Cultura

Viure gràcies a Picasso

El museu barceloní de l’artista dedica les exposicions d’aquest estiu als fons del fotògraf Lucien Clergue i de la gran estudiosa dels seus gravats Brigitte Baer

Com era el geni? “Fort, triomfant, vulnerable, tímid, fastiguejat, llaminer i feliç de viure”

Lucien Clergue era una ànima perduda de 19 anys, sense cap idea clara del que volia ser a la vida, quan va conèixer Picasso en una cursa de braus a Arles, la ciutat on havia nascut el 1934. El va fotografiar amb prudència, ignorant que seria la primera de moltíssimes imatges que va fer a l’artista fins poc abans de la seva mort. I no com un paparazzi que se les ha d’enginyar com sigui per aconseguir tenir-lo a prop, sinó amb el seu vistiplau per captar-lo en els moments i en els llocs més íntims i quotidians.

“Picasso va veure tot d’una el seu potencial de fotògraf i el va apadrinar”, explica Emmanuel Guigon, director del Museu Picasso de Barcelona, que el 2016 va comprar l’àlbum picassià que Clergue (mort el 2014) va crear durant 20 anys de vincle estret amb el geni. Un fons, integrat per 600 imatges en blanc i negre, que el 2018 ja va exposar a les seves sales, i que ara ha recuperat en un nou muntatge amb una selecció un pèl diferent i, sobretot, amb un sentit diferent, privilegiant “la mirada del creador”, precisa la comissària Sílvia Domènech. “A Picasso el van retratar moltíssims fotògrafs, però cadascun amb un estil i una intenció. Les de Clergue són les d’un fotògraf 53 anys més jove que ell, fascinat per tot el que significava”, sosté Guigon. “Fort, triomfant, vulnerable, tímid, fastiguejat, llaminer i feliç de viure”: així veia al seu mentor.

El 1955, dos anys després de la trobada a la corrida de toros d’Arles, Picasso, que ja havia olorat el seu talent, el va convidar a La Californie, la seva casa de Canes. A partir d’aquí la relació es va intensificar i Clergue va poder immortalitzar amb la càmera vivències molt privades del pintor, que li va obrir també les portes del seu món d’amistats. Com Jean Cocteau, que, fetes les presentacions, el va designar fotògraf del rodatge d’El testament d’Orfeu, en què intervenia Picasso. “És llavors que Clergue pren la decisió de dedicar-se professionalment a la fotografia”, remarca Guigon. Té el millor avalador al costat: Picasso li dissenya la portada del llibre Corps mémorable (1957), amb poemes de Paul Éluard, i el cartell de la seva primera exposició a Zuric (1958).

Però què apreciava tant Picasso de les fotografies de Clergue? “Sens dubte, trobava en les meves recerques les seves inquietuds personals”, va confessar el fotògraf, apel·lant a les imatges que havia pres de saltimbanquis (“fets amb l’esperit dels seus arlequins”), d’animals morts abocats al riu Roine i dels paisatges destruïts a Arles pels bombardejos de la Segona Guerra Mundial (“carronya i ruïnes reflectien un univers macabre que ell mateix havia representat al Guernica”).

Picasso, entendrit, es va deixar fotografiar per ell en situacions tan divertides com per exemple flotant dins del mar (no sabia nedar), ballant flamenc en una festa amb el guitarrista Manitas de Plata (Clergue era el seu mànager), acaronant les dues filles petites del fotògraf i abraçant-se amb el seu vell amic Brassaï el dia que es van retrobar i van recordar la joventut de bohèmia a París.

Quan entrava en territori domèstic de Picasso, Clergue no desaprofitava l’ocasió per dirigir l’objectiu a les obres d’art. Un cop mort l’artista, la seva vídua, Jacqueline Roque, el va trucar perquè anés a Notre-Dame de Vie, la seva última residència a Mougins, on es va trobar el llegat artístic embalat a punt de ser transportat amb motiu de l’acord dels hereus amb el govern francès per pagar els impostos de successió. “I tot i ser absent Picasso, en aquestes últimes imatges de l’àlbum encara es nota fortament la seva presència”, anota Guigon.

Si Clergue posa punt final al seu projecte picassià els anys immediats a la mort de l’artista, Brigitte Baer (París, 1931-2005) comença just llavors la seva aventura de coneixement de l’obra gràfica picassiana, de la qual serà la màxima especialista. Ella és l’altra protagonista de l’oferta expositiva per a aquest estiu del Museu Picasso. L’arxiu personal de Baer també forma part de les col·leccions de la institució barcelonina, des del 2015, quan el seu nebot David Leclerc va fer-ne donació aconsellat pel galerista Paco Rebés, bon amic de l’estudiosa.

Sense haver conegut mai Picasso i sense tenir formació d’historiadora de l’art, Baer es va entregar en cos i ànima a la catalogació dels 2.000 gravats de l’artista a partir de mitjan anys setanta, aprofitant que va formar part de l’equip que va fer l’inventari del seu llegat. L’exposició farà les delícies als especialistes, perquè impressiona el mètode de treball rigorosíssim de Baer, que fins als 40 anys s’havia dedicat a altres coses que no tenien res a veure amb l’art, com per exemple la secció de bellesa d’una revista. Per al públic general, la mostra és una oportunitat per veure amb uns altres ulls mig centenar de gravats dels fons del museu.

Lucien Clergue i Brigitte Baer, units perquè Picasso els va canviar el curs de les seves vides. Les dues mostres es podran visitar fins al 20 d’octubre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.