Art

Subirachs surt del purgatori

La Fundació Vila Casas celebra l’obra de l’escultor com una de les més potents de la segona avantguarda

L’exposició de Can Mario reuneix 81 peces de la seva etapa més creativa, entre 1953 i 1965
La seva filla creu que l’obra de la Sagrada Família, abordada en la vellesa, ha estès molts prejudicis

Segu­ra­ment no hi ha cap altre escul­tor de l’avant­guarda de post­guerra tan cone­gut com Josep Maria Subi­rachs (Bar­ce­lona, 1927-2014), ni cap altre de tan poc comprès. Amb l’encàrrec del con­junt escultòric de la Sagrada Família, l’any 1986, sem­blava que havia tocat lite­ral­ment el cel, però quan va arri­bar-li aque­lla opor­tu­ni­tat ja vore­java la sei­xan­tena i feia almenys dues dècades que havia renun­ciat a seguir el camí de l’abs­tracció, que li havia donat tan­tes satis­fac­ci­ons excepte la de con­nec­tar amb el públic, una comu­ni­cació que con­si­de­rava essen­cial. Aque­lla obra que havia de ser l’apo­te­osi de la seva car­rera (i que pot­ser hauríem d’apren­dre a mirar amb uns altres ulls), més encara per l’admi­ració que des de ben jove havia pro­fes­sat per Antoni Gaudí (sem­pre recor­da­ria que havia nas­cut nou mesos després de la mort de l’arqui­tecte, com una espècie d’ora­cle), ha aca­bat girant-se li en con­tra i és a l’arrel de molts dels pre­ju­di­cis que pesen encara sobre el seu tre­ball, tal com adme­tia la seva filla, la his­to­ri­a­dora de l’art Judit Subi­rachs, en la pre­sen­tació de la pri­mera expo­sició que es dedica a l’escul­tor des de la que va pro­gra­mar el 2001 el Museu de Mataró.

Subi­rachs. De l’expres­si­o­nisme a l’abs­tracció (1953-1965), oberta fins al 27 de novem­bre al museu Can Mario de Pala­fru­gell de la Fun­dació Vila Casas, no és una retros­pec­tiva, ni ben bé una antològica, sinó una selecció molt esco­llida de l’etapa més engres­ca­dora de Subi­rachs, la més ama­gada també, la que el des­co­breix com un artista capaç de tran­si­tar en tan sols dotze anys intensíssims de les turgències nou­cen­tis­tes a l’angu­lo­si­tat cubista i final­ment a l’explo­ració matèrica i l’abs­tracció, fins a esta­blir gai­rebé un cert idil·li amb l’art con­cep­tual. “M’agrada més par­lar de redes­co­bri­ment que no pas de rei­vin­di­cació”, va dir Judit Subi­rachs, comissària de la mos­tra jun­ta­ment amb el també his­to­ri­a­dor de l’art Ricard Mas, que no obs­tant això con­si­dera una ver­go­nya que en els últims vint anys la presència de Subi­rachs en la bibli­o­gra­fia de l’art del segle XX hagi estat menys que resi­dual (tan ridícula, en tot cas, com la seva presència a les col·lec­ci­ons públi­ques), per més que a prin­ci­pis dels sei­xanta fos “coro­nat a la Sala Gas­par com el millor escul­tor català” (el millor pin­tor, és clar, era Tàpies). El direc­tor d’art de la Fun­dació Vila Casas, Àlex Susanna, que va anun­ciar una gran retros­pec­tiva Subi­rachs als Espais Volart pel 2027, l’any del seu cen­te­nari, és escèptic: “Fa temps que és víctima d’una espessa xarxa de pre­ju­di­cis, i pot­ser res del que fem no ser­virà de res, però qual­se­vol que s’acosti a la seva obra haurà de ren­dir-se a l’evidència que és un dels grans cre­a­dors de for­mes de l’art català i que encarna millor que cap altre la irrupció de l’avant­guarda en la segona mei­tat del segle XX, després de la gene­ració dels (Àngel) Fer­rant, (Lean­dre) Cristòfol o (Ramon) Mari­nel·lo.” Per molts, per tant, serà tota una reve­lació aquest Subi­rachs intrèpid eclip­sat pel ressò mediàtic de la con­ti­nu­ació de l’obra gau­di­ni­ana i les polèmiques asso­ci­a­des.

L’expo­sició fa lluir 81 peces per inten­tar demos­trar-ho: 48 escul­tu­res, 32 dibui­xos i 1 tapís, a més de foto­gra­fies de la seva obra pública més cone­guda (i no, no hi ha la façana de la Passió ni les por­tes de la Glòria, però sí els dotze apòstols que va escul­pir el 1961 per al san­tu­ari de la Vir­gen del Camino, a Lleó, el seu pri­mer encàrrec impor­tant). No ha estat una tria fàcil, tenint en compte que l’Espai Subi­rachs, que la seva filla sosté heroi­ca­ment sense cap suport ins­ti­tu­ci­o­nal al Poble­nou, té unes deu mil peces cata­lo­ga­des, però l’objec­tiu era “foca­lit­zar el relat en una dècada molt deter­mi­nada”, que comença amb un Subi­rachs de 26 anys i acaba amb el seu moment de ple­ni­tud, als 38, i demos­trar també un caràcter poli­facètic sovint ocult: “Al pare li interes­sava tot, l’escul­tura, el tapís, les joies, l’esce­no­gra­fia, el cinema, la foto­gra­fia...” És sig­ni­fi­ca­tiu que una de les peces més sor­pre­nents de l’expo­sició, a banda del gran tapís pro­ce­dent de la col·lecció Baron, de 1961-1962, sigui un Home­natge al cinema (1958) fins ara inèdit, de l’etapa en què va apro­fun­dir en el tre­ball amb la planxa de ferro, que evoca el mera­vellós efecte de les ombres xine­ses. Un altre dels retro­ba­ments repa­ra­dors es pro­du­eix davant els seus dibui­xos (Subi­rachs deia que “repre­sen­ta­ven una veri­tat davant la qual no pots ama­gar res”), que adqui­rei­xen un valor propi fins i tot quan li ser­vien de pro­jec­ci­ons men­tals per a la seva obra escultòrica i que a vega­des tenen una empremta sur­re­a­lista. Sem­pre pul­cre i cere­bral. hi deixa aflo­rar una vibració humana que és irre­nun­ci­a­ble en la seva manera de fer, fins i tot quan ja havia tren­cat amb qual­se­vol con­cessió figu­ra­tiva i el seu tre­ball es con­cen­trava a expres­sar ten­si­ons, pene­tra­ci­ons i con­tra­pe­sos amb una finesa que la sub­missió a les lleis de la mecànica i als jocs d’equi­li­bri no acon­se­gueix tor­nar ni fre­des ni pura­ment espe­cu­la­ti­ves.

Per a un fill de família humil del Poble­nou, que no es va poder cos­te­jar la car­rera d’arqui­tec­tura que desit­java, no és pas una con­questa menor. L’expo­sició arrenca amb una de les seves pri­me­res escul­tu­res, una Santa Eulàlia en pedra de 1953 que con­juga les ense­nyan­ces al taller d’Enric Monjo, de qui agrai­ria la intro­ducció en el pro­ce­di­ment tècnic i poca cosa més, i d’Enric Casa­no­vas, que va hono­rar amb fide­li­tat com el seu pri­mer mes­tre de debò, tot i no haver pogut fer-li d’aju­dant sinó uns pocs mesos abans que morís. És una obra que beu encara de la rodo­nesa nou­cen­tista, aque­lles mas­ses com­pac­tes a propòsit per rodo­lar com un capi­tell, com volia Manolo Hugué, però que ja comença a apar­tar-se’n, pot­ser pel dra­ma­tisme (quan comenci a fer obra reli­gi­osa, tren­carà tots els esque­mes impe­rants pel seu pat­hos for­mal), pot­ser perquè ja hi ha la intenció de com­pri­mir el cos dins una geo­me­tria. Aquesta volun­tat es posa de mani­fest en una peça com el Maniquí-Ídol de l’any següent, on els mem­bres de la figura feme­nina ja estan només apun­tats, i encara més a la Dona a la platja de 1956, que és tota ella un esque­let de bronze. Han pas­sat només qua­tre anys i Subi­rachs ja és tot un altre, gràcies a les seves esta­des a París, pri­mer, i a Bèlgica, de 1954 a 1956, que l’intro­dui­ran en els cor­rents inter­na­ci­o­nals sense per­dre mai de vista dos refe­rent essen­ci­als en la seva obra: Julio González i Jorge Oteiza. El ferro, de fet, serà la seva matèria d’inves­ti­gació els anys següents (“a vega­des sem­blen ins­tru­ments de tor­tura”, diu la seva filla), com aviat ho serà també el collage escultòric, a base de l’assem­blatge de mate­ri­als com el for­migó, la pedra, la ceràmica i la fusta. Fins que a par­tir de 1965, allà on es tanca el recor­re­gut de Can Mario, retorni a la figu­ració pel temor de no ser comprès.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia