Cinema

LEE UNKRICH

DIRECTOR DE CLÀSSICS DE L’ANIMACIÓ DE PIXAR COM ‘BUSCANT EN NEMO’, ‘TOY STORY 3’ I ‘COCO’

“Pixar dona l’espai per crear històries trencadores”

“És important recordar per què fem les pel·lícules: no és per l’èxit, és per explicar històries importants”

“‘La resplendor’ m’ha obsessionat des de fa més de 40 anys

Petits i grans han gau­dit, somiat i fins i tot plo­rat amb les pel·lícules diri­gi­des per Lee Unk­rich (Cle­ve­land, 1967), un dels grans noms de Pixar fins que va ple­gar, fa tres anys. Ha gua­nyat dos Oscars i ha sig­nat qua­tre obres mes­tres que han mar­cat el camí de l’ani­mació: Toy story 2 i 3, Mons­truos, S.A., Bus­cant en Nemo i Coco. No ha vin­gut a Sit­ges, però, pel seu tre­ball a Pixar, sinó per par­lar del lli­bre Stan­ley Kubrick’s The Shi­ning (Tasc­hen),una edició de luxe sobre La res­plen­dor (1980).

Vist amb pers­pec­tiva, pas­sats 18 anys, com va afec­tar que Dis­ney comprés Pixar?
Ja no hi estic, vaig mar­xar-ne fa tres anys, però Pixar segueix tenint la mateixa auto­no­mia cre­a­tiva i ha seguit fent pel·lícules d’èxit. Quan Dis­ney la va com­prar, les pel·lícules de Pixar eren geni­als i tenien molt més èxit, així que Dis­ney no havia d’impo­sar res a Pixar. Però això és un món que can­via per­ma­nent­ment, i si mirem Dis­ney amb pers­pec­tiva, ha tin­gut grans èxits d’ani­mació i períodes en què no tant. Fer pel·lícules és un negoci com­pli­cat, i no hi ha cap garan­tia que l’èxit sigui cons­tant, però l’impor­tant és que Pixar dona l’espai per expli­car històries inu­su­als, per arris­car i donar l’opor­tu­ni­tat de ser inno­va­dors i tren­ca­dors. Inten­tar dir alguna cosa sobre la huma­ni­tat que no s’hagi dit sem­bla una xim­ple­ria, però quan estàvem pen­sant Bus­cant en Nemo no pensàvem a gua­nyar diners, sinó a expli­car una història dife­rent del que havíem expli­cat fins ales­ho­res. Sem­bla par­lar per par­lar, perquè va tenir molt èxit, però és impor­tant saber per què fem les pel·lícules: no és perquè sigui molt gran, tin­gui molt èxit i faci molts diners, volem expli­car històries que siguin impor­tants per a nosal­tres. I no ens ha d’impor­tar què pensa la gent.
John Las­se­ter deia fa vint anys que Pixar no faria només con­tes de fades, que amb ani­mació es podia par­lar de tot. Que­den molts temes per explo­rar?
Espero que sí! Si mirem les pel·lícules de Toy story o totes les que hem fet amb Pixar veiem que les històries que expli­quen han anat evo­lu­ci­o­nant al llarg de la nos­tra vida. Ens hem con­ver­tit en gent més madura, hem vis­cut més victòries i fra­cas­sos en les nos­tres vides. Tots vivim la nos­tra vida, a la nos­tra manera, pas­sem per dife­rents experiències, tro­bem sig­ni­fi­cat a les coses que sen­tim que poden aca­bar fun­ci­o­nant a les històries que expli­quem. És evi­dent que hi ha històries infi­ni­tes per expli­car. Es podria dir de les pel·lícules en gene­ral, no només de Pixar.
Com ho fa perquè una pel·lícula com ‘Toy story 3’ pugui fer plo­rar tant a una nena de set anys com a un adult?
No té una res­posta fàcil. Mol­tes de les esce­nes de Toy story 3 són emo­ci­o­nants i arri­ben al públic d’una manera dife­rent, depe­nent de l’etapa de la vida en què es tro­ben. Quan estàvem fent la pel·lícula no sabíem que tin­dria aquest impacte en la gent. Per exem­ple, al final de tot de Toy story 3, quan Andy regala les jogui­nes a la nena, la gent s’emo­ci­ona molt perquè els recorda quan tenien jogui­nes al vol­tant i la sen­sació de rega­lar-les feia por i era trist. És com rega­lar la teva infància. I això que fa l’Andy d’expli­car per què és espe­cial cada joguina va arri­bar als adults, t’ado­nes que la teva vida ha sig­ni­fi­cat alguna cosa, i la gent agra­eix que hi siguis.
Hau­ria estat un direc­tor dife­rent si no hagués tin­gut fills?
Segu­ra­ment. Totes les meves pel·lícules han tin­gut la influència de la meva vida per­so­nal.
Quin és el pro­per uni­vers que explo­rarà?
No ho sé. L’únic que estic explo­rant ara mateix és la meva vida fora de les pel·lícules. Vaig fer-ne sense parar durant 35 anys si neces­si­tava parar una mica. De vega­des em plan­tejo si és bo fer pel·lícules tota la teva vida. Hi ha gent que ho fa, però jo, per­so­nal­ment, neces­si­tava parar, des­can­sar una mica i així després sé què voldré fer.
No era massa petit, amb dotze anys, per veure ‘La res­plen­dor’?
El meu pare no anava gaire sovint al cinema, però a la meva mare li agra­dava molt i em por­tava a veure qual­se­vol pel·lícula que li vingués de gust, que pot­ser no era gaire ade­quada per a la meva edat. Vaig apren­dre molt del cinema d’adults, de les emo­ci­ons... Vaig des­co­brir mol­tes més coses que si només hagués vist pel·lícules per a nens. Vaig veure La res­plen­dor amb dotze anys. No crec que fos massa d’hora, era un punt de la vida molt for­ma­tiu i crec que per això forma part de la meva ima­gi­nació i em va fer deci­dir que volia dedi­car-me a fer pel·lícules.
Ha vist mol­tes vega­des el film i ha lle­git molt la novel·la de Step­hen King. És per plaer o cada vegada hi veu coses noves?
La res­plen­dor m’ha obses­si­o­nat des de fa més de 40 anys, i de vega­des no sé per què, la meva dona pensa que estic boig, perquè m’importi tant una pel·lícula. Com mol­tes pel·lícules de Kubrick, tenen una manera d’escal­far-te sota la teva pell i que­dar-se amb tu. Van evo­lu­ci­o­nant amb el pas del temps, i amb La res­plen­dor ha estat així. Quan em vaig fer cine­asta, volia sen­tir les històries de com es fan les pel·lícules. Vaig tenir sort perquè com a direc­tor, vaig tenir la con­fiança de la família Kubrick per poder apro­fun­dir en la història i poder expli­car-la d’una manera com penso que ningú altre la podria haver expli­cat.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.