Art

Mirador

Eva Vàzquez

Bonaventura Anson, al mar que recomença

Va treballar amb pocs temes que regenerava a cada peça

Bonaventura Anson (Tossa, 1945-2021) feia anys que tenia el taller a Quart, al Gironès, terra de terrissaires laboriosos, però de lluny no feia més que tornar una vegada i una altra a aquell recés de mar d’on procedia com a fill de pescadors. L’evocava a cops de maça, quan convenia, ficant-lo dins la pedra, dins la pintura o el gravat, perquè els ondulés i erosionés de tal manera que semblessin, potser de manera inconscient, obres inacabades, com en el famós vers d’El cementiri marí de Paul Valéry, “La mar, la mar, que sempre recomença”. Aquell mar de Tossa travessa l’obra sencera d’Anson, no pas a la manera idealitzada de qui se n’enyora o de qui s’hi aferra com una marca d’estil, un manierisme al capdavall, sinó amb la fúria dels qui estimen de debò allò que fan i el tema que escullen per no reduir-lo a un arquetip, per furgar també en les seves ferides, encara que sigui amb ulls apesarats. En cada una de les peces que li van inspirar el mar i els mites mediterranis, les sèries escollides en la completa exposició antològica que li han organitzat al Castell de Calonge, aconsegueix expressar alguna cosa que, abans de la seva compressió dins una forma, no existia, no d’aquella manera ni amb aquell sentit. És una conquesta formidable en un artista que va treballar moltíssim i sempre al voltant d’uns pocs motius que regenerava a cada peça: la finestra, les gàbies, els corcs, les estaques, les ampolles, les presons, les capses, la memòria, el mar. A Calonge, la fundació que vetlla pel seu llegat hi ha portat una vintena d’escultures de gran format, una desena de pintures també de grans dimensions, i una quinzena de peces més petites, entre escultures de bronze, metacrilat i fusta, que ocupen les dues sales renaixentistes del recinte, complementades amb un documental en què es veu l’artista treballant la talla directa. Totes estan datades entre 1975, l’any de la seva estada a Menorca abans d’establir-se a París, i el mateix 2021, en què va morir, amb la revelació de l’escultura a partir del 1980 entremig, arran de la seva experiència al taller Corsanini de Carrara. Vista ara en conjunt, es presenta com l’obra d’un artista altament dotat que equilibrava com pocs el sentit de la intimitat i el compromís amb el món.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Com assolir l’èxit gràcies a una cambrera d’hotel

Barcelona
música

L’Energia de Palafrugell reuneix el passat, el present i el futur de la cobla

palafrugell

Una programació interdisciplinar per a la Nit d’Estiu de La Fundació ”la Caixa”

GIRONA
DANSA

El Mercat de les Flors reforça vincles enmig de les reformes

BARCELONA
Estrenes de cinema

Zombis amb zeta de zen

Barcelona
comunicació

El Punt Avui proposa un estiu farcit d’entrevistes i festivals

girona
Michel Franco
Director de cinema

“La manca de substància s’intenta tapar amb diners”

Barcelona
MOSTRA

L’Ideal estrenarà l’exposició ‘Jules Verne 200’ al setembre amb tecnologia d’última generació

Barcelona
cultura

Mariscal presenta el seu càntir “ondulat” per l’Argilà d’Argentona

Argentona