Llibres

Novetat editorial

Guerra, por i amnistia a la Catalunya del XIX

A mit­jan segle XIX eren temps con­vul­sos, a tot Europa. Situem-nos, però, en l’entre­mig de les guer­res car­li­nes, aquells con­flic­tes dinàstics que van enfron­tar la soci­e­tat espa­nyola –i espe­ci­al­ment la cata­lana– ara fa 150 anys. Con­cre­ta­ment, a l’ano­me­nada guerra dels Mati­ners, el 1848, només vuit anys després de la fi de la pri­mera car­li­nada, en un con­text de crisi agrària i finan­cera, amb un males­tar pro­fund que va encen­dre les clas­ses popu­lars i des­en­ca­de­nar una segona insur­recció a favor de Car­les VI, fill del pre­ten­dent Car­les V. Llàstima que no tin­guem ningú amb talent lite­rari a l’època que hagués des­crit, com ho van fer Char­les Dickens o Vic­tor Hugo, les misèries o l’espe­rit revo­lu­ci­o­nari d’aque­lla nos­tra soci­e­tat cata­lana.

Tan­ma­teix, si des­em­pol­sem l’eti­queta de folk­lo­risme d’un Joan Ama­des i el Marià Vay­reda de La punya­lada, tro­bem històries far­ci­des de penúries i cru­esa al vol­tant de nens des­a­pa­re­guts i altra gent que no va dei­xar ras­tre en hos­tals i albergs on el men­jar que ser­vien era deliciós, així com altres lle­gen­des urba­nes que encara fan posar els pèls de punta i des­crip­ci­ons del Raval que no tenen res a enve­jar a White Cha­pel de Jack l’Esbu­de­lla­dor. Pre­ci­sa­ment aques­tes són les fonts de les quals beu l’escrip­tor Xavier The­ros (Bar­ce­lona, 1963) per car­re­gar la seva pode­rosa ploma literària i bui­dar-la en una nova novel·la on torna a demos­trar ser un extra­or­di­nari conei­xe­dor de la història de Bar­ce­lona al ser­vei d’un thri­ller històric apas­si­o­nant ambi­en­tat a la Cata­lu­nya de les car­li­na­des.

Tot­hom ha de morir (La Cam­pana) és més que una novel·la històrica, és una novel·la negra o un ver­da­der thri­ller policíac, com bé defensa aquest escrip­tor que no només reprèn la car­rera literària després d’un llarg parèntesi afec­tat per la mort pro­pera de fami­li­ars direc­tes i amics, sinó també per­so­nat­ges cone­guts en la seva ante­rior obra, La fada negra (Premi Josep Pla, 2017). I com con­fessa arran de tot el que li ha pas­sat en l’àmbit per­so­nal, “no és casual que el tema prin­ci­pal de la novel·la sigui la por”.

Tor­nem al 1848. Com des­criu l’autor mateix, ens tro­bem una Cata­lu­nya que està en un moment “fron­tissa”, en què tenim, per una banda, una soci­e­tat pri­mi­tiva tra­di­ci­o­nal antiga, la del camp, que ha patit els estralls de la pri­mera guerra car­lina i, abans, les dues lleis de desa­mor­tit­zació que van obli­gar a emi­grar cap a la ciu­tat, i, per l’altra, un món urbà que està començant la revo­lució indus­trial i orga­nit­zant-se al vol­tant d’un nou estat lli­be­ral. I és clar, en el si d’una guerra dels Mati­ners que, com acla­reix, encara que tra­di­ci­o­nal­ment es con­si­dera una segona car­li­nada, aquesta només afecta Cata­lu­nya i no hi ha impli­cació dinàstica com a les ante­ri­ors. “Aquí és més aviat un afar­ta­ment de la gent del camp que passa gana i que estan obli­gant a tre­ba­llar a les fàbri­ques, i això pro­voca una reacció, encapçalada pels car­lins.” També hi tro­bem un “feno­men nou”: una guerra sense exèrcits orga­nit­zats sinó guer­ri­lles. Com deta­lla The­ros, en aca­bar la pri­mera guerra el 1840, “en fals”, van res­tar mol­tes par­ti­des de sol­dats car­lins que es neguen a entre­gar les armes i encara menys anar a l’exili, per això es recon­ver­tei­xen en tra­bu­cai­res. “Només es posen la boina car­lina de tant en tant.”

I, pre­ci­sa­ment, el des­en­ca­de­nant de la trama és una mis­te­ri­osa par­tida guer­ri­llera –no reco­ne­guda per cap dels dos bàndols en lluita– que deixa un reguit­zell de crims pel Ripollès i pro­voca un estat de pànic a la població rural i de la mun­ta­nya. El seu ras­tre de sang i temor comença a la vora del Ter, a Sant Quirze de Besora, al límit nord de la Bar­ce­lona indus­trial, i con­ti­nua recta amunt fins a la fron­tera fran­cesa, a tocar del san­tu­ari de Núria i la pujada del Nou Creus. És així com les auto­ri­tats encar­re­guen eli­mi­nar-la a un grup de pre­si­di­a­ris a canvi d’una amnis­tia, entre els quals hi ha Llàtzer Llam­pa­des. Una mena de Dotze del Patíbul, com els ano­mena Albert Sánchez Piñol, que seran pre­mi­ats amb l’indult si atu­ren aquesta estela de ter­ror, un premi gens fàcil però, a pri­ori, molt sug­ge­ri­dor tenint en compte la des­cripció fide­digna que fa l’autor de les pre­sons de l’època, com aquesta Amàlia del Raval en què la rein­serció social (o més aviat recon­versió a la fe) era una autèntica penúria.

I com suc­ce­eix a les novel·les de l’esti­mat Sánchez Piñol que The­ros tot sovint ha traduït al cas­tellà, l’ele­ment fantàstic també hi és pre­sent. En el seu cas, menys pre­sent i més sug­ge­rit, aquí evo­cant pors més anti­gues i de caire sobre­na­tu­ral, com poden ser la de morts que tor­nen per per­se­guir els vius –tan este­ses per Europa– o la més nos­trada i cone­guda com la lle­genda del mal caçador. També apa­rei­xen els nans Golluts que van viure a la vall de Ribes fins ben entrat el segle XX. “No deixa de ser una road movie d’un grup de bar­ce­lo­nins que per a ells anar a la mun­ta­nya és com anar a la Lluna.” Tota una con­fluència d’ele­ments con­cen­trats en un relat nar­ra­ti­va­ment intens que es devora ràpid mal­grat la gene­rosa quan­ti­tat de pàgines.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia