Cultura

Una capsa secreta

Martí Gironell rep el Bertrana per ‘El fabricant de records’, una novel·la inspirada en el fotògraf gironí Valentí Fargnoli, que va retratar “l’ànima del país”

“Em va captivar que, recorrent el país amb una bicicleta, hagués fixat el país en l’imaginari”

Totes les vides protegeixen algun secret, una zona d’ombra on mai ningú no ha posat els peus, però si aquesta part misteriosa per alguna raó arriba a quedar impresa en una fotografia, que ja és “el secret d’un secret”, com deia Diane Arbus, la maquinària fabuladora d’un veterà com Martí Gironell (Besalú, 1971) troba terreny abonat per posar-se mans a l’obra. El fabricant de records, la novel·la amb què l’escriptor i periodista va rebre ahir el 55è Premi Prudenci Bertrana, dotat amb 30.000 euros, gira al voltant de la sobtada fugida a l’Argentina del fotògraf Valentí Fargnoli (Barcelona, 1885-Girona, 1944), durant dos anys que continuen sent un enigma per als investigadors, després de guanyar-se el favor de la casa reial i de rebre una invitació per assistir, el 1906, al casament d’Alfons XIII amb Victòria Eugènia. Sí, aquelles noces que es van tenyir de sang amb l’atemptat de Mateo del Morral. Aquest és només, però, el fil intrigant de la trama, perquè a Gironell li ha interessat, més i tot que construir una ficció al voltant de la capsa on Fargnoli hauria guardat els clixés d’aquell casori (les imatges reals, si les va arribar a fer, no s’han trobat mai), fixar el retrat d’aquest fotògraf ambulant que, a cavall d’una bicicleta, amb la càmera i el trespeus lligats a l’esquena, va convertir cada instant fugaç de rics i pobres, de gent de camp, de mar i de ciutat, en un tresor memorable.

“Fargnoli havia pres consciència que la fotografia atresora moments viscuts que, si no els atrapes, mai no els podràs reviure, i ell sabia que estava capturant l’ànima d’un país”, explica Martí Gironell, que remarca la novetat de trobar-se a l’altra banda, després d’exercir tants anys de presentador de la gala dels Premis Ciutat de Girona, i agraeix l’assessorament que li han ofert dues persones en particular: Joan Boadas, “l’arxiver major del regne”, que acaba de rebre el premi més prestigiós de l’arxivística mundial i que va dedicar un extens treball a l’obra realitzada per Fargnoli a les ordres d’Adolf Mas, i Josep Pérez Pena, expert en conservació de fotografies. A través d’ells va aprofundir en un autor fascinant que fins ara només coneixia de les reproduccions que en guarden a casa seva mateix i que ha descobert també a cada poble, per més petit i recòndit que fos. “Em va captivar aquest personatge que va recórrer tot el país amb bicicleta i va fixar-lo com cap altre en l’imaginari col·lectiu”, ha explicat Gironell, que a El fabricant de records, frase que atribueix al primer mestre de Fargnoli a Girona, Artur Girbal, ha volgut “homenatjar també tota una generació que va posar la cultura al primer pla de l’activisme ciutadà”. A la novel·la, doncs, també hi treuen el cap Carles Rahola o Prudenci Bertrana (i l’arxiver Boadas, convertit en “el doctor Masgrau”), i el també fotògraf Sebastià Martí Roura, que havia fet d’assistent de Fargnoli abans de la Guerra Civil, a més d’Esperança Bru, esposa de Rafael Masó, a qui la dona de Fargnoli, “la Rosa Vilaseca de cal Coix”, confeccionarà un vestit de gala. La novel·la, que avui es posa a la venda, és, segons el seu autor, “una història èpica, heroica i delicada, perquè està feta de secrets”.

Jane Austen, la modernitat permanent d’un clàssic

L’escriptor i traductor Yannick Garcia (Amposta, 1979) ha estat el guanyador de la primera convocatòria del premi Aurora Bertrana de traducció, dotat amb 6.000 euros gràcies al nou finançament de la Fundació Valvi, per la seva versió d’Orgull i prejudici, de Jane Austen, publicada per La Casa dels Clàssics de la Fundació Bernat Metge. El jurat va distingir-la de les vuit finalistes, seleccionades d’entre les més de 700 traduccions editades al llarg de l’any passat als Països Catalans, per l’esforç de diferenciar les veus de cada personatge en una obra que, encara que va ingressar tard en la llengua catalana (fins als anys vuitanta), ha conegut ja unes quantes adaptacions, a més de les que ja circulaven en castellà. Aquest és justament el regal enverinat que contenia en el fons l’encàrrec d’una nova traducció d’aquest clàssic de principis del XIX, com va admetre Yannick Garcia. “Em pensava que Jane Austen era un producte una mica caduc, i estava molt equivocat, perquè cada generació se l’ha fet seva, com un mirall on s’hi reflecteixen també la ironia i el dubte”, va dir el traductor, que a hores d’ara sosté que “deu haver-hi poca gent que no hi vegi indicis de modernitat”. Contra la idea que Austen representava un repte fàcil, va assegurar que “ha estat un petit suplici”, perquè ha hagut de meditar cada frase, considerant que “és una obra que ja quasi coneix tothom”. Treballada durant el confinament, Orgull i prejudici ha estat per ell “una cursa de fons, en què acabes rebentat i molt feliç”.

En Biel, un noi molt especial

X.C

Arturo Padilla (Montornès del Vallès, 1989) i Rubèn Montañá (Badalona, 1983) han escrit Veïns especials ( Fanbooks ), la novel·la guanyadora del 37è premi Ramon Muntaner de literatura juvenil, dotat de 6.000 euros. Aquesta és una història protagonitzada per en Biel, un adolescent de 15 anys que el presenten com un “noi molt especial” sense que quedi gaire clar per què ho és (“El lector ho ha de deduir”), que ha d’afrontar la separació dels seus pares i intenta enamorar la Sònia, la presentadora del seu programa preferit. El fet que en Blai sigui “especial” fa que també ho sigui la relació entre tots dos i la manera amb què en Biel resol els conflictes, en aquesta història “sense victimisme” i amb molt d’humor. Segons els autors: “Al final no és important quina etiqueta li poses, si té síndrome de Down o autisme: té una edat en què tothom s’ha sentit especial o diferent. I la seva manera de ser el fa ser feliç.”

Posar llums als misteris

Xavier Castillón

“El protagonista és el misteri, com en tots els meus poemaris”, diu Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986) sobre el seu vuitè llibre en catorze anys, Les ocultacions (Proa), amb el qual ha guanyat la 45a edició del premi Miquel de Palol de poesia, que aquest any ha pujat la seva dotació de 2.400 a 6.000 euros gràcies a la incorporació de nous patrocinadors institucionals com ara la Diputació de Barcelona.

Anna Gual ha escrit en vers lliure i sempre “amb honestedat” una obra que, segons el text de presentació, “recorre els llocs ocults de la geografia personal de l’autora i intenta posar llum als misteris de l’existència, revelats amb energia i amb intensitat lírica”. L’autora aclareix que a Les ocultacions hi ha una part autobiogràfica –la pèrdua dels avis i la d’un fill nonat–, “però també parla de la història dels altres”.

Les ocultacions, que l’autora defineix com una “investigació poètica cap a allò ocult o que no es veu superficialment”, s’obre amb un pòrtic d’Antònia Vicens i es tanca amb un epíleg (Cor ocult) de Dolors Miquel, i uns versos a la contraportada: “Ella ho sabia:/ hi ha certes coses/ que s’han d’amagar; les altres, també”.

‘Parkinson per al teatre’, premiat amb el 22è Lletra

X.C

El projecte Parkinson per al teatre, de Sofia Malagón (Santafé de Bogotá, 1961) ha rebut el 22è premi Lletra per a projectes digitals amb Parkinson per al teatre. El Lletra plantejava aquest repte: com podem fer que la lectura i/o la literatura ajudin a millorar la salut de les persones? El projecte de Malagón proposa diverses accions perquè els malalts de Parkinson (“Una malaltia molt freqüent però poc coneguda”) participin en un projecte teatral que serveixi per “visibilitzar i desestigmatitzar la malaltia”.

La Ludwig Band també aconsegueix el Cerverí

X.C

Aquest ha estat un any ple de reconeixements per al grup altempordanès La Ludwig Band –el “segon millor grup d’Espolla”–, gràcies al seu segon disc, La mateixa sort, pel qual va rebre el premi Enderrock al millor disc català del 2021, i el del millor disc gironí segons la votació organitzada per aquest diari i Alter Sinergies. Ara La Ludwig ha guanyat el 28è premi Cerverí a la millor lletra de cançó, decidit amb una combinació de jurat professional i popular, per S’ha mort l’home més vell d’Espolla, una cançó sobre com els pobles es van quedant sense escoles, ni comerços, ni gent. Quim Carandell, el seu lletrista, oferirà un curs a La Marfà de Girona amb Josep Pedrals sobre La cançó, fons i forma.

Còmplice necessari

Joan Esculies traça a ‘Josep Fornas, el solucionador’, premi Rahola, el perfil del col·laborador més estret de Tarradellas
E.V

Aquest mateix any acaba de publicar a Pòrtic Tarradellas, una certa idea de Catalunya, on ja apareix, al costat de l’expresident de la Generalitat, la figura del polític, bibliòfil i editor que l’ha animat a escriure’n l’spin-off, com en diu mig en broma, a Josep Fornas, el solucionador, l’assaig amb què l’historiador Joan Esculies (Manresa, 1976) ha guanyat el premi Carles Rahola, dotat amb 6.000 euros. Biògraf també d’Ernest Lluch i professor de la Universitat de Vic i de la Universitat Oberta de Catalunya, Esculies no dubta a considerar Josep Fornas (1924-2021) com una peça clau de la lluita antifranquista, republicà de pedra picada, membre d’Estat Català, col·laborador del Partit Comunista i militant d'Unió Democràtica de Catalunya abans de ser elegit diputat d’ERC als vuitanta, que va ser el col·laborador indispensable, des de l’interior, del Tarradellas de l’exili. Més encara, assegura que “sense perfils com el seu no tindríem ni la cultura catalana, ni la política, ni les institucions de país tal com les coneixem”. Home de confiança durant quinze anys de Josep Tarradellas, a qui va ajudar a sostenir econòmicament a l’exili i va mantenir puntualment informat (“va ser la seva antena a Catalunya”, diu Esculies), Fornas va protagonitzar també “un episodi d’insurrecció inversemblant contra Franco”, l’anomenada conspiració dels Camps Elisis de 1959, en què els rebels, en lloc de mantenir la discreció deguda, es feien retratar a l’hotel de Tànger mentre preparaven el sabotatge. A pesar d’aquest capítol més aviat còmic, Fornas va ser decisiu en el retorn de Tarradellas a Catalunya: “Sense la seva mediació, no hauria tornat”, assegura Esculies, que destaca també la seva vessant de bibliòfil: “Recopilava tots els llibres, cartells i documents sobre catalanisme de l’època, i en va reunir tants, que va haver de buscar-se un altra casa a Gallifa per guardar-los”. Avui, aquesta col·lecció forma part del fons del Parlament de Catalunya. A més, com a fundador de l’editorial Pòrtic, va propiciar la publicació de les memòries de gran figures de la cultura catalana que no trobaven lloc en els segells comunistes. Esculies no ha eludit l’estreta amistat que va unir-lo amb un personatge tan controvertit com Alfons Quintà, que va suïcidar-se després de matar la dona.

Crònica

La família Bertrana

Xavier Castillón

A la presidenta de la Fundació Prudenci Bertrana, Mariàngela Vilallonga, li agrada parlar de la família dels Bertrana, una família plena d’història i vicissituds, com qualsevol altra.

Ahir, després que Josep Pedrals i Carles Pedragosa obrissin la gala dels Premis Literaris de Girona a l’Auditori interpretant un tema de Celtas Cortos titulat Aurora, Màrius Serra –formant per segon any un efectiu tàndem conductor amb Pedrals– va evocar la data del 29 d’octubre del 1892. Aquell dia de Sant Narcís va néixer Aurora Bertrana, ara reivindicada des de la fundació que preserva la memòria i el llegat del seu pare amb un nou guardó de traducció que fa créixer la família dels premis literaris gironins, per primer cop amb un nom de dona. En el seu parlament, Vilallonga va recordar les noves incorporacions a la família dels Bertrana en qualitat de patrocinadors –la Fundació Valvi i la Diputació de Barcelona–; els 30 anys de Núria Tubert al capdavant de la comunicació dels premis, i també les morts recents: Maria Antònia Oliver, que va guanyar el Bertrana el 1991, i Vicens Pagès, que va ser jurat del Ramon Muntaner i al qual també Serra i Pedrals van homenatjar després a través del seu llibre El món d’Horaci i la tortuosa vida marital de Marilyn.

Tot es canta i es rima –començant per les presentacions dels premis– en aquesta nova etapa de la gala, que ha guanyat dinamisme però no ha perdut durada, a pesar que Serra deixi anar que les autoritats faran “uns breus parlaments”. Va obrir foc, en nom de la Diputació de Barcelona, Joan Carles Garcia Cañizares, que a més és alcalde de Tordera, on va néixer Prudenci Bertrana, i el van seguir Albert Piñeira per la Diputació de Girona –reclamant la cocapitalitat cultural per a Girona– i la consellera d’Universitats i Recerca, la gironina Gemma Geis. L’alcaldessa Marta Madrenas va tancar el bloc institucional i va remarcar la gravetat de la situació del català afirmant que és “una llengua prescindible per viure i treballar a Catalunya”, però també que els catalans “mai no han sucumbit”.

La impetuosa interpretació en directe que La Ludwig Band va fer de la cançó guanyadora del Cerverí i la bertranada final del duet de pedra picada Pedrals-Pedragosa, musicant una de les Proses bàrbares de Bertrana, van destacar en la recta final d’una gala que, després de dos anys, va recuperar el sopar final, ara amb els llibres guanyadors ja editats i els autors molt a prop per signar-los. Continuaran fent-ho aquest matí a les llibreries gironines.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.