Cultura

Dudamel màgic

El director Gustavo Dudamel debuta en la direcció musical de ‘La flauta màgica’ al Liceu amb una producció del 2003 de David McVicar, que incideix en la fantasia

Mozart va ser revolucionari en cedir el protagonisme a les dones, a final del segle XVIII

La flauta màgica de Mozart té una aurèola especial, perquè va suposar la seva culminació com a compositor operístic (la va estrenar dos mesos abans de la seva mort) i alhora perquè és un conte juganer que atrapa la canalla. Pel director Gustavo Dudamel, el compositor austríac va conservar una profunda innocència fins al final dels seus dies, plasmada en la seva música. Per Dudamel, és rellevant, té una estructura perfecta a la recerca d’una frescor amb moments dramàtics, tristos, però “sempre té alguna cosa, no tant de lleugeresa, però sí de toc d’innocència”. Seran deu sessions, de les quals ja s’han venut pràcticament totes les entrades. Gustavo Dudamel, que l’any passat ja va sorprendre amb la direcció musical d’Othello, a partir del 20 de juny en portarà la batuta, i fins al 2 de juliol.

Ahir explicava en roda de premsa que accepta l’encàrrec com a assumpció de la seva maduresa com a músic, als seus 41 anys. I confessava que Mozart l’acompanya en el seu dia a dia, des de la seva adolescència: “Sempre m’acompanya als matins, no només en els més tristos, també en els més complexos, perquè sempre em provoca emoció i alegria; eleva el meu esperit”, comenta el director musical.

En el repertori destaquen dos debuts en els papers protagonistes. Per una banda, el tenor Javier Camarena, en el paper de Tamino, i Lucy Crowe, en el de Pamina. Camarena no ha amagat que és un registre allunyat de la seva zona de confort: “Demana una projecció vocal diferent.” Ha celebrat la invitació com una “oportunitat per continuar creixent, trobant coses noves, en una òpera que jo jurava que mai de la vida cantaria”.

Lucy Crowe, per la seva banda, defineix Pamina com “el bé, la veritat, la puresa, que són elements difícils de representar, igual que la bellesa, una cosa que m’agrada perquè em manté jove, m’exigeix ser jove”. I és un personatge femení el que empoderarà Tamino durant tota la trama, la qual cosa, abans d’aquesta obra de Mozart, no passava. Efectivament, pel director repositor Angelo Smimmo, aquesta producció, del 2003, és una de les peces més avantguardistes de McVicar, perquè ja ho era en l’època de Mozart. Donar veu, en aquells anys, a les dones era insòlit; a Europa això no arribaria fins a principis del segle XX. Mozart abandona l’estupidesa i dona veu a la joventut. L’aristòcrata Tamino representa un personatge que no vol cedir espai a les dones ni als joves. Avui hi ha un paral·lelisme d’això als Estats Units, en què un grup d’homes blancs prenen decisions en nom de tota la societat o, al Regne Unit, on uns polítics d’edat avançada prenen decisions que afectaran les generacions posteriors, com és el cas del Brexit. McVicar és molt respectuós amb la música. “És dedica a traslladar el missatge de Mozart, que és d’esperança, d’oportunitat, d’amor i de bellesa”, explicava ahir el director repositor. La producció de la Royal Opera House és un títol aclamat per una combinació del simbolisme de l’obra amb les formes del conte de fades, amb animals que dansen i màquines voladores.

Dues substitucions

Gustavo Dudamel ha remarcat el treball de tot el repartiment, a més dels ja citats: Asserena Sáenz, Kathryn Lewek, Sara Blanch, Matthias Goerne, Mercedes Gancedo, Julien Behr, Stephen Milling, Pau Armengol, Thomas Oliemans o Joan Martín-Royo, i també el de la “meravellosa Orquestra del Liceu, receptiva, oberta a explorar” i el del cor. Aquest any s’hi sumen també les Veus del Cor Infantil Amics de la Unió de Granollers.

De les 10 sessions previstes, n’hi ha un parell que no dirigirà Dudamel (27 de juny i 1 de juliol), que dirigirà Paolo Bortolameolli, director convidat principal de l’Orquesta Filarmónica de Santiago al Teatro Municipal i associat de la Los Angeles Philharmonic (LA Phil). Aquest director confessava ahir que la va escoltar per primera vegada als cinc anys i que “funciona des de tots els angles, amb cada nombre ben posat, igual que l’elecció d’harmonies i temps”. En la producció es respira una certa atemporalitat, tot reclamant els valors de la il·lustració.

Un dels mestres de Dudamel, Claudio Abbado, no es va atrevir a dirigir La flauta màgica fins al final, pràcticament, de la seva carrera artística. El director musical considera, en canvi, que “els temps d’espera per fer una obra depenen de la línia vital artística que un tingui” i “jo no estic al final de la meva vida, sinó en una etapa de principi de maduresa que té a veure amb l’edat i amb el que estic vivint a París. Abans no hauria acceptat un repte així i després tampoc”, ha proclamat.

No obstant això, ha deixat clar que Mozart l’acompanya “des de sempre” i ha rememorat aquells dies en els quals, sent adolescent, es plantava davant José Antonio Abreu, el seu llavors mestre, per comentar-li que estava trist i que ell li responia que escoltés Mozart.

La flauta màgica de Mozart (1791) va trigar més d’un segle a estrenar-se al Liceu (1925). Tot i això, és un dels títols més celebrats (s’ha programat en 75 sessions); l’últim cop, el 2012. Cal afegir-hi la versió de Joan Font: La petita flauta màgica (2000/01), que han vist més de 430.000 espectadors en més de 400 funcions.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.