Art

Cultura

Fer-se una caseta a Portlligat

La Fundació Dalí va obrir al públic fa 25 anys la casa museu de l’artista, que ha atret més de tres milions de visitants

Adquirida el 1930, era una petita barraca que el pintor i Gala van anar ampliant amb tocs surrealistes però un gran respecte pel paisatge

Cos­ta­ria tro­bar una llum que no afa­vorís Port­lli­gat. Fins i tot quan el sol declina i la badia sem­bla més aviat un llac, com obser­vava el mateix Dalí, “l’aigua està tan tran­quil·la que reflec­teix els dra­mes del cel cre­pus­cu­lar”. No l’espat­lla ni la pluja, que el dia que Jordi Mer­ca­der va con­vo­car els mit­jans per cele­brar els 25 anys de l’ober­tura de la casa museu, havia estès un tel grisós que es va anar esquei­xant a mesura que avançava la tarda. “No hi ha cap llum millor que aquesta: una mica de pluja, i tra­mun­tana per esban­dir-la”, va dir el pre­si­dent de la Fun­dació Gala-Sal­va­dor Dalí tan bon punt va haver reu­nit la comi­tiva dalt de l’oli­var per fer balanç de la gestió de l’únic taller esta­ble que va tenir l’artista en tota la seva vida. Les dades són cer­ta­ment for­mi­da­bles, con­si­de­rant la difícil estruc­tura de la casa, cos­te­ruda i laberíntica: en aquest quart de segle l’han visi­tada prop de tres mili­ons de per­so­nes i s’hi han inver­tit 2,3 mili­ons d’euros en reha­bi­li­tació i man­te­ni­ment, com­pen­sats de sobres per uns ingres­sos de taqui­lla que s’acos­ten als 23 mili­ons. És la segona pota més ren­di­ble del tri­an­gle dalinià (157.671 visi­tants l’últim any), dar­rere l’imba­ti­ble Tea­tre Museu de Figue­res (601.181) però al davant del cas­tell de Púbol (58.245), a pesar que, com sosté Jordi Arti­gas, coor­di­na­dor de les dues cases museu, for­men part d’un mateix uni­vers que es pro­longa i s’envia aclu­ca­des d’ull a distància. La famosa sala oval de Port­lli­gat, d’aires ori­en­tals, quasi de gine­ceu, amb què Gala va impo­sar el seu dret a tenir un espai d’inti­mi­tat (a banda de que­dar oculta rere un plafó de foto­gra­fies, és una de les poques habi­ta­ci­ons de la casa que té porta), no és sinó l’embrió del cas­tell que Dalí li com­pra­ria a Púbol per retre culte a l’ideal, refi­nat i còmplice, de l’amor cortès.

Les xifres, en tot cas, tenen mèrit, con­si­de­rant que Port­lli­gat és als con­fins dels cir­cuits museístics i que, per la seva mateixa con­dició d’espai domèstic, i a sobre tortuós i de com­par­ti­ments sovint dimi­nuts, només admet la visita en grups esca­lo­nats i reduïts. El mateix Dalí deia que s’hi havia de moure “gai­rebé de per­fil”. Però aquest és pre­ci­sa­ment l’encant de la casa: el lloc al marge on està encas­tada, i alhora la seva per­fecta inte­gració al pai­satge com una garota afer­rada a la roca, i el caràcter esbo­jar­rat i libèrrim amb què va anar for­mant-se, que la con­ver­tei­xen en una de les cre­a­ci­ons més per­so­nals de Dalí i la que va pro­lon­gar-se més en el temps. Ben mirat, hi va tre­ba­llar més de cin­quanta anys, adap­tant-la a l’evo­lució de la seva obra i a les neces­si­tats de cada etapa vital, des de la joven­tut sen­sual, quan s’hi ins­tal·la amb la seva ena­mo­rada el 1930 en unes con­di­ci­ons sum­ma­ment precàries, sense aigua ni llum, fins a la cele­bri­tat pla­netària de la madu­resa, quan les diver­ses ampli­a­ci­ons del niu ori­gi­nal van con­ver­tir-la en la meca de l’avant­guar­disme hippy i gla­murós. “La nos­tra casa ha cres­cut exac­ta­ment com una veri­ta­ble estruc­tura biològica per brots cel·lulars –escriu Dalí–. A cada nou impuls de la nos­tra vida li cor­res­po­nia una nova cèl·lula, una cam­bra.”

La incor­po­ració al cir­cuit de visita, els últims anys, del garatge i l’oli­var, i la res­tau­ració i reva­lo­ració del gegantí Crist de les escom­bra­ries, una ins­tal·lació de dotze metres de llarg feta amb mate­ri­als d’al·luvió d’una lle­van­tada de finals dels sei­xanta enmig dels ban­cals de pedra seca que envol­ten la finca, no han fet sinó inten­si­fi­car l’experiència d’acce­dir a un món pri­vat que brinda els seus secrets i alhora es resis­teix a lliu­rar-los del tot. Per això Mer­ca­der remar­cava el 14 de març pas­sat, el dia del 25è ani­ver­sari de la museïtzació, que “el prin­ci­pal repte de la Fun­dació ha estat i con­ti­nuarà sent con­ser­var l’auten­ti­ci­tat” del lloc com “una casa habi­tada”.

No hi ha de fet ni un sol racó que no mereixi una mirada atenta: la seva mateixa estruc­tura cel·lular, la pis­cina amb el seu tem­plet ins­pi­rat en l’emba­latge de por­ex­pan d’una ràdio, el colo­mar deco­rat amb for­ques, l’ou damunt una fina làmina d’aigua del ter­rat, l’olor intensa de les sem­pre­vi­ves de Gala sus­pe­ses de cada lleixa i cada armari, els miralls i la seva cal­cu­lada ali­ne­ació per por­tar cap endins les vis­tes de sa Far­nera, la gàbia de grills, l’os dis­se­cat del rebe­dor, els mani­quins, les màsca­res, els coi­xins, la col·lecció de bas­tons, les cadi­res de dida, les xeme­ne­ies ovals, els sofàs-lla­vis, els ninots de Mic­he­llin i la cabina de Telefònica del pati, una de les pri­me­res que hi va haver a l’Estat espa­nyol. El refi­na­ment arran de la paco­ti­lla, la ins­pi­ració a tocar del pas­titx i la vul­ga­ri­tat. Montse Aguer, direc­tora dels Museus Dalí i del Cen­tre d’Estu­dis Dali­ni­ans, comen­tava que “a vega­des sem­bla una esce­no­gra­fia, però sobre­tot és el sancta san­to­rum d’un artista que bus­cava la millor llum per pin­tar i que se sen­tia atret, com ell mateix deia, pels llocs on revi­uen les mito­lo­gies”.

Una de les prin­ci­pals línies d’inves­ti­gació d’aquests 25 anys ha estat la cata­lo­gació i rei­vin­di­cació dels prop de tres mil objec­tes que for­men part de la casa. És un gui­ri­gall que per afi­ni­tats òbvies se sol adjec­ti­var de “sur­re­a­lista”, amb cer­tes gotes de pop art ame­ricà i fins i tot de hippysme a esto­nes tro­nat, però que a vega­des obvia l’ampli­tud de refe­rents cul­tu­rals de Dalí, que rebenta els marcs fixos i que, havent esti­ue­jat a Cadaqués des de petit, conei­xia prou bé aquell pai­satge i la gent que hi vivia per con­ver­tir un ormeig de pesca en la pan­ta­lla d’un llum de peu, el típic doll en un test o la humil barca de pes­ca­dor, tra­ves­sada per un xiprer, en el símbol dis­tin­tiu d’accés a la casa. El res­pecte per l’entorn es mani­festa en ele­ments apa­rent­ment gratuïts: les for­ques cla­va­des al colo­mar ser­vien perquè hi repo­ses­sin els ocells en migració; els atu­ells fora­dats de la torre de les olles havien d’obrir camins sonors a la tra­mun­tana i el mes­tral.

L’arqui­tecte Marc Arnal ja ha subrat­llat les con­ne­xi­ons de la casa de Port­lli­gat amb el pai­satge que l’envolta, al qual s’inte­gra amb tanta natu­ra­li­tat que, con­tra el que sol ser habi­tual en les inter­ven­ci­ons dali­ni­a­nes, des de fora no dis­tin­giríem cap ele­ment dis­cor­dant entre la casa, ben bé exca­vada a la roca del cap de Creus, i la sole­dat impe­ne­tra­ble de la badia. El mateix Dalí, pio­ner en la cul­tura de mas­ses, va pla­ni­fi­car la dis­creció arqui­tectònica del seu refugi, camu­flant-lo enmig de les fei­xes com una pro­lon­gació orgànica de la pri­mi­tiva bar­raca de pes­ca­dors, de poc més de vint metres qua­drats, que havia adqui­rit a Lídia de Cadaqués el 1930 amb els diners de la venda de La vellesa de Gui­llem Tell al ves­comte de Noai­lles. Ben mirat, podria pas­sar per una cons­trucció moderna, no pas gaire allu­nyada en espe­rit de la que temps després Lan­franco Bom­be­lli i Peter Harn­den cons­trui­rien per als Bor­de­aux-Groult a la platja de s’Alque­ria Petita (1961) o per a l’edi­tor Jean-Claude Fas­que­lle a l’altre extrem de la mateixa badia de Port­lli­gat (1968), i per a la qual van haver de dema­nar l’apro­vació de Dalí. Per dins, en canvi, la casa és una suma de records, de supers­ti­ci­ons, de mis­sat­ges en clau. La festa d’un nigro­mant. Però per damunt de tot va ser el prin­ci­pal espai de cre­ació de l’artista fins que amb la mort de Gala, el 1982, es va tras­lla­dar a Púbol. És per tant un arxiu vivent per docu­men­tar els seus ritu­als quo­ti­di­ans, les seves obses­si­ons, el seu mètode de tre­ball. Montse Aguer des­taca que tots els altres tallers no van ser sinó recers efímers, en els quals sovint bus­cava un ambi­ent que li recordés l’enyo­rat Port­lli­gat, com a l’hotel Del Monte Lodge de Mon­te­rey, a Califòrnia.

Espai d’ins­pi­ració i de labo­ri­o­si­tat, sí, però també de joia de viure, de pren­dre-hi el sol i lle­gir (la bibli­o­teca, de 4.300 volums, és avui a Figue­res), més enllà de la fama de les fes­tes i els hap­pe­nings. Per aquesta raó podia con­vi­dar-hi com­pla­gut els seus amics, des de Paul Éluard i René Cre­vel a Walt Dis­ney, i pro­cla­mar que era “el pri­mer ciu­tadà de la península que rep la carícia del sol al matí”. És una de les fra­ses que s’han esco­llit per acom­pa­nyar l’expo­sició d’una vin­tena de foto­gra­fies de Gala i Dalí als matei­xos espais de la casa que recorre el visi­tant. “La dis­tri­bució juga amb l’assem­blatge, en una espècie de joc intel·lec­tual”, diu Montse Aguer, que des­taca la labor de selecció que ha hagut de fer Rosa M. Mau­rell entre les més de 16.000 imat­ges que con­serva el Cen­tre d’Estu­dis Dali­ni­ans. Cada foto­gra­fia, d’Oriol Mas­pons, Car­los Pérez de Rozas, Melitó Casals o Robert Whi­taker, s’acom­pa­nya d’un text i un codi QR que per­met escol­tar la citació en qua­tre llengües (en català i cas­tellà, en la veu magnètica de l’actor Jordi Boi­xa­de­ras). És així com sen­ti­rem dir-li que a Port­lli­gat va apren­dre d’empo­brir-se o que al ves­pre escol­tava al pati un disc de Tris­tany i Isolda tan rat­llat, que espe­te­gava com si estigués fre­gint sar­di­nes.

De cabana a museu
La barraca que van comprar el 1930 a Lídia de Cadaqués feia a penes 22 m² i no hi havia ni aigua ni llum. En els cinquanta anys següents, Dalí i Gala la van anar ampliant com un organisme cel·lular, fins arribar als 522 m² construïts. Només se’n van allunyar per la guerra, i en la seva absència en va tenir cura el pintor Josep M. Prim, fins que els Dalí van tornar el 1948 dels Estats Units. Va obrir com a casa museu el 14 de març de 1998.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia