Música

Crònica

La caiguda dels déus

Goeb­bels menys­pre­ava Lili Mar­leen. Pel to melancòlic de la cançó i sen­ti­men­tal de la lle­tra escrita pel sol­dat ale­many Hans Leip en el front rus durant la Pri­mera Guerra Mun­dial i que busca el con­sol en el record de la xicota, un adeu de petons emmar­cats sota la llum dels fanals. És el con­trari de We we’ll meet again de Vera Lynn, l’himne dels sol­dats britànics, que tro­ben la força de la resistència en una cançó en clau de futur, de retro­ba­ments en un dia llu­minós. Musi­cada per Nor­bert Schultz, el 1939 la can­tant ale­ma­nya Lale Ander­sen va gra­var Lili Mar­leen, molt abans que tras­passés temps, llengües i fron­te­res en les veus de Mar­lene Die­trich, Marta Sánchez i Marina Ros­sell , entre d’altres. Goeb­bels la va cen­su­rar, a Ander­sen la van con­dem­nar pel fet de ser pro jueva i a Schultz el van obli­gar a com­pon­dre la banda sonora hit­le­ri­ana per a la invasió de la Unió Soviètica, més wag­ne­ri­ana i menys melan­gi­osa.

La can­tant Ute Lem­per la va can­tar amb una cadència gai­rebé reci­tada, amb molt de dol, que intu­eix la der­rota, el que Goeb­bels detes­tava, en el con­cert que diven­dres va ofe­rir amb la GIO Symp­ho­nia a l’Audi­tori de Girona en el fes­ti­val Tem­po­rada Alta . Ute Lem­per va expli­car el con­text d’una de les mol­tes cançons que els nazis odi­a­ven, en un període, el d’entre­guer­res, el del Berlín de la República de Wei­mar, que és molt més que el bar­ret i les plo­mes del caba­ret que, simbòlica­ment, acom­pa­nya­ven l’artista ale­ma­nya a l’esce­nari. Hi va haver, però, con­cessió a les plo­mes quan va inter­pre­tar Just a gigolo, que taral·legem vita­lis­ta­ment com ho fa Louis Prima, però que és un tango austríac del 1928 adap­tat per Irving Cae­sar. El públic assis­tent que espe­rava el clam de Swing Heil amb què els joves ber­li­ne­sos elu­dien les res­tric­ci­ons nazis als clubs, es va tro­bar amb el so dels tam­bors, els que pre­sa­gien la cai­guda, la fos­cor, amb les sui­tes d’obs­cu­ri­tat, aler­tant del fei­xisme que venia i que ve, de com­po­si­tors com Erwin Schul­hoff, que morirà en un camp de con­cen­tració, i Hanns Eis­ler, autor de Der Gra­ben, la trin­xera a la qual els bri­ga­dis­tes can­ta­ven durant la Guerra Civil Espa­nyola, així com de Ballade von der ‘June­hure’ Marie San­ders, pode­rosa en la veu gutu­ral, fosca, d’Ute Lem­per, en aquest viatge, d’una sono­ri­tat fílmica, 100 anys enrere a l’epi­cen­tre de cul­tura efer­ves­cent d’Europa.

Va ser un con­cert amb mis­satge i en què, pre­ci­sa­ment pel con­tin­gut històric de les cançons, no hau­ria estat sobrer un pro­grama de mà amb les lle­tres. Per exem­ple, la que porta el nom de Marie San­ders , una noia ale­ma­nya con­dem­nada per haver tin­gut rela­ci­ons amb un jueu. La lle­tra de Ber­tolt Brecht denun­cia les lleis de Nurem­berg. No hi havia bisos pre­pa­rats, però Ute Lem­per, després d’una llarga ovació, va repe­tir una altra de les melo­dies més cone­gu­des i popu­lars: Mackie Mes­ser, de Kurt Weill, amb lle­tra de Brecht. Tot i ser del 1928, la versió que ha tri­om­fat és la de Bobby Darin, dels anys setanta. Rei­vin­di­car el lle­gat musi­cal d’entre­guer­res, assi­mi­lat i apro­piat per la victòria ali­ada, també és fer-la sonar com ho feien abans de la cai­guda dels déus.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.