Sobrietat obscura

El títol Mantícora remet a una criatura mitològica composta amb cap humà, cos d’un gran felí (habitualment de lleó, però el director del film ha preferit un tigre) i cua d’escorpí o de drac. Una manera d’anunciar que s’abordarà una personalitat monstruosa. No és l’únic element simbòlic que utilitza Carlos Vermut, que, amb Magical Girl i Quién te cantarà, ha demostrat el seu gust per explorar personatges tèrbols i mons torbadors.

Ho és també l’aparició del foc, que encendrà alguna cosa amagada (reprimida en la mesura que no és acceptada ni per la societat ni per ell mateix) en el protagonista de la pel·lícula: un dissenyador de videojocs que salva un nen, que habita en un apartament al mateix replà que el seu, d’un petit incendi.

El nen salvat desperta un desig que el protagonista (Julián, interpretat per Nacho Sánchez amb una sobrietat que s’acorda a la de la pel·lícula) intenta sublimar a través d’una criatura virtual –que mai no veurà l’espectador, cosa interessant perquè aquesta és una de les vegades en què, afortunadament, no tot és mostra i es diu– en la relació amb una noia d’aparença andrògina i amb una disposició a la cura d’altri: un clixé femení per discutir? Està encarnada per Zoe Stein, actriu revelació amb un nom a la ficció, Diana, també mitològic.

No podria dir-se que Vermut és original pel que fa al tema (el monstre que pot amagar-se en qualsevol) i la mateixa idea de la creació com a alliberament de les pulsions obscures: “La imaginació és lliure, les persones, no”, deia Buñuel. Però importa l’esmentada sobrietat i l’absència d’efectisme amb les quals pot aconseguir intrigar i inquietar .