Cultura

L’heroi més ‘Diabolik’

Antonio i Marco Manetti han estrenat als cinemes l’adaptació d’aquest còmic italià dels anys 60, una mena de James Bond “fosc” que es va presentar a Sitges

“Vam concebre Diabolik com el costat fosc de James Bond, no pensàvem en superherois”

Mentre que als quioscos catalans gairebé han desaparegut les revistes setmanals o mensuals amb diferents historietes, a l’estil dels TBO, l’equivalent italià, els fumetti, tenen més bona salut. Diabolik va néixer el 1963, a l’època d’esplendor dels còmics en aquest format, de la imaginació de les germanes Angela i Luciana Giussani, i dos germans cineastes, Antonio i Marco Manetti, l’han adaptat ara al cinema.

En el Festival de Sitges es va fer la presentació de Diabolik, que es va estrenar als cinemes divendres passat –també en català–, i vam tenir l’ocasió d’entrevistar aquests germans, que el 2017 van ser premiats a Venècia i als premis David di Donatello per Ammore e malavita. “Els fumetti ja no són tan populars com als anys 60 o 70 –va explicar Marco Manetti, nascut a Roma el 1968–. Actualment els italians compren molts còmics, però han canviat els hàbits: el manga i altres formats, com la novel·la gràfica, són molt populars, i no ho són tant la revista setmanal o mensual.”

Antonio Manetti (Roma, 1970) explica que la seva passió per Diabolik “ve de molt lluny” des que eren nens. “La primera vegada que recordo llegir-lo és quan era a l’escola de primària, quan tenia vuit o nou anys i estava mirant el volum tercer, que justament és el que adaptem a la pel·lícula. Era al pati de l’escola, llegia un volum antic i tenia la sensació d’estar fent quelcom prohibit als nens.” Això era en part per la presència de Lady Eva Kant, un personatge femení bell i poderós. “Eva Kant és una particularitat del còmic Diabolik, que originalment va néixer com una còpia de Fantomas –explica Marco Manetti–. Les autores, les germanes Giussani, van introduir-hi aquest personatge femení al tercer volum, i això és el que va fer que Diabolik esdevingués el que és ara, quelcom molt diferent de Fantomas. Eva esdevé tan important com Diabolik, eren una parella moderna, per a l’època. M’agrada Eva no només perquè és guapa, també perquè és una noia forta i moderna. Va ser realment revolucionari a l’època, en què només els homes salvaven les dones.”

El film s’ambienta a la ciutat imaginària de Clerville, filmada amb una estètica retro de principis dels anys 60. La població viu atemorida per Diabolik (Luca Marinelli), un lladre de guant blanc que la policia, dirigida per l’inspector Ginko (Valerio Mastandrea), no aconsegueix atrapar. L’arribada a la ciutat de Lady Eva Kant (Miriam Leone), propietària d’un valuós diamant, desperta l’interès de Diabolik i posa en alerta la policia.

Antonio Manetti reconeix les influències de James Bond en el film i, en menor mesura, de Batman: “Vam concebre Diabolik com el costat fosc de James Bond. En aquest sentit, pot recordar una mica Batman, però no pensàvem en superherois, teníem més en ment aquesta versió fosca de James Bond. Batman és un vigilant i Diabolik esdevé un lladre.”

Matar sense maldat

Marco Manetti parla dels matisos del personatge: “La particularitat que té aquest còmic és que Diabolik mata gent gratuïtament, però no és autènticament malvat. Simplement és que matar no té cap importància per a ell, no és que gaudeixi fent-ho.” El més difícil de fer aquesta pel·lícula va ser trobar aquest equilibri del personatge, intentar que no fos pertorbador, encara que fes coses horribles

Antonio i Marco Manetti van aconseguir els drets del còmic després que les creadores, enfadades amb la poca fidelitat de la versió que va dirigir el 1968 Mario Bava, “no van voler vendre més els drets i van posar com a condició als hereus que no es podria trair el personatge.” Els dos germans pretenien, precisament, ser el màxim de fidels possibles al personatge del fumetto: “Volíem ser fidels, això és justament la seva màgia”, diu Marco.

No volíem ser-ho perquè ens ho demanessin, sinó perquè és el que volíem. Quan vam tenir la possibilitat d’adaptar-lo, vam trucar l’editor actual, ens va demanar que li expliquéssim com el volíem filmar, vaig escriure dues o tres pàgines, li ho vaig enviar per WhatsApp, i al cap d’una hora ja em va contestar que sí, que ens deixava fer-ho.”La pel·lícula està rodada amb un estil clàssic. Segons Antonio Manetti, “era la intenció, es tracta d’un còmic i el volíem traslladar al cinema amb l’estil del film noir”. “Volíem adaptar-la en l’estil de les velles pel·lícules. No pensem que als joves no els agradi aquest tipus de cinema, si tenen l’oportunitat de veure-les’l, els agrada.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.