Música

Carrers, ball, alegria i llibertat

Barnasants reconeix la feina durant la Transició d’orquestres com la Plateria, Huapachà Combo i La Salseta del Poble Sec amb un concert demà a l’Hospitalet

“Es va obrir d’alguna manera l’aixeta de la llibertat, i allò va ser una desbandada”

S’ha parlat abastament de la contribució que van fer els cantautors als anhels de llibertat durant el tardofranquisme i la transició. Però... i la de les orquestres? “Som la tercera divisió, nosaltres...”, es resigna a dir Manel Joseph, cantant de l’Orquestra Plateria. Amb l’afany, però, de reconèixer-les tal com es mereixen, el Barnasants –un festival, històricament, de cantautors– obrirà demà la 28a edició amb l’espectacle Orquestres per la llibertat (Teatre Joventut de l’Hospitalet de Llobregat, 20 h), protagonitzat per una banda de 13 músics capitanejada pels carismàtics fundadors de tres d’aquelles orquestres –Salvador Escribà de La Salseta del Poble Sec, Miquel Mallafré i Quimet Carreras de Huapachà Combo i l’esmentat Joseph de la Plateria– i en què es reivindicarà el paper que van tenir totes en uns temps en què, malgrat que Fraga, aleshores ministre de Governació, proclamés “la calle es mía”, les associacions de veïns recuperaven noms de carrers i protestaven contra línies d’alta tensió. I les orquestres, és clar, hi posaven el ball. “Està bé que ho recordem”, assenyala Escribà, que recentment s’ha tornat a posar al capdavant de La Salseta després de quatre anys d’absència. “Va ser un moment en què van recuperar-se festes majors autènticament populars i, en tot això, vam tenir-hi un paper, crec, destacat.” “No és que ens proposéssim explícitament recuperar les places, però sí que tot allò va coincidir amb una explosió artística”, hi afegeix Mallafré. “Hi érem tots nosaltres, però també el Circ Cric, el Bufaplanetes, Comediants, en Pavlovsky, en Rubianes... Es va obrir d’alguna manera l’aixeta de la llibertat, i allò va ser una desbandada.”

Als pobles, on es volia atreure “els joves”, van convertir-se en l’alternativa a formacions de tall més clàssic com les orquestres Maravella i Selvatana. “Els balladors de tota la vida ens xiulaven”, recorda Joseph, que, amb aquest espectacle, surt del “sarcòfag” en què, amb esporàdiques excepcions, resideix d’ençà del comiat de la Plateria fa vuit anys. “Però, és clar, se’ls omplia l’envelat, el bar no parava de servir cerveses.... Al final hi havia sempre una orquestra per a la gent gran i una altra per al jovent.”

Reunits els quatre després d’un assaig amb la banda que els acompanyarà demà (i amb la qual interpretaran cançons com L’home dibuixat, Pedro Navaja, Bella ciao, Niña, Me’n vaig a peu, Hasta siempre, Comandante i Camarera), Joseph, Escribà, Mallafré i Carreras encadenen una batalleta rere l’altra. Els dos últims, sempre amb propostes teatralitzades marcades per la irreverència, recorden com, sovint, algú amb sentiments ofesos els volia estomacar. I Joseph explica com, en determinats pobles, abans de dir-los “bona tarda”, se’ls avisava que, si no tocaven “fins a les sis del matí”, algú llançaria “l’orquestra al riu”. “Eren temps molt intensos...”, recorda el cantant de la Plateria. “A la primera Mercè de la democràcia, per exemple, va aparèixer una clau anglesa volant a tota velocitat entre el trompeta i el trombó que podria haver-los enviat a l’altre barri.”

Com tants altres fenòmens culturals de la Transició, el monumental èxit de les orquestres –entre les quals, també Can Boter, El Drac, El Setrill, La Combocooperativa, La Simforosa, L’Orquestrina Sardineta, L’Orquestrina Galana, L’Orquestra del Mestre Bellido, La Bomba, La Rondalla de la Costa, L’Orquestra Encantada, La Murga, La Clandestina, L’orquestra Mirasol o Pernil Latino, totes ara reverenciades per Barnasants– va ser rendibilitzat per molts polítics. Antoni Farrés, primer alcalde de Sabadell de després de la Transició, deia que, si havia guanyat les eleccions, era gràcies a Huapachà Combo, contractats per actuar en els mítings. La Salseta, explica Escribà, va arribar a fer “una gira per a Convergència”. I la Plateria, com recorda ara Joseph, va acompanyar l’any 1982 de gira ni més ni menys que Felipe González amb un autocar de dues plantes. “Ara, però, em sap greu i seria capaç de tallar-me un cap per no fer-ho. Quin traïdor va acabar sent...”

Els temps havien canviat, però les places i carrers, després de la irrupció d’aquestes inusuals orquestres, ja mai tornarien a ser com les d’abans.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda