Arts escèniques

La gelosia és, també, diversa

Korsunovas presenta ‘Otelas’, en el Temporada Alta, una versió del clàssic de Shakespeare protagonitzada per una actriu

Oskaras Korsunovas reversiona un altre Shakespeare en el Temporada Alta. Otelas és una adaptació al segle XXI en què el paper d’Otel·lo l’interpreta una actriu. “No crec que avui sigui possible representar Otel·lo de manera tradicional perquè la tradició de posar-lo en escena està coberta per capes de racisme, colonialisme i patriarcat que avui considerem inacceptables”, detalla el director. L’obra es representa avui (20 h) al Teatre Municipal de Girona.

L’elecció d’una dona negra, l’actriu lituana Oneida Kunsunga-Vildziuniene, com a intèrpret d’Otel·lo i la relació inusual d’aquest amb Desdèmona són alguns dels dilemes que mostren la col·lisió entre la tradició i la modernitat, que és visible en les tragèdies de Shakespeare. “Si a l’època shakespeariana era normal que els homes interpretessin dones, avui hauria de ser normal que les dones interpretessin homes”, sentencia Korsunovas. L’actriu, que treu importància al canvi de sexe del personatge protagonista (“És així i punt”), coincideix amb el director que planteja un repte molt més actual que serveix “per parlar de tots els col·lectius”. I és que, per a l’actriu, la venjança de Iago cap al seu general, aprofitant el racisme latent en la cort, no ha quedat gens desfasada 400 anys més tard perquè “és evident que hi ha racisme, avui”.

LA XIFRA

11a
producció
presentada per Oskaras Korsunovas en el Temporada Alta. Des del 2011 només ha faltat al cartell l’any de la pandèmia, el 2020.

Utopies de Buenos Aires a ‘Rue del Percebe, 13’

El dramaturg i director Mariano Pensotti admet que està obsessionat amb el pas del temps. L’artista, que celebra la periodicitat del Temporada Alta (hi han passat el 2008, el 2013, el 2017 i el 2020), sempre pensava de present a passat. La pandèmia el va convidar a pensar de present a futur. Per això, a Los años fa per primer cop una projecció futurista. No pot ser gaire optimista perquè, recorda, a Buenos Aires s’han fet diversos projectes per dignificar els barris i les comunitats desestructurades com a grans operacions polítiques i sempre el capitalisme ha acabat malbaratant.

Pensotti situa dos espais en què l’acció avança paral·lelament. Les accions són simultànies en dos sets paral·lels, tot i que tenen un lapse de 30 anys. La imatge és la de Rue del Percebe, 13 del TBO però d’un salt temporal. Aquesta proposta, que es programa a El Canal (dissabte, 20 h; diumenge, 18 h), li suposa el repte de “dirigir la mirada”, un exercici molt més complex sense el primer pla cinematogràfic. Aquestes dues accions es completen amb un documental en què el protagonista grava un nen d’uns 9 anys.

Pensotti va derivar del cine al teatre perquè, “només en les arts en viu, els actors comparteixen el temps amb els espectadors”. El públic tindrà una informació que acabarà de completar a partir de la seva interpretació: es veurà, per exemple, que els records no coincideixen amb el que va passar; com el passat i el futur acaben contaminant-se l’un a l’altre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda