Cultura

La crònica

Delectant-nos desconstruint el passat musical

Quan ets la santíssima trinitat de l’indie pop espanyol, autor del millor cançoner dels últims trenta anys, amb melodies i lletres adoptades com a pròpies per fans devots, emmagatzemades en aquell cofre dels tresors que obrim de tant en tant per alliberar els records i deixar anar una llàgrima, reduir-ho tot a l’essència, al format de concert íntim, és un risc i una aposta a la nostàlgia, sense concessions. Jota i Florent com a sol i lluna d’un sistema planetari sempre referent, acompanyats pel pianista David Montañés, van recrear, divendres a la nit a la sala Montsalvatge de l’ Auditori de Girona , bona part d’aquesta banda sonora generacional amb versions al ralentí respecte als originals. Van caure algunes llàgrimes, també decepcions, i amb el protagonisme, a vegades excessiu, del so del piano es va emfatitzar el caràcter blau, la tristesa melòdica, senyal identitari de la banda granadina, amb la veu de Jota que busca cada vegada més el flamenc.

El piano aportava solemnitat, elegància i conservadorisme també, a l’ofici planetari, i sense la bateria d’Eric Jiménez les cançons es delectaven en el baladisme pur com a Segundo premio (1998), difícil sense el so, contundent i espina dorsal, de la bateria. Així, Los Planetas (Jota i Florent) van desconstruir la intensitat de Santos que yo te pinté (2000), Islamabad (2017), Línea 1 (1998), Corrientes circulares (2002) i David y Claudia (1996), que lluitava per mantenir el pols i ritme juvenil.

L’experiment més sorprenent, però que alhora va encaixar amb l’essència de Los Planetas i amb el format, diguem-ne acústic, va ser la versió d’ Échame a mí la culpa d’Albert Hammond, una cançó ja en la tanda de bisos després d’una hora i mitja de concert amb alts i baixos emocionals, molt planetaris, amb homenatge a Lorca amb El Manantial, de l’últim disc, Las canciones del agua (2022), i amb Jota buscant en les arrels amb Alegrías de Graná (2022). No hi va haver un Buen día (2000), però sí Alegrías del incendio (2007), amb menys força i amb el piano arrossegant el públic de l’auditori a una melangia hivernal que costa de superar.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.