Cultura

Els picassos catalans del Japó

Una gran exposició al país nipó reivindica el paper clau de Casas, Rusiñol i Nonell en la gènesi del geni

Els japonesos no només són uns entusiastes seguidors de Picasso sinó que, a més, tenen la sort de posseir nombroses obres del seu millor catàleg. Museus i col·leccionistes particulars atresoren autèntiques joies de tots els períodes picassians, i especialment del blau, el seu primer assalt a la modernitat amb personalitat pròpia, forjat bàsicament a Barcelona amb estades puntuals a París. Aquest fil que el jove Picasso va començar a estirar des de la capital catalana i que el va acabar portant al tron de l’art del segle XX travessa la gran exposició que s’inaugura aquest divendres al Pola Museum of Art de Hakone (a uns 100 quilòmetres de Tòquio), que ha comissariat Eduard Vallès, conservador d’art modern del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i un dels principals experts de l’artista a nivell mundial.

Picasso: the blue period and beyond (Picasso: el període blau i més enllà) és un projecte que ha estat declarat d’interès nacional pel govern japonès i que després del Pola, que celebra el vintè aniversari de la seva obertura, i on es podrà visitar fins al 15 de gener, es traslladarà a l’Hiroshima Museum of Art (del 4 de febrer al 28 de maig). La mostra consta d’una vuitantena de peces, la majoria picassos conservats en mans públiques i privades del país nipó, mai agrupats fins ara, i ben acompanyats per alguns préstecs importants d’institucions europees i americanes. També catalanes. El MNAC i el Museu Picasso han deixat una dotzena d’obres.

I no totes de Picasso. Del Palau Nacional n’han sortit quadres de Ramon Casas, Santiago Rusiñol i Isidre Nonell que van ser miralls del geni en construcció. “El paper que van jugar els artistes catalans en la gènesi de Picasso és fonamental i, des de fa un temps, ningú ho discuteix internacionalment”, subratlla Vallès, que va rebre l’encàrrec de concebre l’antològica a finals del 2019 i que ha fet equip curatorial amb dos conservadors dels respectius museus, Keiko Imai del Pola i Furutani Yoshiyuki d’Hiroshima i, en la part científica, amb Reyes Jiménez, cap del departament de conservació preventiva i de restauració del Museu Picasso de Barcelona.

Vallès va ser assessor de l’exposició Picasso blau i rosa al Museu d’Orsay, el 2018, i aquesta tesi, la del pòsit català en l’art de Picasso, es va assumir amb tota normalitat. Al Japó, el context català també els farà comprendre millor les influències més primerenques del Picasso que va venir a viure a Barcelona el 1895 amb 13 anys i que molt poc després ja es movia en els ambients dels artistes consagrats, que van olorar de seguida el seu talent emergent. I això és el que explica que tot un Casas el retratés amb un posat “majestàtic” quan tenia 19 anys amb el Sacré Coeur de Montmartre al fons, testimoni del seu primer viatge a París, el 1900. És una de les obres del MNAC que s’han desplaçat al Japó.

L’època blava, la “sentimental” com l’anomenà Picasso, va començar el 1901 per una confluència de situacions. El suïcidi del seu amic artista Carles Casagemas n’és una, reconeguda per Picasso mateix, però Vallès anota també el possible influx dels blaus que Rusiñol, com altres simbolistes europeus, utilitzava “no només com un recurs formal sinó com la projecció d’un estat d’ànim o inclús d’una atmosfera”. És l’esperit de les obres d’aquest període picassià, que va arribar a les cotes més altes del simbolisme amb La flor del mal, la pintura d’una reclusa amb el seu fill a coll de l’hospital-presó de Saint-Lazare de París. Picasso havia visitat aquest centre que allotjava dones afectades per malalties venèries, la majoria prostitutes. Ell també en va tenir una. El va curar el metge Josep Fontbona, a qui, com a agraïment, va regalar La flor del mal. La família Fontbona se la va vendre als anys cinquanta, ara la custodia el Pola i és la imatge del cartell de l’exposició a la seva seu.

Al d’Hiroshima en preserven un altre, de quadre blau esplèndid, Dues dones al bar, creat a Barcelona el 1902. Sotmès recentment a una recerca amb tecnologia capdavantera, ha desvelat un secret que es presentarà en primícia a l’exposició. Picasso va crear aquesta composició sobre una escena que havia fet prèviament d’una dona asseguda al terra amb un gran mantó, molt similar a les gitanes de Nonell. “Si l’obra definitiva ja evoca Nonell, la que hi ha al darrere ho fa encara molt més”, explica Vallès. La temàtica miserabilista d’aquest artista català va ser una referència preeminent en el Picasso blau, rebla l’estudiós.

El reaprofitament de teles és una constant en la joventut de Picasso, tal com han demostrat les investigacions científiques dels darrers anys. El departament de conservació preventiva i de restauració del Museu Picasso de Barcelona hi ha dedicat molts esforços, col·laborant amb altres institucions internacionals, que han donat resultats sorprenents que també tindran visibilitat en l’exposició. El museu català hi presentarà els casos de La copa blava (amb una flor semblant a la que du la reclusa de La flor del mal), sota la qual va pintar primer un home barbut amb un ram de flors a la mà i, després, un altre rostre masculí, i el del Retrat de Jaume Sabartés amb pinçanàs, que amaga un retrat anterior d’una presonera de Saint-Lazare i les lletres d’un diari amb el qual Picasso va embolicar la pintura quan encara no s’havia assecat del tot, amb les presses que tenia per traslladar-la a Barcelona. Les tècniques digitals han permès veure la data del periòdic, que era Le Journal: 18 de gener del 1902. Amb altres pàgines d’aquest mateix exemplar va cobrir La flor del mal, que també conserva els subtils rastres de tinta.

I més enllà

“A Occident, els picassos del Japó no són tan coneguts com els dels museus europeus i americans perquè no formen part del circuit habitual del món de l’art”, sosté Vallès, que posa d’exemple “una obra clau” del període cubista amarada també de catalanitat. És una composició en què l’artista va fusionar “la dona estimada, Fernande Olivier, i el territori estimat, la muntanya de Santa Bàrbara d’Horta de Sant Joan”. Pertany a les col·leccions del Pola, mai ha viatjat a Europa, i és una de les peces més lluminoses de l’exposició.

Els ecos de l’etapa blava, que finalitza el 1904, ressonaran en els altres moments creatius de Picasso, fins al darrer. “El Picasso blau anticipa el que seran els seus interessos durant tota la seva carrera”, raona Vallès. Com l’obsessió pels grans mestres de la pintura, que invocarà persistentment. La llavor d’aquesta dèria la trobem en el seu treball d’il·lustrador al diari barceloní El liberal, en què va copiar obres d’artistes famosos. Un d’aquests dibuixos originals, del MNAC, també s’ha integrat a l’antològica. És la còpia que va fer Picasso del retrat del bust de Jules Dalou creat per Rodin.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.