Agermanar-se o perdre’s en la violència

Carmelo Gómez interpreta Pacífico Pérez, un personatge que retrata la cosmovisió de pobles de l’Espanya profunda al final de la dictadura. La peripècia permet veure fins a quin grau viu el protagonista en l’equívoc que ha propiciat la seva família: li fan entendre que la violència és un element indispensable per fer homes. D’entrada, pot semblar un plantejament caduc, avui, però quan es coneix l’atac homòfob a la Barcelona del segle XXI per algú que se sent superior als que reivindiquen una sexualitat diferent (la denúncia de Roberto G Alonso aquest dijous com a paradigma) demostra que hi ha molt camí per recórrer en una civilització tolerant i lliure.

La forma del relat utilitza l’entrevista que un metge (Miguel Hermoso, amb el repte d’escoltar a l’escena) realitza al condemnat, per anar descabdellant una troca d’equívocs i males interpretacions. El públic veu nítida la situació del protagonista a què el mateix reu renuncia, com si no tingués temps a canviar-la.

Delibes va escriure aquesta novel·la el 1975, anys polítics convulsos en què a les presons hi sovintejaven adversaris polítics (com explica Buero Vallejo a La Fundación). Aquest reu, però, és comú, fruit del seu temps. La mirada que proposa el director argentí (també dramaturg i actor) Claudio Tolcachir és austera. Sense recursos audiovisuals, amb un espai sonor subtil de sons naturals (que evoca el record del protagonista) i una escenografia conceptual. Es treballa des de la representació de la situació realista, amb un assassí que es revela ingenu, sensible, honest i que, en tot cas, reconeix, que els seus avantpassats van rebre felicitacions per haver matat en una guerra i ell, en canvi, n’ha patit la condemna. Un xoc que li costa entendre: la guerra legitima els assassinats a les trinxeres; la pau condemna els crims, a vegades amb la pena de mort.

La ficció és cronològica i aprofundeix en les imatges d’un home perdedor i desorientat: confia que tothom ha de ser honest i responsable dels seus actes. La violència brolla freda, impulsada per terceres persones que no rebran cap càstig, i executa vides com si un arbre caigués d’un sol cop de destral. La interpretació, tot i la generositat dels actors, sona fictícia perquè es queda en la narració i abandona el símbol que podia identificar la situació. Es refugia en l’exemple i no el dota de valor de categoria; mira el dit i no la lluna a què està assenyalant.