor­nar-hi! Mai amb una mala mirada ni amb un cop de morro, per des­comp­tat! Sem­pre amb un amor bes­tial d’ella, però ens deia que no s’ho creia.
Un crític britànic va dir de vostè que inter­preta millor un pagès que molts actors pro­fes­si­o­nals...
De pagès és que ho he fet tota la vida. Fa catorze anys que vaig ple­gar, però no ho he aca­bat de dei­xar. Cada any, sem­pre a les tar­des, estic al camp, i estic amb amics que són page­sos, estic al dia. Suposo que amb tot això jugues amb avan­tatge. Fas coses que fa sem­pre un pagès, però al final també havies d’actuar. No em va supo­sar un gran esforç. Em va cos­tar molt per­dre la ver­go­nya, com quan et pro­ves un ves­tit i no n’has por­tat mai, i vas incòmode, però al final t’hi acos­tu­mes. A vega­des fèiem una escena que tots ens fèiem un fart de riure i al cap d’una hora em deien que havia de ser el Qui­met empre­nyat. I no ho tro­bava difícil. No sabia que tenia aquest do. M’ho he pas­sat moltíssim bé.
Tan bé com per repe­tir o és un parèntesi en la seva vida?
No ho sé. Si pogués repe­tir i com­pa­gi­nar la vida que porto ara, que estic molt bé i molt tran­quil, a Soses i aquí al mas... No ho sé, estem vivint aquest moment tan bonic que vivim i de moment no m’ho vull plan­te­jar.
Les fei­nes de pagès i actor tenen coses en comú?
Ser pagès, fàcil no ho és. Avui, amb la maquinària i com ha evo­lu­ci­o­nat el món no és tan dur com per als nos­tres pares, que ho feien tot a mà. Però és dur: estàs al tros, al sol, al ras... A part, has de mirar sem­pre enlaire i no saps si demà t’ho haurà aixa­fat tot. Viure de la terra és molt bonic i molt dur al mateix temps. Dit això, ara que he vist tre­ba­llar tot l’equip del rodatge, que eren pro­fes­si­o­nals, també he tro­bat que és un món molt dur. No és tan bonic com el pin­ten, per molt bé que ens ho passéssim bé. No té res a veure fer una pel·lícula amb fer préssecs, però no vol dir que no sigui una feina molt dura.
Com va ser l’experiència d’anar a Berlín a pre­sen­tar la pel·lícula?
Havia entrat a Ale­ma­nya, però a Berlín no hi havia estat i va estar bé. Allò era molt gran! Els car­rers són molt amples, els edi­fi­cis són molt grans, i quan érem a l’alfom­bra roja, tot era gran, fins i tot els focus i la pan­ta­lla eren més grans del nor­mal! [Riu] Va estar molt bé. A part que són una gent molt orde­nada, molt seri­osa. Els xofers que ens por­ta­ven, no els vaig veure riure cap vegada! Ens van cui­dar molt.
Com vau viure el moment de rebre l’Os d’Or?
Nosal­tres vam bai­xar, a Berlín va que­dar pro­ducció i la Carla. Estàvem a Alcarràs, ho vam veure en una pan­ta­lla al Casino. Va estar molt bé, Déu n’hi do! Pensàvem: “Qui ens ho havia de dir? Com pot ser això?” A Alcarràs, que dona nom a la pel·lícula, esta­ven molt eufòrics. Però la Carla ja ens havia fet veure que el fet de ser selec­ci­o­nat a Berlín era en sí ja el premi més gran. I és veri­tat, tan­tes pel·lícules que no s’han triat i la nos­tra sí. Gua­nyar l’Os d’Or... Mare meva!


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia