Cultura

Relats foscos tenyits de color

El Festival de Sitges acull els cineastes Ti West, amb ‘Pearl’, i Eduardo Casanova, amb ‘La piedad’

‘Ego’ mostra l’altra cara de la perfecció d’una influenciadora finesa i la seva filla gimnasta

Sitges ja està concebut com un festival amb tota la paleta de colors del cinema fantàstic i s’hi van projectar ahir dues pel·lícules molt diferents que comparteixen els contrastos: Pearl i La piedad són, cadascun a la seva manera, relats molt foscos, però amb una posada en escena plena de colors vius.

Director de clàssics del terror indie de la darrera dècada com Los huéspedes i The sacrament, el nord-americà Ti West s’ha consagrat com un dels grans cineastes del gènere de la seva generació amb el fenomen X. Pearl és una preqüela ambientada en el 2018 en què s’explica l’origen de la malvada protagonista d’X. Una noia que somia ser artista es troba atrapada en la granja dels seus pares, amb un marit absent per la guerra, el pare greument malalt i una mare autoritària. Això, combinat amb els seus instints violents, només pot acabar malament, com bé sap el public de Sitges. “Aquesta pel·lícula és com un gran monòleg amb una estètica molt rica, i volíem que el clímax se centrés en el que li passa pel cap a la protagonista”, va dir ahir a Sitges el director.

Dependència mare-fill

Si el vermell, el groc, el blau i el verd dominen en el film de Ti West, la coproducció catalana La piedad és tenyida de rosa. Ángela Molina hi interpreta una mare extremament possessiva, que estableix una relació de dependència amb el seu fill, interpretat per l’actor català Manel Llumell. “L’ésser humà és dependent perquè és gregari, no podem fugir de la dependència, i, quan es traspassa un límit, és molt difícil sortir-ne”, diu el cineasta Eduardo Casanova, que traça un inquietant paral·lelisme dels protagonistes amb el dictador nord-coreà Kim Jong-un i els seus súbdits. La mateixa estètica pulcra, simètrica i freda del film és deutora de la de Corea del Nord, un país que fascina el director de Pieles, seleccionada a la Berlinale del 2017.

La cineasta finesa Hanna Bergholm, una de les pioneres en el cinema fantàstic del seu país, juga amb la ironia i el contrast en la seva òpera prima Ego, protagonitzada per una adolescent que fa gimnàstica i la seva mare, una influenciadora perfeccionista, controladora i hipòcrita, només preocupada per la imatge exterior. “Volia mostrar aquest control de tot per part de la mare que es reflecteix en una casa en una zona residencial de classe mitjana-alta. Sembla que no hi ha cap altra vida per a la nena fora de la que la mare li construeix, en què tot ha d’estar perfecte i ha de ser cada cop millor.” Un element fantàstic introduït en aquest món idíl·lic ho espatlla tot i fa evidents les seves imperfeccions i misèries.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.