Cinema

Eduardo Casanova

Director de cinema

“Hem de deixar d’admirar les malvades de Disney”

El director i actor Eduardo Casanova (Madrid, 1991) va demostrar una forta personalitat creativa amb els nombrosos curtmetratges que va dirigir, i va debutar en els llargmetratges amb Pieles (2017), premiat a Màlaga i seleccionat a la Berlinale. El segon llargmetratge que dirigeix, La piedad , està protagonitzat per Ángela Molina i el jove actor català debutant Manel Llunell, de qui diu que és “increïble, és una barbaritat, és el futur del cinema espanyol”. Amb una estètica simètrica dominada pel color rosa, retrata la relació dependent, addictiva, entre una mare i un fill, i estableix un paral·lelisme amb la dictadura de Corea del Nord. El film va competir en el Festival de Sitges.

Per què escull Ángela Molina com a protagonista?
L’actriu la va escollir la meva mare, no jo. Per a mi era important que l’elegís ella i que se sentís còmoda amb aquesta elecció. Tota la resta de personatges estan escollits per les directores de càsting. La meva mare no és ximple. A qui no li agrada Ángela Molina? És la millor actriu del cinema espanyol i europeu. A mi em fascina, també. Era important que fos ella, perquè la pel·lícula estableix un paral·lelisme entre dues icones, Kim Jong-il [el dictador de Corea del Nord] i aquesta mare, que també és una icona per a aquest fill i la gent que l’envolta. Era important que l’actriu que la interpretés fos també una llegenda.
Ha estat a Corea del Nord?
No, i no crec que hi pugui anar després d’aquesta pel·lícula. Vaig començar a escriure-la a la frontera amb Corea del Nord. M’interessa molt l’ésser humà i m’agrada aprofundir en la complexitat, la maldat i la foscor. Tots som profundament foscos i tenim maldat a dins nostre. Aprofundeixo en els personatges també per entendre la meva pròpia foscor i maldat. Per això m’interessen tant els personatges poderosos. Corea del Nord té moltes coses que em fascinen. Per exemple, l’estètica, que s’assembla a la meva manera de dirigir: és un país preciós, bellíssim, ple d’edificis rosa, amb llegendes sobre unicorns i dobles arcs de Sant Martí, però on sospito que passen coses terribles, i això també passa a les meves pel·lícules. El paral·lelisme era inevitable entre un dictador que crea una ideologia per ficar-la dins del seu poble i una mare que crea el seu fill per mantenir-se sempre dins seu, fins i tot quan ella ja no hi sigui. Separar-se d’una mare de vegades és complicat, com separar-se de certs països. Molts cops hi acabes tornant, a aquesta dependència o a aquests països.
Per què va voler parlar d’aquesta maternitat que limita tant i que és tan addictiva?
Encara que lluitem per la independència, tots els humans som dependents per naturalesa. El que enganxa tant a la dependència és la por de la llibertat, justament. Quan vius alguna cosa semblant a la llibertat, o almenys això és el que m’ha passat a mi, t’agafa un atac de pànic. Per això ràpidament tornes a intentar dependre d’algú. Perquè dependre d’algú és molt més còmode que prendre decisions constantment en un món que ara mateix és una mica estrany.
Per què planteja la confusió entre el jo i el nosaltres?
Això és molt de la meva mare, la veritat. Hi ha moltes paraules i frases textuals en la pel·lícula dites per la meva mare. La pel·lícula té molt a veure amb mi i amb la meva mare.
Parla d’altres tipus de mares...
Sí, i per a mi això era important. Hem de deixar d’admirar les malvades de Disney i deixar de fascinar-nos amb les figures de la mare terrorífica, perquè és com si només valoréssim la dona quan té poder i és malvada. El meu temor en aquesta pel·lícula era no humanitzar aquesta persona tan terrorífica, o que aquesta mare fos l’únic exemple de maternitat que hi hagués. Per això volia incloure altres punts de vista de personatges de mares que no pensen ni són com ella.
Hi ha pocs personatges amb un nom tan irònic com el de Libertad (Lili), la protagonista de ‘La piedad’, interpretada per Ángela Molina, una mare atrapada en la seva maternitat.
T’explico la realitat? Quan era petit, le meva mare em van regalar un llibre que es titulava Lili Libertad i tractava d’una ballarina que volia ballar i no podia. Lili és un nom que sempre m’ha fascinat. Vaig escriure un guió que mai es va arribar a rodar que es titulava ¡Huye, Lili, huye!. És un nom que he posat en moltes de les meves pel·lícules. Quan vaig començar a escriure el guió de La piedad, vaig entendre que aquest nom no havia estat en altres personatges que havia escrit perquè l’univers estava esperant que escrivís aquest guió perquè el personatge de la mare es digués Lili, que és el diminutiu de Libertad, per tot el sentit que dona al personatge.
Per quins motius és un projecte molt personal?
Primer de tot, és personal perquè jo no sé fer res que no ho sigui. Per a mi, el cinema, la creació i l’art són l’única manera amb què sé comunicar-me. Sembla que tingui do de paraula i em relacioni bé, però no és veritat. Allà on em relaciono i m’expresso bé és a través de les meves pel·lícules. I això, és clar, converteix la pel·lícula en una cosa molt personal; hi transmeto no les meves idees, però sí les meves preocupacions, conflictes... Sento que aquesta pel·lícula és més personal que tot el que he fet abans i potser m’he passat de fer-la tan personal...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda