La humiliació quotidiana

“Els savis controlen el mal; els estúpids l’ignoren”, diu l’historiador en crisi a través del qual avancem per la narració metòdicament fragmentada que és El meu Amic (Angle), com també és malèvolament calculada la suma d’opressions, abusos i claudicacions que han anat minant la vida personal i professional dels personatges que apareixen en el llibre (cap no té nom, sinó l’“Amic”, “la Poeta incapaç”, el “Candidat feliç”, l’“Home de goma”, el “Pare de família”) des d’aquella esperançadora dècada dels vuitanta que, amb el canvi de segle, ha deixat al descobert la seva cara més perversa. Esteve Miralles (Sabadell, 1964) ha tardat prop de deu anys a publicar la seva nova novel·la, els mateixos que separaven les dues anteriors, Núvols com (2001) i Retrobar l’ànima (2013), però és que la literatura, com diu amb convicció, consisteix a assumir l’estranyesa, a “escriure coses que no sé com escriure”.

Com a autor pacient, doncs, s’imposa un repte nou cada vegada, i el d’El meu Amic ha estat en certa manera rastrejar els orígens de l’abús de poder i la impunitat des del final de la Transició fins al present. A una escala subtil, fins i tot candorosa, i al mateix temps devastadora. Hi ha la parella en tràmits de separació, i el pare de família boicotejat en ser readmès a l’empresa després d’un acomiadament improcedent, i el mateix historiador en crisi que intenta prendre nota del daltabaix mentre ell mateix en pateix les conseqüències i s’intercalen excursos, no gens gratuïts, sobre la crisi del petroli, sobre les taxes de l’atur, sobre el judici de la família Pujol, sobre els “partidots” (de dretes i d’esquerres) que es perpetuen al poder a base de missatges redemptors i fidelitats salarials, sobre “les condicions que la por instaura” tant en una democràcia com en una organització mafiosa, i sobre la hipocresia, la mentida, la precarització laboral i la banalitat elevada a la potència summa en un món on “la vaguetat està destinada a no desagradar”.

Esteve Miralles, que és també fill d’aquella dècada que havia de ser prodigiosa, sap molt bé del que parla: “Hi havia una il·lusió i una alegria que en gran part estaven fonamentades: hi havia feina, la Generalitat es va organitzar de nou, el català s’ensenyava als instituts i es va normalitzar la tradició literària a través d’una col·lecció com la MOLC, però la lògica del poder reproduïa models franquistes que hem acabat heretant i que en el fons et lligaven curt”, raona l’escriptor, per qui “als vuitanta no vam fer sinó “tornar al desarrollismo dels seixanta”, a un món sense referents, sustentat encara en “la cultura de l’empresa familiar, en les adhesions, els lobbies i els grups de poder”, i on, quan van maldades, l’única resposta és apanya’t o suma’t a la moda de la resiliència, que equival a celebrar la teva impotència”. Escrita a base de capítols brevíssims en què el narrador adopta una actitud notarial (com a historiador, fins i tot en crisi, es remet només als fets) que Miralles explica perquè encara confia que “l’espai emocional i moral pertany al lector”, El meu Amic va arribar a ser una novel·la de cinc-centes pàgines que l’autor va anar depurant fins a treure’n el greix sobrer. “Estava escrivint més d’un llibre alhora i no me’n vaig adonar fins al final”, admet.