“Gràcies, Pau”, li diu la tribu

Era fins a cert punt previsible que Pau Riba, mort el mes de març passat, rebés un homenatge a les Festes de la Mercè. Però potser no ho era tant que, aquest reconeixement, es deixés en mans del seu entorn més pròxim i no reincidís, per enèsima vegada, en les cançons de Dioptria i formes més oficials, sinó que posés el focus en el Riba més poètic i en cançons menys conegudes com la inèdita Sant Pere de la Figuera (que va presentar el rapsode i poeta Oriol Sauleda) o Worm, tema escrit en anglès per Riba durant un viatge a Nova York sobre la sensació de sentir-se un cuc dins la Gran Poma i que, divendres a la Catedral, amb l’equilibrisme habitual, va interpretar ni més ni menys que Adrià Puntí, que també va fer al piano Flor de taronger.

La baixista Anna Tobías, pròxima a Riba durant els últims anys de vida del músic, va ser l’encarregada de construir i presentar el “cristo” de divendres, en què una autoproclamada “tribu” –Maus i Mau Boada a les guitarres, Noè Escolà i Roqui Albero als vents, Acari Beltran a les percussions i Llull Riba, fill petit de Pau, a la bateria– va oficiar el “tribut” que, segurament, més li hauria agradat a Riba.

Hi van assistir, a més de Sauleda, dos altres poetes –Enric Casasses (“ostres, que torna el Johnny Winter”, deia un espectador assegut darrere d’aquest cronista, meravellat per la cabellera blanca del premi d’honor de les lletres catalanes 2020) i Núria Martínez-Vernis–; quatre dels cinc fills de Pau Riba (dos dels quals, Àngel i Pauet, van fer junts una cançó de bressol que l’autor de Jo, la donya i el gripau cantava de petit al primer: El meu àngel) i, també, la seva parella durant els darrers vint-i-cinc anys, Memi March. “Avui havia dit que no vindria... Jo, amb en Pau hi vaig viure un quart de segle i, cada dia, li vaig fer més d’un homenatge. Jo, els homenatges, els hi feia quan vivia”, va dir abans de reconèixer, però, l’escalf que havia rebut dels membres de “la tribu” durant els últims mesos de vida del cantant, condecorat aquest mateix mes de setembre a títol pòstum amb la medalla d’honor del Parlament.

Els germans Ian i Rusó Sala van fer plegats Es fa llarg esperar, Sílvia Pérez Cruz va cantar Noia de porcellana per primer cop, Joan Garriga (La Troba Kung-Fú) va fer-se seva La meva pinta i, al final, després d’un breu pau-purri amb fragments de Taxista i L’home estàtic, la tribu –a les quals s’hi va afegir, aleshores, part de l’Orchestra Fireluche– va tornar a acomiadar-se de qui va ser el seu cap tot cantant (i ballant de forma tribal) Mel. “Només em queda dir una cosa”, va dir finalment Tobías. “Gràcies, Pau!”.