És la seva cançó preferida de Nina Simone i va ser el primer single per al seu àlbum de debut, Black acid soul (2021), de cançons atemporals. I Marley Munroe ho va manllevar com a nom artístic, també tota una declaració d’intencions, ja que Blackbird és un dels himnes dels drets civils. No podia faltar en el repertori de la seva primera actuació a Catalunya, dissabte a la sala de cambra de l’ Auditori de Girona , en el marc del Black Music Festival , un concert en què Lady Blackbird va demostrar per què és la veu amb majúscules del soul actual, hereva de totes, des de Nina Simone fins a Gladys Knight, Aretha Franklin, Whitney Houston i Grace Jones, amb qui comparteix estètica i posada en escena teatralitzada –el periodista britànic Gilles Peterson la va batejar com “la Grace Jones del jazz”–. Massa comparacions per a un ocell que vola sol i alt, després de cantar als hotels i clubs, i que interpreta versions amb vida pròpia: en són una mostra Come together i I am what I am. Acompanyada per una banda virtuosa, va ser un festival jazzístic amb exhibicions de Chris Seefried a la guitarra –que també és el productor–, Kenneth Crouch al teclat, Jonny Flaugher al baix i Tamir Barzilay a la bateria. Els instruments al mateix nivell de la veu, poderosa i emotiva, de Lady Blackbird, amb un directe de ritme pausat. Amb cançons com Woman, demostra que es mereix ser al podi del que podem anomenar “música de veritat”.