Metall indestructible
L’antic cantant de Sangtraït, Quim Mandado, reactiva la seva carrera en solitari, acompanyat per dos dels seus fills i per Joan Cardoner
Un altre clàssic del rock dur, Marc Corso, torna ara en format acústic
Sempre s’ha dit que el heavy metal té els seguidors més fidels de l’univers rocker i això també ajuda que els músics del gènere dur desenvolupin llargues carreres. Si parlem de músics incombustibles, n’és un bon exemple el jonquerenc Quim Mandado, que acaba de fer 62 anys i va ser la veu solista –i el baixista– durant gairebé tota la trajectòria del grup empordanès i de tots els discos que va publicar, des d’Els senyors de les pedres (1988), una de les obres fundacionals del rock català que va fer eclosió poc després, fins a L’últim concert (2002), que recull l’actuació del 20 de desembre del 2001 a Razzmatazz. El 2003, Mandado va publicar el seu únic disc en solitari, Eclosió (2003).
Ara, vint anys després d’aquell debut i tres després del final forçós del seu últim grup, Los Guardians del Pont (LGP), per la mort del bateria Martín Rodríguez, un altre antic combatent de Sangtraït, Quim Mandado reactiva la seva carrera en solitari i ho fa en bona companyia: amb dos dels seus tres fills, Guillem (bateria) i Ferran (guitarra) i la guitarra solista de Joan Cardoner, un altre nom històric del rock dur empordanès, amb 40 anys d’escenaris, amb Rockson, Místic –també amb altres membres de Sangtraït–, Terratrèmol, els Atila de final dels noranta i LGP, a més de cinc discos en solitari.
“Jo feia classes d’instruments als meus fills com a professor de l’Escola de Música de la Jonquera i tenim gustos semblants –gràcies a Déu, no m’han sortit reggaetoneros [riu]–, però no havíem pensat mai a tocar junts en un grup fins que ens van demanar que toquéssim alguns temes de Sangtraït en el casament d’uns cosins en què hi havia molts seguidors del grup”, explica Quim Mandado, que estrenarà en directe el seu nou projecte el 3 de juny a La Grange Rock Club de Manlleu. De moment, estan preparant un repertori amb temes de Sangtraït, LGP i Eclosió, “un bon disc, diferent del que feia amb Sangtraït”, però la idea és anar-hi incorporant material inèdit i gravar-lo més endavant. “Sempre hi ha hagut bandes de rock dur, però nosaltres vam tenir molta sort en l’època de Sangtraït”, diu Mandado, que hi afegeix: “El rock dur està força desprestigiat: amb LGP vam tocar en grans festivals com ara el Rock Fest i el Leyendas del Rock de Múrcia, i aquí els mitjans no se’n van fer ressò. Als heavies se’ns va posar la llufa de ser gent violenta, quan la majoria som gent molt sana.”
L’infern interior
Abans de la publicació del primer disc de Sangtraït, el cantant del grup –i lletrista d’alguns dels seus primers temes com ara El vol de l’home ocell– va ser Marc González, conegut com a Marc Corso, que va deixar la banda empordanesa per formar part més tard dels extrems Àspid i, després, de Rockzilla, no menys implacables però en una línia més nòrdica. Ara en Marc és la veu dels brutals Slavedown, amb dos discos, però també té un altre projecte acústic, Hellinside , compartit amb el guitarrista David Marky, que acaba de debutar amb el disc Scars & Shadows, ‘cicatrius i ombres’. “Tota la música que faig reflecteix el meu calvari, però mentre que Slavedown és una cosa més rabiosa, Hellinside és més profunda, una esgarrapada de l’ànima, amb una certa malenconia. Entenc que a alguns que em coneixen com l’animal que fot crits amb Slavedown els pugui sorprendre, però sempre ho he portat a dins. També Led Zeppelin tenien una part més folk”, explica en Marc. Guitarra acústica i veu són els ingredients principals de Hellinside , tot i que en el disc, produït per Sue Gere, hi ha també algunes pinzellades de baix i sintetitzadors i les percussions de Big Villano. Hellinside actuarà el 7 de maig a la fira Nostaldisc de Sant Gregori. “Fem el que podem, perquè la vida escanya tothom i nosaltres som treballadors de la més baixa condició. Però el futur és obert”, diu.
Enciclopedista metàl·lic
El blanenc Albert Solé Vives és un dels principals responsables de La Cataluña Metálica , fanzín de distribució estatal que s’edita ni més ni menys que des de Ciudad Real, on Solé viu des de fa uns anys. Albert Solé va néixer el 1974 i va viure els primers anys al centre de Blanes, però el 1983, als 9 anys, la seva família se’n va anar a viure al barri de La Plantera, on “tothom escoltava heavy”. Era l’època en què triomfaven Judas Priest i Iron Maiden, però a Solé el va marcar sobretot el primer disc dels barcelonins Evo, Animal de ciudad, que el va portar a Barón Rojo, Obús, etc. “Han passat 40 anys i continuo igual: buscant més bandes com Evo.”
Ell va mateix va provar l’experiència de tocar en un escenari, amb un grup anomenat Difenacum, que va oferir un sol concert en una festa a l’institut. Amb una col·lecció d’uns 5.000 discos de metal, l’Albert i Paco Manjón van posar en marxa el 2020 La Cataluña Metálica, que “legalment és una revista amb dipòsit legal, IVA i exemplars a les biblioteques, però a un nivell molt underground, sense distribució a les llibreries”. Ja n’han fet una desena de números, inclòs un especial sobre black metal. També han publicat un llibre sobre el grup barceloní Amaro, han reeditat fanzins com ara Género Heavy i Breaker i discos de grups com ara Maremagnum. L’últim projecte de Solé és l’Enciclopèdia / Guia del rock dur i metall a les comarques gironines, de la qual ha publicat un primer fascicle i que acabarà incloent més de 400 grups. L’única condició és que tinguessin temes propis i que haguessin fet almenys un concert. Com Difenacum.
