La veu del qui viu després de pandèmia
Fàtima és un infern interior que sintonitza amb les maldats d’una ciutat desestructurada. Jordi Prat i Coll va escriure aquest muntatge durant la pandèmia com una necessitat de fer catarsi de la violència que patia el seu entorn, construint un relat de realisme màgic, amb l’aparició d’una droga de conseqüències tràgiques. L’autor, resident al Raval, insinua llocs com un narcopís amb el trànsit de drogoaddictes per la seva escala. L’obra, que es va poder veure pocs dies dins del Festival Grec, ara obre la temporada, des de demà i fins al 23 d’octubre, novament al Lliure de Gràcia.
Queralt Casasayas és Fàtima, un personatge tortuós que malda per viure al màxim el present, incapaç d’atendre’n les conseqüències. En les seves al·lucinacions, s’atreveix a conversar amb una gavina i un gat. El món fosc i desesperat de Koltès i Sarah Kane ressona en un muntatge dur, sense filtres, en què només l’aparició de la dona de la Filmoteca (Mercè Arànega), amb una mirada divertidament càustica cap als seus companys, serveix per rebatre amb més força la següent bufetada teatral. El repartiment es completa amb Tilda Espluga, Albert Ausellé, Jordi Figueras, Sergi Torrecilla i Daniela Fumadó.
Prat i Coll construeix una peça farsesca en què els animals parlen i la policia té uns vicis sòrdids, inconfessables, que denoten una societat malalta, en què costa trobar espai per a l’esperança. L’autor, amb una escenografia implacable de Marc Salicrú, planteja un retaule religiós agònic que beu de la foscor de la dramatúrgia britànica dels anys noranta. I és que l’autor (que ha sabut fer-se lloc amb direccions brillants com ara l’adaptació de Liceistes i cruzados i Els Jocs Florals de Canprosa) ha trobat una veu interior existencial que ha expressat en els tres monòlegs de M’hauríeu de pagar (Premi de la Crítica 2021 en les categories de millor text, millor muntatge de petit format i millor actriu). A Fàtima, fa un retrat del seu Raval en què l’identifica amb les més brutes visions de Nova York, i ho lamenta quan Barcelona té una dimensió petita que podria evitar aquests quadres, propiciats per un capitalisme devorador: “De la pobresa, en pots sortir; de la misèria, no”, lamenta.
