Llibres

Iolanda Batallé Prats

Novel·lista

Iolanda Batallé: “Reivindico la paraula perquè ens salva”

Iolanda Batallé Prats (Bar­ce­lona, 1971) és una dona poli­facètica: peri­o­dista, pro­fes­sora, edi­tora, actual direc­tora de la lli­bre­ria Ona de Pau Cla­ris i escrip­tora. Ha publi­cat La memòria de les for­mi­gues (2009), El límit exacte dels nos­tres cos­sos (2011), Faré tot el que tu vul­guis (premi Pru­denci Ber­trana 2013), l’assaig Atre­veix-te a fer les coses a la teva manera (2021) i ara pre­senta la novel·la Massa deu­tes amb les flors (Columna; en cas­tellà a Des­tino, amb tra­ducció d’Ana Ciu­rans).

Una dona en crisi s’ins­tal·la en una casa a les mun­ta­nyes amb l’espe­rança de poder refer-se escri­vint en soli­tud. No pre­veu, però, que les per­so­nes feri­des es reco­nei­xen i s’aju­den, i així serà aco­llida per una família que ha vis­cut un drama.

Amb fra­ses cur­tes, sovint de to filosòfic, i amb una estruc­tura d’un per­so­natge per cada capítol, en què narra la seva història i refle­xi­ons par­tint de l’ora­li­tat, Batallé escriu sobre diver­sos temes uni­ver­sals.

Ha tri­gat deu anys a tor­nar a publi­car novel·la. Com és?
Perquè penso que la Batallé edi­tora i direc­tora per­met que la Batallé escrip­tora pugui publi­car quan vol, quan pot i quan ho con­si­dera. Pre­ci­sa­ment a la novel·la cri­tico aquesta neces­si­tat tan ferotge de carn fresca, d’haver de publi­car cada un o dos anys. Qui ho vul­gui fer, fantàstic, però a mi em sem­bla que és millor poder estar més de deu anys coent una història; de fet, aquesta m’acom­pa­nya des de fa dotze anys. I estar deu anys sense publi­car no vol dir deu anys sense escriure, natu­ral­ment. Ha estat un temps en què he edi­tat i lle­git moltíssim i, per tant, he après moltíssim.
Un recor­re­gut llarg amb final feliç, doncs.
L’experiència ha estat bona. Escriure-la i on he arri­bat. És el millor que he fet i crec que ha estat per com l’he pogut fer. Tre­ba­llo des de molt jove i sem­pre mol­tes hores i soc mare sol­tera i només podia escriure de mati­nada i esto­nes dels caps de set­mana. Poder aga­far-me vuit mesos per escriure aquest lli­bre com a feina prin­ci­pal i dei­xar-ho repo­sar dos anys m’ha agra­dat molt.
És una obra tècni­ca­ment arris­cada. Monòlegs molt orals amb fra­ses cur­tes, idees esco­pi­des.
És un text amb una ora­li­tat bus­cada i una sèrie de con­fes­si­ons de cada mem­bre de la família pro­ta­go­nista més alguns satèl·lits que venen de fora de la família. Con­fes­si­ons rela­ci­o­na­des amb la mun­ta­nya, amb la vida i amb la tragèdia que va viure.
Escriu a mà, vostè, oi?
Sí, fins i tot he impar­tit cur­sos sobre l’escrip­tura des del cos, perquè crec en la part física de l’escrip­tura, fer-ho a mà i en lli­bre­tes. Massa deu­tes amb les flors està escrit així. Par­teix de con­ver­ses i entre­vis­tes amb els per­so­nat­ges, perquè tret d’algun, com el Pinko, la majo­ria estan basats en per­so­nes reals. Per tant, hi ha una feina d’obser­vació psi­cològica i de l’espai natu­ral que és més pro­pera al peri­o­disme lite­rari. Però després, amb tot ple­gat, en faig ficció.
Hi ha poca des­cripció exte­rior i molt de pen­sa­ment...
Sí. Dins del risc que comen­ta­ves, em vaig ado­nar que allò que més costa d’escriure és el que més val la pena escriure. Jo dic que és un lli­bre de lite­ra­tura del tu, perquè, escol­tant els altres, t’escol­tes a tu mateix. Com­par­tint el dolor. Perquè he vol­gut fer una rei­vin­di­cació de la paraula, que ens salva.
El to té molt de filo­so­fia d’auto­co­nei­xe­ment, d’anar fins al fons, i no és fàcil. Suposo que ha estat útil per a vostè i també ho pot ser per als lec­tors.
Hi ha per­so­nat­ges que són més d’acció i altres de pen­sa­ment. I sí que ja estic rebent comen­ta­ris de lec­tors que s’han iden­ti­fi­cat molt amb un o altre per­so­natge. Són per­so­nat­ges als quals els costa molt viure, que saben quin és el dolor de viure, bàsica­ment perquè jo només m’he tro­bat amb per­so­nes a les quals ens costa molt viure.
A l’obra ho lle­gim ben clar: “La vida és dolor”...
Ho crec pro­fun­da­ment. A la meva família i a d’altres, a totes les per­so­nes que he cone­gut, ens costa molt viure. Però d’això no se’n parla. I la por i el dolor ens cons­ti­tu­ei­xen a tots. Això no treu que soc una per­sona que cele­bra la vida, perquè és dolor, però també és plaer i ale­gria.
Fa molt l’efecte que en la Solitària hi ha molt de vostè.
És un alter ego meu, però el que busco és que sigui un alter ego de dones escrip­to­res, dones cre­a­do­res, amb l’adver­ti­ment que no s’atre­vei­xin a fer les coses a la seva manera perquè les tit­lla­ran de boges, de brui­xes, de putes. És d’on venim, des de Safo, i encara passa i pas­sarà. Per això faig una defensa que és igual, que cal que fem el que vul­guem fer perquè, de totes mane­res, se’ns insul­tarà.
La pro­ta­go­nista té por de fra­cas­sar. I vostè?
He fra­cas­sat mol­tes vega­des, cosa que m’encanta perquè el fracàs és molt bo. M’avor­reix molt la rutina i per això sem­pre creo. No tinc por del fracàs, en gene­ral, però sí en l’escrip­tura, perquè és el ter­reny on em sento més inse­gura i és el que més m’importa. Als mons que admiro i que són més íntims és on em sento més inse­gura perquè és on ho vull fer millor.
La pro­ta­go­nista creu en l’esforç. I vostè?
Sí, el tre­ball, la cul­tura de l’esforç, és la meva carac­terística màxima. I alguns per­so­nat­ges d’aquesta novel·la també viuen en l’esforç, com el pare, perquè en els page­sos l’esforç és bes­tial. Amb tot, l’esforç, que em fun­ci­ona molt bé per diri­gir empre­ses i edi­tar, no em fun­ci­ona per escriure. La cre­a­ti­vi­tat va per altres vies. Per això escriure em fa sor­tir de la meva zona de con­fort, i això m’agrada molt.
Per poc que es ras­qui, a l’obra hi ha diver­sos temes de fons, però n’hi ha qua­tre de més des­ta­cats, com ara el suïcidi.
Suïcidi rela­ci­o­nat amb malal­tia men­tal; és un tema del qual es parla poc, al car­rer. Des de la pandèmia se n’ha pres més consciència. El que clara­ment rei­vin­dica el lli­bre és par­lar de les coses. I el tema del suïcidi el lligo al femi­nisme perquè és quasi l’ús històric que les dones han fet com a adver­ti­ment a la resta. Hi ha un moment que la Solitària diu: “El meu no-suïcidi és el meu crit. Jo no em suïcido com a forma de rebel·lió. La meva revo­lució, la meva forma de resistència, és aquesta.” Perquè té dret a fer el que vul­gui, encara que sigui cri­ti­cada. I no se suïcida perquè altres ja ho han fet abans.
Aquest és un altre tema, el femi­nisme que planta cara al patri­ar­cat.
Una cosa que em fa molt feliç és que ara ja no es pot par­lar de la lite­ra­tura cata­lana pres­cin­dint de les dones escrip­to­res. El que actu­al­ment es tra­du­eix més del català a altres llengües són títols de dones. I quan jo era petita eren gai­rebé ine­xis­tents, no en català, en qual­se­vol llen­gua. I això ho lligo amb el títol, part d’un vers d’Antònia Vicens, “morir-te / encara no / tens massa deu­tes / amb les flors”, que per mi és ins­pi­ració total, no només com a poeta, sinó per la seva tra­jectòria. L’Antònia és una grandíssima femi­nista però no de paraula, de fets.
Un altre tema podria ser l’escrip­tura gai­rebé com a teràpia.
Et diria que és més la paraula com a sal­vació. L’escrip­tura, la lec­tura, com­par­tir, par­lar. No callar.
I també es parla molt de l’aban­do­na­ment de les zones rurals.
Hi ha una visió idíl·lica i alhora injusta de la gent de ciu­tat que anem als pobles de mun­ta­nya sense ser cons­ci­ents que per obrir aquell camí enmig del bosc, per posar aque­lla teu­lada, perquè arribi l’elec­tri­ci­tat hi ha famílies que hi han dei­xat la vida. Com la família pro­ta­go­nista de la novel·la. L’obra cobreix des de la dècada del 1940 fins a l’actu­a­li­tat i hi ha una època, cap als anys sei­xanta i setanta, en què, des de des­pat­xos, orde­nen que es tan­quin les esco­les amb pocs alum­nes de molts poblets de mun­ta­nya. I això és matar la vida d’aquests petits pobles.
Can­vi­ant de tema. Ara està al cap­da­vant d’una lli­bre­ria i li he sen­tit dir que és la feina més bèstia que ha fet mai. És així?
Sí, encara és la feina més bèstia, la més intensa, la més pre­ci­osa i la més difícil que he fet. Per a tot­hom que entri a Ona Pau Cla­ris és evi­dent que és molt més que una lli­bre­ria, és un casal cul­tu­ral amb una pro­gra­mació cada cop més de pri­mer ordre. Quan hi ha gent que públi­ca­ment et desitja que et cai­gui un mete­o­rit, vol dir que ho estàs fent bé.
No és mili­tant de car­net, però sovint s’ha sig­ni­fi­cat política­ment. Algun dia es pas­sarà a la política de par­tit?
Els par­tits polítics, que els dar­rers anys ens han dece­but molt, crec que són màqui­nes de trin­xar per­so­nes i trin­xar talent. Abans ho intuïa però, des de fa temps, ho he vist en directe. Sí que tinc una volun­tat de ser­vei molt gran i vull arri­bar a veure la inde­pendència d’aquest país. On sem­pre em tro­ba­ran és, des del poble, llui­tant pels drets de la llen­gua, la lite­ra­tura i la cul­tura cata­la­nes.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia