Cultura

Francesc Parcerisas

Poeta

“La poesia t’ha de venir”

Cal acceptar l’atzar i la inconsistència de la vida, veure’ns amb més humilitat

Francesc Parcerisas torna a les llibreries amb un nou dietari, La tardor em sobta, publicat per Quaderns Crema, editorial que forma part de la seva casa, des que va publicar un dels seus llibres de referència, L’edat d’or, un llunyà 1983. Continua amb el seu treball memorístic, amb un dietari exquisit, depurat, que ens parla de les sorpreses que li va acostant la vida. Guanyador del premi Carles Riba del 1966 amb Homes que es banyen, el seu segon llibre, Francesc Parcerisas és un dels degans de la literatura catalana.

‘Seixanta-un poemes’, publicat el 2014, és el seu últim llibre de poesia. Quin és el motiu?
Em sembla que els poemes no haurien de ser repetitius, encara que no podem defugir de parlar sempre del mateix. Escric poc, la poesia l’has de buscar, però també t’ha de venir, te l’has de trobar. Quan tingui un feix de poemes que m’estimi prou procuraré fer-ne un llibre; però, ara per ara (i l’ara cada cop és més curt!), em plau triar entre els apunts dietarístics. Encara em queden alguns projectes, tant de bo tingui temps i esma per enllestir-los.
Alguns fragments del dietari gairebé es podrien llegir com si fossin poemes.
Els apunts són, sovint, un mirallet immediat o llunyà que ens fa la rateta, un esclat. En això s’assemblen als poemes, efectivament. Però el poema exigeix un acabament formal, un “arrodoniment” que els fragments, no tenen. A La tardor em sobta he volgut que la dispersió i la trencadissa de la vida –la dificultat de donar-li un sentit unitari—fossin evidents.
Publica el seu tercer dietari consecutiu, després de ‘La primavera a Pequín’ (2013) i ‘Un estiu’ (2018). El títol del nou volum ja indica la temàtica, la inquietud que continua tenint per la vida que l’envolta.
A La primavera a Pequín parlava d’un espai, a Un estiu, d’uns mesos concrets, a La tardor em sobta es barregen passats i presents diversos per accentuar una certa estranyesa quan intentem de reconstruir el sentit de la vida.
En la promoció del llibre s’indica que el seu dietari parteix d’una impossibilitat de determinar un sentit a tot.
Efectivament. He intentat agafar bocins de papers, notes, citacions, alguna conversa, una idea, una frase d’altri... per veure si d’això en podia arribar a constituir un “sentit”.
Com definiria “el sentit”?
Em sembla que el sentit és l’anècdota del Dodo, el personatge d’Alícia que il·lustra la coberta: organitza una cursa sense regles, sense guanyadors, però on tothom tindrà un premi. Em va semblar una imatge sàvia, engrescadora i humil de la vida i de la literatura. El Tot, així, en majúscula, no existeix. Potser Sèneca m’ha tornat més nihilista que estoic.
A ‘la tardor em sobta’ hi ha reflexions que fan visible les arrels dels seus interessos i formació: “Es difícil saber quines raons fem les coses que fem”...
Mai no els arribem a conèixer. Cal acceptar l’atzar i la inconsistència de la vida, veure’ns amb més humilitat. El logocentrisme occidental ha fet molt de mal.
A què es refereix?
No tinc clar que no siguin més “savis” i més “feliços” els pobles primitius que vivien a l’Amazònia que les multituds de Nova York, Pequín o Londres. No som els reis de l’univers: n’hi ha prou amb mirar una estoneta amunt cap al cel estrellat!
A la seva obra en prosa parla de llibres, de música, d’art i de records familiars, gairebé sempre amb el lligam de la cultura.
La cultura, sobretot els llibres, han estat i són la meva vida. Tinc curiositat literària i procuro llegir de tot, però ja em costa seguir les novetats, el dia a dia editorial. La meva família eren botiguers benestants. He tingut una formació privilegiada: escola laica, universitat, possibilitats de viatjar...
Era important la formació, estudiar?
A casa creien que els estudis eren un passaport, perquè amb estudis sempre et podries guanyar la vida. Jo encara ho crec.
Els pensaments que desplega són divertits, però profunds. Busca la transcendència sense esdevenir transcendent?
Cal aportar una mica de distanciament a la vida, i l’humor fa aquest distanciament més tolerable. Les grans actituds em provoquen una certa desconfiança. Som els nostres reeiximents, però també les nostres febleses.
En la crítica literària de Jordi Llavina, publicada fa uns dies a la revista ‘La República’, el defineix com “escèptic per naturalesa, senequista per convicció”.
Escèptic, ho soc. Senequista, m’hi he tornat. Nihilista –com deia—,potser també. Però, ep!, això no vol dir que no em senti compromès, lluitador i disposat a treballar fins al final pel que crec just i m’interessa.
En el dietari analitza la queixa nostrada dels poetes catalans, aquesta manca d’empatia que existeix entre ells, aquest ambient de lluita.
Avui hi ha un esplet d’escriptors (poetes, narradors, dramaturgs, assagistes, traductors...) com no hem conegut mai. Mai. Que existeixin grups és bo, és resultat de la vitalitat del món literari, i també una de les seves febleses.
Per què ho diu?
Qui em pot dir quantes editorials i col·leccions de poesia existeixen? Com és que no som capaços d’unificar el mercat editorial dels Països Catalans?
En posaria un exemple?
Els dietaris de Miquel Pairolí són molt bons, però els de Vicent Alonso, de Ramon Ramoni de Rafa Gomar són extraordinaris. I el mateix passa amb la poesia.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.