Arts escèniques

DANSA

Mal Pelo ultima al TNC el debut en el Festival d’Avinyó

L’agenda de Mal Pelo treu fum. El 20 de juny, María Muñoz trencava cinc dies sense paraules en la roda de premsa del Grec per estar ben preparada per a la marató que haurà d’afrontar la companyia aquest juliol. Dissabte van estrenar Double infinite. The bluebird call a la Sala Petita del TNC, dins del Grec (que representaran fins diumenge). El 14 de juliol fan una aproximació a La vida es sueño, a partir d’una invitació de la Compañía de Teatro Clásico al Festival de Almagro, sota el títol De haber nacido. La catarsi final arribarà en el Festival d’Avinyó (del 20 al 25 de juliol), on debuten, després de 35 anys de trajectòria, amb un muntatge construït en plena pandèmia: Inventions (Grec Festival 2020). Són tres propostes que combreguen amb el llenguatge íntim i profund de Mal Pelo. Cada treball, però, amb els seus matisos.

L’estació actual del trajecte és Double infinite. The bluebird call. María Muñoz i Pep Ramis es retroben sols a l’escenari. Voregen els 60 anys. Hi contemplen la buidor de la vida. Com la sensació de quan els fills s’emancipen i costa triar canal a la tele. En aquesta ocasió, opten per un western insòlit en què dos personatges es retroben després de moltes aventures junts i separats. Si Calamity (María Muñoz) és qui va a buscar el company, qui es rebel·la si es perd al bosc, qui renega d’una nova invisibilitat, Billy (Pep Ramis) opta per acceptar l’arribada dels ocells, la caiguda de la neu, per contemplar les conseqüències de la guerra. L’una s’hi baralla, l’altre ho contempla. Dos infinits antagònics que coincideixen amb el tràgic final. La precisió de la il·luminació i la finor de l’audiovisual, amb llargs travellings en el caminar de Calamity, per exemple, contrasten amb una dansa abstracta i imprevisible. El so alterna les pistes gravades amb la interpretació en directe, que és quan guanya intensitat i emoció. Remet a Inventions, l’experiment amb un equip multidisciplinari que viatjarà a Avinyó d’aquí a pocs dies.

Double infinite és un canvi respecte als quatre darrers anys treballant en l’univers de Bach, amb un equip nombrós i partint de la música en directe i del contrapunt en què el focus estava posat en la relació del cos i la música. Inventions va ser el desencadenant de Highlands.

Ara, en canvi, han saltat a un terreny de ficció en què els dos intèrprets insisteixen en un discurs de personatges que proven de deixar un rastre en la conversa de l’altre. Són paraules rescatades dels universos de John Berger, de Pasolini..., que serveixen per entendre l’actitud de cada rol; no sempre hi aporta un contingut reflexiu. És un text dit en castellà, i al TNC volen provar de projectar-hi traduccions per a futures gires internacionals. Per Pep Ramis, tornar al duet permet aprofundir en els seus mons sense la necessitat de consensuar un llenguatge amb els altres membres de la producció.

El desenllaç anunciat té un gir inesperat perquè trenquen la transcendència amb sarcasme. Fins llavors, el muntatge ha anat donant pes a l’advertència d’uns cossos esgotats que volen anar descansant. Per això, tornen a un instant petit amb el violó com si imités l’espetec d’un foc al camp que els permet recuperar una cançó silenciada de feia dècades, del principi de la seva coneixença, una tonada senzilla, a mitja veu, que sap arribar a l’ànima en temps afegit. Podria ser un final rodó, però els Mal Pelo opten per un epíleg que ensenya la seva ganyota més intel·ligent i més poca-solta alhora.

Cal celebrar aquests prop de 60 anys viscuts dels integrants de Mal Pelo. Mouen els peus encara àgils i ho aturen amb una quietud que es precipita caient de la cadira cap a l’esquerra, com si hi hagués una pota coixa, com si el cos tingués un costat més pesant que l’altre. O com si la beguda fes estralls en els cossos perforats d’alcohol (La set i la revolució, amb Pep Ramis i altres companys de la joventut adonant-se del que es va abandonant pel camí del pragmatisme). El rastre de la vida és com l’asfalt que es resisteix a ser engolit per la neu en una cursa cap a un destí innombrable. Ha calgut una pandèmia i 35 anys de carrera constant per entrar al cartell d’Avinyó. Ben diferent va ser amb Carme Portaceli, que des que va ser nomenada directora es va desplaçar fins a L’Animal a l’Esquena, el centre de producció de la companyia a Celrà, per lligar una col·laboració conjunta: “Som el TNC. El nostre patrimoni són els creadors. Sou a casa vostra.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

art

La Generalitat compra a Todocolección tres taules del retaule ‘perdut’ del Palau Reial Menor

barcelona
guardó

La debutant Alba Gómez Gabriel guanya el premi BBVA Sant Joan

Barcelona
TEATRE

La Perla29 torna a la reconciliació i el conflicte de Mouawad a ‘Tots ocells’

BARCELONA
còmic

Barcelona serà la ciutat convidada del festival de còmic d’Angulema 2025

barcelona
música

Prop de 30.000 assistents al festival Cabró Rock

barcelona
cultura

Carlus Padrissa: “Mai cap ària ha estat tan eròtica, tan orgàsmica”

Girona
Guardó

Eva Vàzquez, beca Finestres d’assaig

Barcelona

Segona temporada de l’exposició que explora la relació de Gala amb la moda

PÚBOL

S’estrena el curt ‘Ombres silencioses’ rodat durant la primera Hackató

GIRONA