Arts escèniques

Mirador

Un compositor que arriba tard al Liceu

A John Adams li interessa explorar si és possible l’amor tenint tanta ambició de poder

Diuen que mai no és tard, però el cas és que el Liceu ha trigat moltíssim a acollir una òpera de John Adams (Woncester, 1947), tenint present que, des de fa cap a 40 anys, el compositor nord-americà ha aportat unes quantes peces importants, també controvertides, al gènere operístic amb un llenguatge primerament minimalista que s’ha fet més complex a favor de l’expressió emocional i que tant es nodreix de la música popular dels EUA, cosa que fa que tingui un gran sentit rítmic, com d’autors tan imponents com ara Wagner, Richard Strauss i Benjamin Britten.

Amb la col·laboració fonamental del director d’escena Peter Sellars, a vegades impulsor dels projectes, entre les seves òperes (que corresponen a només una part de l’obra) poden destacar-se Nixon in China (1987), a propòsit de la visita l’any 1972 del president nord-americà (un anticomunista ferotge aleshores mogut per interessos geopolítics) a la Xina dels últims anys de Mao, The Death of Klinghoffer (1991), sobre el segrest del vaixell de creuers Achille Lauro, el 1985, per part del Front d’Alliberament de Palestina, i Doctor Atomic (2005), que s’ocupa de l’ansietat de Robert Oppenheimer i el seu equip mentre treballaven per crear la bomba atòmica. Obres sobre fets que, incidents en el món contemporani, s’aborden des de personalitats implicades. Cap d’aquestes òperes, doncs, ha arribat al Liceu, on ara, fins dimecres vinent, es representa Antony & Cleopatra, una obra encarregada per festejar el recent centenari de l’Òpera de Sant Francisco, que la coprodueix amb el Metropolitan de Nova York i el teatre barceloní.

Sense Peter Sellars en la direcció escènica, que assumeix Elkhanah Pulitzer, i escrivint ell mateix el llibret, que, amb la dramatúrgia de Lucia Scheckner, s’inspira bàsicament en l’obra de Shakespeare sobre la llegendària relació del general romà i la reina egípcia, John Adams també aborda uns fets històrics (molt més llunyans en els temps) centrant-se en personalitats implicades. La idea és que la decadència de l’antiga República, definitivament dissolta amb l’imperi d’August, ressoni en el món actual, en què hi ha una crisi dels valors democràtics i noves aliances internacionals. Tanmateix, la posada en escena ambienta el drama d’Antoni i Cleòpatra en els anys trenta del segle passat, de manera que la figura d’Octavi (abans de ser l’emperador August) s’identifica amb el dictador Mussolini: unes imatges d’arxiu projectades, i s’ha de dir que ben integrades amb els moviments a l’escenari, mostren masses enfervorides pel feixisme. En un moment en què les figures de poder real es fan més invisibles, i també les formes de tirania, el recurs al símil amb el feixisme italià sembla fàcil i costa veure una ressonància en el present, per molt que, anacrònicament, a vegades apareguin paparazzi assetjant Antoni i Cleòpatra: un element, a més, representat barroerament, posat en contrast amb l’elegància de la caixa escènica i algunes imatges projectades. Tampoc no encaixa que es digui que una inspiració visual és el Hollywood dels anys trenta remarcant que els vestits que llueix Julia Bullock (la soprano a qui va destinar el personatge) remetin als de Liz Taylor en la superproducció que Mankiewicz va dirigir el 1963.

Allò que, de fet, sembla importar-li més a Adams, que dirigeix l’orquestra del Liceu, és la relació entre dos amants en la maduresa involucrats en intrigues de poder. És possible l’amor havent-hi tanta ambició de poder? Tanmateix, el desig, potser sobretot en el cas d’Antoni, exposa a una fragilitat extrema. Pel que fa a Cleòpatra, correspon a la imatge de sempre: seductora, astuta, però també vulnerable i passional. En tot cas, hi ha amor i també odi, traïció i també fidelitat en la mort. La complexa orquestració d’Adams ho expressa intensament i diversament, mentre que la part vocal sembla més monòtona i repetitiva, tot i estar ben defensada per un extraordinari Gerard Finley (Antony) i una Bullock que destaca especialment com a actriu. Ha estat tard, i no sembla que amb la seva millor òpera, però com a mínim John Adams ha arribat al Liceu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

TEATRE

El Teatre Romea recrea l’humor cínic de Thomas Bernhard

BARCELONA
audiovisual

Ferran Cera substitueix Jordi B. Oliva com a president de la federació PROA

barcelona
ARTS ESCÈNIQUES

Cap Butaca Buida ja ha venut la meitat de les 60.457 entrades del 16 de març

BARCELONA
art

L’exposició col·lectiva ‘Ecofeminisme 2024’ s’inaugura avui a Vilablareix

vilablareix
Cultura

Una mostra denuncia el maltractament d’animals

Tarragona
Literatura

Girona i Berga commemoren els 50 anys de la mort d’Aurora Bertrana

Girona
Arts escèniques

La Planeta i el Teatre Municipal posen el focus a la salut mental

Girona
Cultura

Restauren la façana del Pretori

Tarragona
Cinema

Rosa Vergés presenta ‘Boom Boom’ restaurada per la Filmoteca

Girona