Cultura

BIENVE MOYA

Activista Cultural

“Ser políticament correcte és atemptar contra la festa”

No hi ha espectacle més horrorós i avorrit que un concurs de sardanes. Han convertit la sardana en una cosa de museu
Els balls no els fan els esbarts, sinó una colla de gent que dos mesos abans de la festa major es troben per assajar

Bienve Moya ha dedicat la major part de la seva vida a estudiar, promoure i dinamitzar la festa. Hi ha qui diu que és un folklorista. I la veritat és que la seva recerca ha permès reintroduir la festa popular en alguns llocs on la dictadura va esborrar costums i tradicions.

Quan comença a introduir-se en la cultura popular?
Aquest procés té un parell de fases. Una fase és el batec d’aficionat, i l’altra, la professional. I totes dues es barregen. A casa, la meva mare era un rossinyol, cantava tot el dia. Sempre cantava i tenia un repertori que anava des dels cuplés fins a cançons de la guerra, que cantaven els nois quan marxaven al front. Amb el temps em vaig adonar que ella, moltes vegades no sabia el significat del que cantava. I tant és així que després he hagut de buscar referències sobre paraules que utilitzava perquè ella era analfabeta o alfabeta a la seva manera.
Quan entra en contacte amb la cultura popular de forma professional?
Després del servei militar me’n vaig a Barcelona i entro en contacte amb el món professional. Vaig començar a treballar, i a estudiar en el que en deien els Estudis Nous del Teatre, on hi havia professors i que després lideren la refundació i renovació de l’Institut del Teatre i els que després impulsarien el Teatre Lliure, i fundadors de Comediants, com Fermí Reixach, o actors que es van incorporar a Els Joglars, com jo mateix. Hi va haver molt de moviment cultural en aquesta època. Era el final del franquisme i l’inici dels primers ajuntaments democràtics. A l’Ajuntament de Barcelona, l’últim govern franquista va contractar una sèrie de gent per restaurar el calendari festiu de la ciutat. I així va ser com vam començar a treballar per recuperar les festes de Sant Joan o de la Mercè.
Perquè tot això s’havia perdut en l’oblit...
Perquè, més que perdut, estava tot en un procés de molta decadència i tenia un caràcter molt marcadament franquista i trist.
Com recorda aquella època?
Va ser una època molt interessant, perquè com que tot estava en crisi, podíem treballar una mica com ens semblava i la majoria de propostes eren ben rebudes. Un any, per Sant Joan, jo era al Poble Espanyol animant el ball que fèiem. Hi havia quinze o vint mil persones... Estava pleníssim! I, aleshores, vaig pensar ‘Hòstia, en el món del teatre, en quin moment puc arribar a dirigir quinze o vint persones?’ En canvi, si em dedicava al món de la festa, al carrer, podia dirigir moltes persones... I va ser quan vaig decidir deixar Els Joglars i dedicar-me a això, que ara en diuen gestió cultural.
Com va ser el salt?
Jo ja coneixia el món de la cultura popular perquè, entre altres coses, soc vilanoví. A Vilanova se celebrava tot el calendari festiu, i jo tenia un fons de coneixement personal.
I com es va dibuixar la nova Mercè?
Santa Eulàlia té un problema com a festa, que és que cau molt a prop del carnaval, i això era un hàndicap difícil de superar. Per això es va decidir que faríem la nova Mercè, i vam posar-nos a restaurar la Mercè a partir dels referents que teníem i, com que jo era l’únic de l’equip que en tenia un coneixement directe perquè era de Vilanova...
Per tant, van reconstruir la Mercè a partir del model festiu del Penedès?
I del Camp de Tarragona. I això, a més, des de Barcelona es va escampar aprofitant la capacitat de divulgació de Barcelona cap a la majoria de ciutats mitjanes i grans de Catalunya, des de Girona fins a Lleida. Per això la majoria de festes majors actuals, exceptuant-ne unes quantes que ja tenien un model o que se’l van inventar (com Granollers), o Berga, Solsona o Cardona... o la gent de l’Ebre... Però a Barcelona i a moltes altres ciutats es va aplicar el model festiu d’aquí.
La voluntat era recuperar la tradició que havíeu viscut?
La veritat és que a Barcelona la Mercè ja tenia una estructura antiga que permetia això. De fet, Barcelona va acollir el final de les grans exposicions de la modernitat. Però aquí s’hi va introduir tot un material festiu que provenia de la Catalunya Vella i nosaltres hi vam incorporar els elements de la Catalunya Nova.
I aquest és el model actual, encara...
La base és aquesta estructura de la festa, sobre la qual s’han incorporat noves propostes festives, sobretot concerts i activitats més actuals. Però l’anada a ofici, la sortida... Fins i tot el foc no és res més que l’aprofitament dels diables i els dracs, ja que el primer correfoc sorgeix de forma espontània d’una trobada de dracs a la Mercè.
On, a Barcelona?
Sí, sí. Jo diria que va ser el primer precedent del que després s’ha conegut com el correfoc. Comediants va organitzar una trobada de dracs de tot Catalunya, però en vam trobar ben pocs. N’hi havia sis, i dos no hi van voler participar; i com que eren molt pocs, se’ns va acudir posar-hi diables per omplir. I vam contractar els Diables de Vilanova i els de l’Arboç. Aleshores els diables no ballaven, sinó que tancaven la comitiva, desfilant. I el dia de l’acte, quan van arribar al capdavall del carrer Ferran hi havia tota una estesa de peluts asseguts a terra i, en comptes d’apartar-se, es van posar a ballar sota el foc dels diables.
I què va passar?
Ràpidament els guàrdies van fer el gest per anar a apartar-los, i nosaltres els vam demanar que els deixessin. I jo crec que així va ser com va néixer el correfoc.
Quin any era això?
Això devia ser a començament dels vuitanta. De fet, el primer cartell on apareix correfoc i la primera menció que surt a La Vanguardia és de l’any 82, però abans ja hi havia hagut dues trobades d’aquestes. Llavors, com que ja hi havia més diables que dracs i havia pres una altra forma, vam buscar un altre nom... Per similitud amb els correbous vam optar pel correfoc.
Com va arribar a treballar a l’Ajuntament de Vilanova?
En el moment que es va escollir el primer Ajuntament democràtic vilanoví, l’alcalde va ser un amic meu amb qui havia planejat la ciutat mil vegades. I quan ell em va demanar que m’incorporés a l’Ajuntament de Vilanova li vaig dir que sí, i des d’aquí he dedicat trenta anys de la meva vida a observar i organitzar la festa al carrer. Sobretot observar i, després, organitzar. Sense contradir- me ni imposar-me a les comissions de festes. I això que sembla molt simple és molt important i molt difícil, perquè a força d’anys el tècnic en sap molt i pensa que la seva saviesa pot suplir la manca de coneixement dels integrants de les comissions de festes.
Hi ha una cosa que és molt particular d’aquí, que són els administradors de les festes, que no existeixen en altres llocs...
Això em sembla que té una explicació, que és que el món de l’art i el món de la cultura popular, al Camp de Tarragona i el Penedès, es va mantenir de forma molt paral·lela a l’activitat social, sense trencar les dinàmiques de recuperació democràtica. Al contrari! Jo recordo sortir de la reunió de l’Assemblea Democràtica Local de Catalunya i entrar a la comissió de carnaval. I érem els mateixos. Sortíem d’un lloc i entràvem a l’altre.
Això passava al Garraf?
No passava només a Vilanova. Passava a Vilafranca, el Vendrell i Igualada... A Valls, a Reus... En aquesta àrea el món de la cultura popular es va mantenir com un element dinàmic, sense romanticisme o esperit d’enyorança o de reivindicació sardanista. Els balls no els fan els esbarts, sinó una colla de gent que dos mesos abans de la festa major es troben per assajar el ball de bastons. Això és l’esperit de la festa. Aquí la gent anava a fer castells i a l’últim pas de l’última cosa més de moda, i això no ha passat a la Catalunya Vella. Al Vallès, ballen gitanes, sí, però les ballen aquell dia i constitueix una cosa molt tancada.
N’és una mostra, més que una festa?
És una mostra molt de l’esperit de l’esbart. Els esbarts han fet més mal del que creuen, perquè l’esbart neix amb un esperit gairebé museístic.
Com ha vist l’evolució que ha fet la festa en tots aquests anys?
Home, hi ha hagut un reconeixement de la festa per part de la societat com un element sociopolític important i interessant. I indubtablement hi ha hagut un aprofitament per part del polític. És així, i no cal escandalitzar-se perquè no podia ser de cap més manera... En el vestuari s’ha fet un gran treball per vestir els balladors buscant l’estètica correcta. Per exemple, una de les coses que cada any surt és si els geganters han de portar espardenyes. Però sempre hi ha un sector que diu que no pot sortir aquell moro imponent amb unes vambes. Per exemple, recordo quan vam començar a la festa major de Vilanova, la gent vestia cada vegada més informal fins que, en un moment determinat, donem la consigna de vestir de blanc. I funciona. I fa molt de goig! Sigui com sigui, que una ciutat de 70.000 habitants s’ho creguin i vesteixin de blanc, vol dir que el codi té força.
És la manera que la festa sigui del poble?
Exacte! Fins i tot al ball de gitanes del Vallès s’han adonat que han de fer alguna cosa més que sortir i ballar a la plaça. Han d’evolucionar. No hi ha espectacle més horrorós i avorrit que un concurs de sardanes. I això passa perquè han convertit la sardana en una cosa de museu. I ara, en la cultura popular també hi ha un perill, que es diu nou folklorisme.
Nou folklorisme?
Hi ha festes de tot: la del formatge, la festa del segar i el batre... Això no és una festa, és museografia; la festa de la verema, per exemple, en què hi participa tothom excepte els immigrants que fan la verema. Això és nou folklorisme perquè no té base popular, encara que ho sembli.
Hi ha també una tendència a fi que les festes siguin tan políticament correctes que a vegades perden la tradició?
Ser políticament correcte en la festa és atemptar contra la festa. Aquesta insistència en el masclisme que ens ha portat a posar un lloc per atendre les possibles agressions és massa. Tantes agressions masclistes hi ha? Jo diria que és exagerat, tenint en compte que hi ha un component de la festa agressiu i violent per definició, com els bous a l’Ebre, per exemple... Cada any hi ha qui es queixa dels que s’emborratxen per la festa major... Em meravella quan ho sento d’aquells que diuen que volen que la festa emergeixi del que vol el poble.
Cap a on creus que evoluciona la festa?
Jo penso que la festa, si qui la celebra és la gent que es diverteix, no té cap problema. Evolucionarà com ha evolucionat sempre i no cal fer res forçat ni plantejaments evolucionistes. Evoluciona i ningú s’adona quan evoluciona. Si se n’adona, no evoluciona o cau en la museïtzació. De fet, un mestís no és algú que ho decideixi.
Quin balanç fas de tots els anys que hi has dedicat?
Jo m’he divertit molt. He tingut la sort de poder fer la feina de la meva vida. Professionalment, vaig tenir la sort de ser al lloc just en el moment precís.
Què creus que en quedarà, de la pandèmia, en la festa?
No crec que en quedi res. La gent té més ganes de divertir-se que mai. Això sí que ho veig.

La festa del poble

Bienve Moya és vilanoví per sobre de tot. Folklorista, escriptor, activista i gestor cultural, va esdevenir una figura clau en la recuperació de la tradició i la festa just a la fi del franquisme i amb la recuperació dels primers ajuntaments democràtics. La seva participació en la recuperació de la festa de la Mercè a Barcelona va servir de mirall per a les altres ciutats mitjanes i petites que havien perdut els balls i la tradició durant la dictadura. Així va ser com l’estructura festiva de la Catalunya Nova es va incorporar a les tradicions de la Catalunya Vella en una fusió que s’ha mantingut fins avui incorporant les noves propostes, sobretot musicals. Bienve Moya defensa la festa com a símbol de rebel·lia i irreverència davant de tot allò políticament correcte. Com a bon vilanoví és un amant del carnaval i ha impulsat projectes com ara el festival de circ Trapezi.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.