Cinema

David Trueba

Director de cinema

“El secret d’Eugenio era el ritme particular, els silencis”

Riure sovint és un mecanisme de supervivència, una defensa davant de l’absurditat del món

Cine­asta prolífic, amb una fil­mo­gra­fia de 26 títols, mem­bre de la nis­saga més relle­vant i guar­do­nada del cinema espa­nyol, David Tru­eba (Madrid, 1969) té uns vin­cles per­so­nals i pro­fes­si­o­nals amb Cata­lu­nya que venen de lluny. Ara hi torna amb Saben aquell , un retrat molt per­so­nal del famós còmic Euge­nio, en una impor­tant pro­ducció en versió ori­gi­nal cata­lana. Ell mateix ens atén en un català més que fluid. David Ver­da­guer, en el paper d’Euge­nio, i Caro­lina Yuste, que inter­preta la seva dona, pro­ta­go­nit­zen aquest film que arriba avui als cine­mes.

Ha diri­git un docu­men­tal sobre Albert Pla, una docusèrie sobre Jordi Pujol, i ara aquest film de ficció d’Euge­nio. S’interessa per per­so­nat­ges cata­lans curi­o­sos...
Jo crec que les històries et por­ten a un lloc. He fet una pel·lícula d’Alme­ria perquè el per­so­natge ha anat a Alme­ria a veure John Len­non; si no, no hau­ria fet mai una pel·lícula d’Alme­ria [Vivir es fácil con los ojos cer­ra­dos]. El que m’agrada són els per­so­nat­ges, i són ells que t’han de por­tar a la seva llen­gua, la seva cul­tura, els seus llocs. Has de ser generós amb ells i no por­tar-los al teu espai de con­fort. Has de sor­tir i tro­bar-los als seus llocs.
Quins records per­so­nals té d’Euge­nio? L’havia sen­tit en cas­sets al cotxe o l’havia vist a la tele­visió?
Recordo que tenia un com­pany de classe, un dels meus millors amics, que era el por­ter de l’equip d’hand­bol en què jugava, i que era un fanàtic total de l’Euge­nio. Sem­pre expli­cava el mateix acu­dit, que era molt absurd i infan­til: “És un home que entra en un cafè i xof!” I després hi havia un grup de música d’amics que sem­pre posa­ven els cas­sets dels acu­dits a la fur­go­neta. Recordo mirar-lo a la tele i pen­sar que era interes­sant. Tenia un mis­teri. Era una per­sona enigmàtica i a mi l’enigma m’agrada.
Després d’estu­diar-lo i de dedi­car-li una pel·lícula, ha acla­rit el mis­teri?
Jo crec que el seu secret era el ritme, la inter­pre­tació dels acu­dits com si fos­sin històries. Espe­ci­al­ment quan els allar­gava, era com una cons­trucció quasi tea­tral, una mena de monòleg. En una revista li pre­gun­ta­ven quin era el seu secret per expli­car tan bé un acu­dit, i ell deia que no ho sabia, però que “quan parlo d’un bor­ratxo, d’una noia, d’un marit, d’un boig..., soc jo”. Aquest és el secret, hi havia una inter­pre­tació, el ritme par­ti­cu­lar, els silen­cis. Ha estat un dels per­so­nat­ges cre­a­tius més interes­sants de l’espec­ta­cle que hi ha hagut mai a Espa­nya. Era una per­sona anticòmica i s’ha con­ver­tit en el còmic més cone­gut.
El moment ini­cial, el 1975, té a veure amb el seu èxit? Cata­lu­nya i Espa­nya neces­si­ta­ven riure?
Al començament segur. Era un artista de l’under­ground, una per­sona que sor­tia a expli­car acu­dits en bars i en pubs, a la nit, entre el fum de tabac, amb el cubata... Jo crec que era un pro­ducte d’aquesta època de l’Espa­nya que sor­tia al car­rer, a la nit, de les dones que sor­tien per pri­mera vegada a la nit amb lli­ber­tat, amb una sen­sació d’alli­be­ra­ment. Aquesta mena d’artis­tes són pro­ducte d’aquest alli­be­ra­ment. Igual que ara estem en una bom­bo­lla i els artis­tes que tenim no tenen car­rer, no tenen experiència social, no s’han cur­tit en locals, en directe. Són més de la pre­sen­tació gra­vada i en vídeo. Cada època té la seva res­posta social i jo crec que és una de pèrdua molt impor­tant de la soci­e­tat actual. S’ha per­dut el car­rer, el bar, la relació directa, la relació car­nal de pell. Estem en un moment molt arti­fi­cial, de pan­ta­lles. Mira que jo em dedico a con­tar històries per la pan­ta­lla però també inclús m’agrada més el cinema que el con­sum a casa perquè en el cinema hi ha una soci­a­lit­zació de les reac­ci­ons.
És interes­sant fixar-se en els temes que no toquen els acu­dits d’Euge­nio. No parla de política, de sexe, els famo­sos acu­dits ‘verds’, dels homo­se­xu­als... Per què no par­lava d’aquests temes?
No sé la raó, però jo crec que ell va esta­blir un llen­guatge que estava més basat en la seva inter­pre­tació com a per­so­natge. I jo crec que apre­ci­ava molt el sur­re­a­lisme, el joc de parau­les, i això no és l’humor polític, no és l’humor tam­poc d’humi­li­ació de per­so­nes o de situ­a­ci­ons. Era més d’extreure com l’absurd de les situ­a­ci­ons. No hi havia racisme o molt mas­clisme. Hi havia acu­dits molt dolents, això sí. Però la majo­ria són acu­dits molt equi­li­brats, amb una dona que és més intel·ligent que el marit i que es burla d’ell i vice­versa, però no hi ha una pauta. Hi ha molts acu­dits de bojos, de bor­rat­xos, que diuen la veri­tat, diuen coses molt més interes­sants que la gent nor­mal.
Hem par­lat molt d’humor, però ‘Saben aquell’ no és més una història d’amor que d’humor?
És que l’humor és un escut, una mena de defensa del món, però no és un tema. Riure sovint és un meca­nisme de super­vivència, una defensa, una for­ta­lesa davant de l’absur­di­tat del món. Si tu tro­bes l’absurd del món abans que l’absurd del món et trobi a tu, ets una per­sona amb defen­ses. No pots fer una pel·lícula sobre l’humor. Hem inten­tat fer una pel·lícula que expli­qui com es pro­du­eix l’humor, com es fabrica l’humor, a par­tir de l’obser­vació de la vida real i fent-ne una des­til·lació humanística. Però la pel·lícula és més una història humana, una història per­so­nal d’encon­tres, d’acom­pa­nya­ment, d’absències, d’amor, de col·labo­ració, de renúncia. Hi ha mol­tes coses, espe­ci­al­ment en el per­so­natge de la Conc­hita, que jo crec que era el més des­co­ne­gut d’aquesta història i hi aporta valors. És una per­sona que aporta uns valors molt sig­ni­fi­ca­tius a aquesta època i espe­ci­al­ment a unes gene­ra­ci­ons de dones que s’han donat pels altres d’una manera gene­rosa i sense frus­tració.
Fa un ús interes­sant de les cançons per fer avançar la trama, amb clàssics cata­lans de Ser­rat, Llach..., i també espa­nyols, de Salomé, Nino Bravo...
Jo sem­pre he pen­sat que, en aquesta pel·lícula, els acu­dits i les cançons són una part orgànica dels per­so­nat­ges, eren la feina de tots dos. Des del començament del desen­vo­lu­pa­ment del pro­jecte jo pen­sava que havíem de donar l’espai perquè les cançons de la Conc­hita fos­sin també nar­ra­ti­ves i tin­gues­sin la importància que han de tenir, a part de con­tar la història de la seva car­rera musi­cal. Per mi les cançons tenen pun­tu­a­ci­ons nar­ra­ti­ves, com els acu­dits: hi ha moments que com­ple­ten el que està pas­sant en la història real de les per­so­nes.
Com va entrar en el pro­jecte?
És una pro­posta que em van fer. La pri­mera vegada que m’ho van ofe­rir vaig dir que no, perquè no ho veia clar i no m’agra­dava el camí on por­ta­ven les ver­si­ons de la seva història, però van insis­tir i em van dei­xar començar de zero i expli­car la història a la meva manera, amb la meva visió. Això és impor­tant, perquè si no aca­bes fent una pel·lícula arti­fi­cial, més per cobrir l’expe­di­ent, que una obra per­so­nal. Sem­pre has de tro­bar el lloc on tu pots expli­car la història com a tu t’agrada perquè pen­ses que a la gent li agra­darà la teva manera de mirar.
Euge­nio té una història extra­or­dinària o la clau és aquesta mirada, el punt de vista?
Jo crec que té una vida que res­pon a la pre­gunta que es fa un dels per­so­nat­ges al començament de la pel·lícula: per què tants humo­ris­tes són tan tris­tos? La res­posta és perquè tenen la mateixa vida que tenim els altres, però ells han de sor­tir a fer riure la gent a la nit i això jo crec que és una diferència molt impor­tant. Però jo crec que la vida d’Euge­nio és bas­tant comuna. El que té d’espe­cial és la seva car­rera, perquè és una con­ca­te­nació d’acci­dents molt inu­sual i molt interes­sant. No hi havia una vocació dar­rere i mai havia pen­sat que aca­ba­ria la seva vida expli­cant acu­dits en un esce­nari. Però, a part d’això, jo crec que la història era molt una història de vida nor­mal i a mi m’agrada molt la gent nor­mal, la gent amb minúscu­les. L’impor­tant és la mirada i com poses els ele­ments a la pel·lícula per donar-li emoció, sig­ni­fi­cació. La gent gau­dirà de la pel·lícula des de la seva pers­pec­tiva i des de la seva sen­si­bi­li­tat i experiència per­so­nal.
Creu que riure i plo­rar estan molt a prop?
Sí, a mi el que m’agrada és la bar­reja de gèneres que té la vida real: et lle­ves al matí i és una comèdia i després al mig­dia reps una notícia des­a­gra­da­ble i és una tragèdia... Aquest con­trast total. Això m’agra­dava molt de la cons­trucció de la pel·lícula: pas­sar d’un acu­dit a un moment tràgic, pas­sar d’un moment tràgic a un acu­dit, i veure com totes les coses es ver­te­bren en aquesta bar­reja no raci­o­nal que és la vida.
David Ver­da­guer va ser la pri­mera opció?
Va ser una pri­mera opció per eli­mi­nació. Quan començaves a pen­sar en les carac­terísti­ques que volies per al per­so­natge, el David era un dels més sig­ni­fi­ca­tius. I a mi m’agrada molt com tre­ba­lla, té una qua­li­tat d’actor, però també té un timing de comèdia que és molt difícil d’expli­car a un actor que no ha fet comèdia en un esce­nari. Ha evi­tat la temp­tació de fer una imi­tació per fer una inter­pre­tació, i això és molt més interes­sant en una pel·lícula. La imi­tació està molt bé per a la tele­visió, perquè surt una per­sona i en un minut dius: “Que bé imita!” Però en una pel·lícula has de por­tar la història durant dues hores i no hi ha espai per a una sim­ple imi­tació, has d’arri­bar a una pro­fun­di­tat del per­so­natge.
Rodant en català se sent còmode?
Sí, m’he sen­tit còmode. I ha estat pràctic, també, per tre­ba­llar el per­so­natge de la Conc­hita [Caro­lina Yuste]. Vaig escriure els diàlegs en el meu català, que és un català pri­mari i sen­zill, de per­so­nes que no han estu­diat en català i que ho fan mala­ment, però l’inten­ten par­lar, i ella ho ha fet molt bé. Per mi ha estat una experiència fantàstica, m’agrada molt.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.