Cinema

Més gat per llebre

Östlund torna a triomfar a Canes amb una grolleria, mentre que Mungiu hi du un gran film sobre l’estat de les coses a Europa

Mungiu capta les contradiccions d’una Europa on emergeixen el populisme i la intolerància

El suec Ruben Östlund va gua­nyar l’any 2017 una de les Pal­mes d’Or més dis­cu­ti­bles (ver­go­nyosa, segons aquesta cro­nista) de la història del fes­ti­val de Canes amb The square, una broma xim­ple a propòsit de l’art con­tem­po­rani que, supo­sa­da­ment, és una crítica con­tra la hipo­cre­sia de les elits que finan­cen un “art social fet amb escom­bra­ries”. El que és pit­jor és que Östlund hi mos­tra aque­lla mena de supèrbia cínica amb la qual certs cine­as­tes se situen per sobre dels humans per ridi­cu­lit­zar-los.

El direc­tor suec ha tor­nat a Canes amb Tri­an­gle of sadd­nes, a con­curs a la secció ofi­cial, i ho ha tor­nat a fer: una xim­ple­ria (plena de mal gust, d’acu­dits fàcils i tota mena d’obvi­e­tats, a més de vòmits) que mos­tra el nau­fragi d’un transatlàntic de luxe on viat­gen mili­o­na­ris. Östlund, un llest, dona gat per lle­bre: fa pas­sar per trans­gres­sora una cosa gro­llera i, al cap­da­vall, innòcua per la seva bana­li­tat. Però, vista la reacció del públic i de bona part de la crítica, de nou ha acon­se­guit ven­dre el pro­ducte, que, a més, s’allarga fins a les dues hores i mitja.

Per con­tra, el romanès Cris­tian Mun­giu, un altre gua­nya­dor de la Palma d’Or amb la col­pi­dora 4 mesos, 3 set­ma­nes i 2 dies, va apor­tar ahir a la secció ofi­cial a con­curs una pel·lícula nota­ble que, lluny de la fri­vo­li­tat d’Östlund, aborda l’estat de les coses a l’est d’Europa, però amb ressò a l’oest. Ins­pi­rada en un cas real, l’acció d’R.M.N. trans­corre en un poble de Roma­nia, als Car­pats, on una pani­fi­ca­dora con­tracta tres homes ori­gi­na­ris de Sri Lanka després de no haver obtin­gut res­posta a l’anunci d’una oferta de tre­ball mal pagat. A la loca­li­tat, hi ha una mino­ria hon­ga­resa i molts que hi habi­ta­ven s’han des­plaçat a altres països, sobre­tot a Ale­ma­nya, per tre­ba­llar-hi. Tan­ma­teix, l’arri­bada d’aquests homes pro­voca una reacció irada i els veïns exi­gei­xen a l’alcalde (amb la medi­ació d’un capellà, que mos­tra una acti­tud poc cris­ti­ana per com­plaure els seus par­ro­quians) que siguin expul­sats del poble.

Con­tra­dic­ci­ons d’Europa

Mun­giu en fa prou amb un pla fix d’uns vint minuts de durada, cor­res­po­nent a una reunió de veïns, per reflec­tir el males­tar i les con­tra­dic­ci­ons d’una Europa on emer­gei­xen el popu­lisme, el racisme i la into­lerància: el rebuig del dife­rent, al qual s’atri­bu­eix que és por­ta­dor de malal­ties; l’explo­tació labo­ral que pro­voca cor­rents migra­to­ris: arreu hi arri­ben per­so­nes con­dem­na­des a fer tre­balls que els locals res­pec­tius rebut­gen per les con­di­ci­ons precàries; el res­sen­ti­ment con­tra l’Europa rica que exi­geix un res­pecte a la natu­ra­lesa (al poble hi ha un francès que compta ossos per pro­te­gir-los en el bosc cir­cum­dant que el cine­asta explora com un lloc físic i a la vegada simbòlic) després d’haver des­truït la pròpia en nom del progrés. Mun­giu fa sen­tir una gran tensió, hi ha una extrema violència que no és ali­ena a un mas­clisme pal­pa­ble, demos­trant de nou la seva capa­ci­tat de con­ver­tir un docu­ment en una faula social.

Aliè al males­tar del món, Emma­nuel Mou­ret va apor­tar ahir a Canes Première (una de les sec­ci­ons que el fes­ti­val ha afe­git per aca­pa­rar més films) una ale­nada d’aire fresc amb Chro­ni­que d’une liai­son pas­sagère, a propòsit de la relació que, en prin­cipi només per fer sexe, man­te­nen un home casat i dubi­ta­tiu (Vin­cent Macaigne) i una dona sepa­rada amb una acti­tud desim­bolta (San­drine Kiber­lain, extra­or­dinària). La relació es fa més com­plexa, abans de pren­dre un gir ines­pe­rat, de manera que Mou­ret torna a insi­nuar la con­tra­dicció apun­tada amb el títol de la seva deli­ci­osa pel·lícula ante­rior: Les coses que es diuen, les coses que es fan. Aquesta també és una comèdia deli­ci­osa: enci­sa­dora, ele­gant, lleu­gera sense bana­li­tat, amb uns diàlegs finíssims.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia