Llibres

Iolanda Batallé Prats

Novel·lista

Iolanda Batallé: “Reivindico la paraula perquè ens salva”

Iolanda Batallé Prats (Barcelona, 1971) és una dona polifacètica: periodista, professora, editora, actual directora de la llibreria Ona de Pau Claris i escriptora. Ha publicat La memòria de les formigues (2009), El límit exacte dels nostres cossos (2011), Faré tot el que tu vulguis (premi Prudenci Bertrana 2013), l’assaig Atreveix-te a fer les coses a la teva manera (2021) i ara presenta la novel·la Massa deutes amb les flors (Columna; en castellà a Destino, amb traducció d’Ana Ciurans).

Una dona en crisi s’instal·la en una casa a les muntanyes amb l’esperança de poder refer-se escrivint en solitud. No preveu, però, que les persones ferides es reconeixen i s’ajuden, i així serà acollida per una família que ha viscut un drama.

Amb frases curtes, sovint de to filosòfic, i amb una estructura d’un personatge per cada capítol, en què narra la seva història i reflexions partint de l’oralitat, Batallé escriu sobre diversos temes universals.

Ha trigat deu anys a tornar a publicar novel·la. Com és?
Perquè penso que la Batallé editora i directora permet que la Batallé escriptora pugui publicar quan vol, quan pot i quan ho considera. Precisament a la novel·la critico aquesta necessitat tan ferotge de carn fresca, d’haver de publicar cada un o dos anys. Qui ho vulgui fer, fantàstic, però a mi em sembla que és millor poder estar més de deu anys coent una història; de fet, aquesta m’acompanya des de fa dotze anys. I estar deu anys sense publicar no vol dir deu anys sense escriure, naturalment. Ha estat un temps en què he editat i llegit moltíssim i, per tant, he après moltíssim.
Un recorregut llarg amb final feliç, doncs.
L’experiència ha estat bona. Escriure-la i on he arribat. És el millor que he fet i crec que ha estat per com l’he pogut fer. Treballo des de molt jove i sempre moltes hores i soc mare soltera i només podia escriure de matinada i estones dels caps de setmana. Poder agafar-me vuit mesos per escriure aquest llibre com a feina principal i deixar-ho reposar dos anys m’ha agradat molt.
És una obra tècnicament arriscada. Monòlegs molt orals amb frases curtes, idees escopides.
És un text amb una oralitat buscada i una sèrie de confessions de cada membre de la família protagonista més alguns satèl·lits que venen de fora de la família. Confessions relacionades amb la muntanya, amb la vida i amb la tragèdia que va viure.
Escriu a mà, vostè, oi?
Sí, fins i tot he impartit cursos sobre l’escriptura des del cos, perquè crec en la part física de l’escriptura, fer-ho a mà i en llibretes. Massa deutes amb les flors està escrit així. Parteix de converses i entrevistes amb els personatges, perquè tret d’algun, com el Pinko, la majoria estan basats en persones reals. Per tant, hi ha una feina d’observació psicològica i de l’espai natural que és més propera al periodisme literari. Però després, amb tot plegat, en faig ficció.
Hi ha poca descripció exterior i molt de pensament...
Sí. Dins del risc que comentaves, em vaig adonar que allò que més costa d’escriure és el que més val la pena escriure. Jo dic que és un llibre de literatura del tu, perquè, escoltant els altres, t’escoltes a tu mateix. Compartint el dolor. Perquè he volgut fer una reivindicació de la paraula, que ens salva.
El to té molt de filosofia d’autoconeixement, d’anar fins al fons, i no és fàcil. Suposo que ha estat útil per a vostè i també ho pot ser per als lectors.
Hi ha personatges que són més d’acció i altres de pensament. I sí que ja estic rebent comentaris de lectors que s’han identificat molt amb un o altre personatge. Són personatges als quals els costa molt viure, que saben quin és el dolor de viure, bàsicament perquè jo només m’he trobat amb persones a les quals ens costa molt viure.
A l’obra ho llegim ben clar: “La vida és dolor”...
Ho crec profundament. A la meva família i a d’altres, a totes les persones que he conegut, ens costa molt viure. Però d’això no se’n parla. I la por i el dolor ens constitueixen a tots. Això no treu que soc una persona que celebra la vida, perquè és dolor, però també és plaer i alegria.
Fa molt l’efecte que en la Solitària hi ha molt de vostè.
És un alter ego meu, però el que busco és que sigui un alter ego de dones escriptores, dones creadores, amb l’advertiment que no s’atreveixin a fer les coses a la seva manera perquè les titllaran de boges, de bruixes, de putes. És d’on venim, des de Safo, i encara passa i passarà. Per això faig una defensa que és igual, que cal que fem el que vulguem fer perquè, de totes maneres, se’ns insultarà.
La protagonista té por de fracassar. I vostè?
He fracassat moltes vegades, cosa que m’encanta perquè el fracàs és molt bo. M’avorreix molt la rutina i per això sempre creo. No tinc por del fracàs, en general, però sí en l’escriptura, perquè és el terreny on em sento més insegura i és el que més m’importa. Als mons que admiro i que són més íntims és on em sento més insegura perquè és on ho vull fer millor.
La protagonista creu en l’esforç. I vostè?
Sí, el treball, la cultura de l’esforç, és la meva característica màxima. I alguns personatges d’aquesta novel·la també viuen en l’esforç, com el pare, perquè en els pagesos l’esforç és bestial. Amb tot, l’esforç, que em funciona molt bé per dirigir empreses i editar, no em funciona per escriure. La creativitat va per altres vies. Per això escriure em fa sortir de la meva zona de confort, i això m’agrada molt.
Per poc que es rasqui, a l’obra hi ha diversos temes de fons, però n’hi ha quatre de més destacats, com ara el suïcidi.
Suïcidi relacionat amb malaltia mental; és un tema del qual es parla poc, al carrer. Des de la pandèmia se n’ha pres més consciència. El que clarament reivindica el llibre és parlar de les coses. I el tema del suïcidi el lligo al feminisme perquè és quasi l’ús històric que les dones han fet com a advertiment a la resta. Hi ha un moment que la Solitària diu: “El meu no-suïcidi és el meu crit. Jo no em suïcido com a forma de rebel·lió. La meva revolució, la meva forma de resistència, és aquesta.” Perquè té dret a fer el que vulgui, encara que sigui criticada. I no se suïcida perquè altres ja ho han fet abans.
Aquest és un altre tema, el feminisme que planta cara al patriarcat.
Una cosa que em fa molt feliç és que ara ja no es pot parlar de la literatura catalana prescindint de les dones escriptores. El que actualment es tradueix més del català a altres llengües són títols de dones. I quan jo era petita eren gairebé inexistents, no en català, en qualsevol llengua. I això ho lligo amb el títol, part d’un vers d’Antònia Vicens, “morir-te / encara no / tens massa deutes / amb les flors”, que per mi és inspiració total, no només com a poeta, sinó per la seva trajectòria. L’Antònia és una grandíssima feminista però no de paraula, de fets.
Un altre tema podria ser l’escriptura gairebé com a teràpia.
Et diria que és més la paraula com a salvació. L’escriptura, la lectura, compartir, parlar. No callar.
I també es parla molt de l’abandonament de les zones rurals.
Hi ha una visió idíl·lica i alhora injusta de la gent de ciutat que anem als pobles de muntanya sense ser conscients que per obrir aquell camí enmig del bosc, per posar aquella teulada, perquè arribi l’electricitat hi ha famílies que hi han deixat la vida. Com la família protagonista de la novel·la. L’obra cobreix des de la dècada del 1940 fins a l’actualitat i hi ha una època, cap als anys seixanta i setanta, en què, des de despatxos, ordenen que es tanquin les escoles amb pocs alumnes de molts poblets de muntanya. I això és matar la vida d’aquests petits pobles.
Canviant de tema. Ara està al capdavant d’una llibreria i li he sentit dir que és la feina més bèstia que ha fet mai. És així?
Sí, encara és la feina més bèstia, la més intensa, la més preciosa i la més difícil que he fet. Per a tothom que entri a Ona Pau Claris és evident que és molt més que una llibreria, és un casal cultural amb una programació cada cop més de primer ordre. Quan hi ha gent que públicament et desitja que et caigui un meteorit, vol dir que ho estàs fent bé.
No és militant de carnet, però sovint s’ha significat políticament. Algun dia es passarà a la política de partit?
Els partits polítics, que els darrers anys ens han decebut molt, crec que són màquines de trinxar persones i trinxar talent. Abans ho intuïa però, des de fa temps, ho he vist en directe. Sí que tinc una voluntat de servei molt gran i vull arribar a veure la independència d’aquest país. On sempre em trobaran és, des del poble, lluitant pels drets de la llengua, la literatura i la cultura catalanes.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

ART

L’exposició ’Miró-Picasso’ tancarà diumenge amb una previsió de 485.000 visitants

BARCELONA
CULTURA

El pressupost de Cultura passa de 298 a 566 milions, en 4 anys

BARCELONA
ARTS ESCÈNIQUES

Cultura reserva 10 milions per impulsar teatre, circ i dansa

BARCELONA
ART

Setze galeries catalanes participaran a la fira d’art contemporani Arco

BARCELONA
CÒMIC

Jandro González dibuixa el misteri no resolt d’uns muntanyers soviètics que van perdre la vida als Urals

Barcelona
Festival del circ elefant d’or

El risc que humanitza el circ

GIRONA
FOTOGRAFIA

El FineArt Igualada fa un reconeixement al fotoperiodisme

IGUALADA
cultura

La CUP Tàrrega denuncia “l’espoli” de les restes òssies de la necròpolis jueva de Roquetes

TÀRREGA
Cultura popular

Folkestoltes celebra la 13a edició des d’avui i fins diumenge

Girona