Felip Pedrell, l’oblidat

L’anunci, dimarts, que el Teatro de la Zarzuela de Madrid inaugurarà la nova temporada 2022/2023 amb l’estrena absoluta, en versió en concert i 120 anys després de la seva composició, de la tragicomèdia lírica en quatre actes La Celestina (1902) del compositor tortosí Felip Pedrell (1841-1922), no per conegut, ha deixat de crear perplexitat i incredulitat en el panorama musical del país i, alhora, ha tornat a posar en relleu la despreocupació amb què, des de les institucions, es tracta el patrimoni musical català. Perplexitat que s’ha afegit al ja conegut oblit, enguany, de Pedrell per part dels responsables de les commemoracions de la Generalitat de Catalunya, en no haver declarat el 2022 com Any Pedrell en complir-se el centenari de la seva mort, el proper 19 d’agost a Barcelona. Ni tan sols s’ha volgut posar remei a l’oblit afegint-lo, per exemple, dins de l’apartat d’Altres Commemoracions 2022, on sí que hi han anat a parar les del poeta lleidatà Guillem Viladot i aquesta curiosa figura polifacètica de Monistrol de Montserrat anomenada Joan Carles i Amat (1572-1642), clau en el món de la guitarra catalana i espanyola. Paradoxalment, però, resulta que el primer i seriós estudiós de Carles i Amat va ser el guitarrista i musicòleg Emili Pujol, que es va interessar pels repertoris antics de la guitarra històrica gràcies precisament... a Felip Pedrell.

Aquest oblit, així doncs, se suma a la desídia i deixadesa cap a la figura d’aquest tità de la cultura catalana i europea, manifestades ja en l’enfonsament per accident, l’any 2011, de la seva casa natal de Tortosa, al carrer de Replà, 16, o en el fet de no haver sabut evitar que les despulles mortals del compositor fossin extretes del seu nínxol familiar, per impagament, per tal de ser dipositades en una fossa comuna. Pot semblar-ho, però no és cap acudit.

Potser hagi estat la força d’una voluntat cega que hagi portat Pedrell al mateix destí que molts altres grans compositors: acabar físicament en una fossa comuna. D’aquesta manera s’ha erigit un símbol susceptible de ser interpretat per adonar-nos de la immensitat d’un gegant del qual, com li agrada de dir al musicòleg Cèsar Calmell, no som encara dignes. És molt possible que, inconscientment i acrítica, s’hagi oblidat aquest gegant de la cultura catalana malgrat haver estat el creador, a Catalunya, de la musicologia moderna.

Editor i estudiós de l’obra del polifonista Tomás Luis de Victoria (1548-1611), Pedrell s’erigeix com l’enllaç entre els primers pioners de la musicologia espanyola com ara el valencià Antoni Eiximeno (1729-1808) o Francisco Asenjo Barbieri (1823-1894). Pioner, també, en l’estudi de la música tradicional hispànica que va acabar donant lloc al naixement d’una disciplina com l’etnomusicologia a més de mestre de figures tan importants com ara Isaac Albéniz (1860-1909), Enric Granados (1867-1916), Manuel de Falla (1876-1946) o Robert Gerhard (1896-1970), la seva obra musical, musicològica, musicogràfica, pedagògica no ha estat encara capaç de despertar, tanmateix, ni una commemoració a l’altura que es mereixeria.