Albert Ràfols Casamada i Maria Girona: un centenari per a cent anys més

Aquest any 2023 que ara s’acaba s’han anat succeint diverses activitats que, amb més o menys discreció, han posat de nou sobre la taula el nom del poeta i pintor Albert Ràfols Casamada i el de la pintora Maria Girona. L’excusa del centenari del naixement de tots dos artistes ha servit de pretext perquè la Fundació Bassat dediqués una gran retrospectiva d’obres de Ràfols i perquè la Fundació Vila Casas fes possible la gran exposició, encara oberta fins al 14 de gener, que l’obra de Maria Girona reclamava des de la seva mort el 2015.

Malgrat les dificultats per la manca de suport institucional, el centenari ha servit (i servirà, perquè encara no ha acabat) per posar el focus en aspectes fins ara poc tractats de la seva trajectòria artística i personal. L’Escola EINA va reivindicar en una gran exposició la faceta pedagògica d’Albert i Maria i ara la Fundació Palau de Caldes d’Estrac s’endinsa per primera vegada en una exposició dedicada al vessant poètic de Ràfols, un dels més desconeguts i estimulants que ens cal conèixer i divulgar amb urgència.

També ha servit perquè les galeries hagin tornat a introduir al mercat la seva obra, tal com demostra l’exposició que donà el tret de sortida en aquest aspecte, inaugurada a la galeria Fernández Braso de Madrid. Però també en són bon exemple les que actualment es poden visitar en dues galeries barcelonines. Per una banda, la que fa ben poc ha presentat la galeria Eude, centrada en l’obra gràfica i el dibuix de Ràfols, dues disciplines imprescindibles en què es va desenvolupar com peix a l’aigua, i que possiblement tindrà una rèplica amb una altra exposició similar dedicada a Maria Girona. Gairebé paral·lelament s’ha presentat una altra exposició a la galeria Joan Prats –la galeria que li va ser sempre fidel–, que presenta Ràfols sota la mirada renovada dels artistes d’avui, on la seva pintura dialoga directament amb obres de Mar Arza, Pere Llobera i Anna Irina Russell. Tot això sense oblidar, com dèiem, les coses que vindran. Ara mateix són al forn altres exposicions i publicacions que ens ajudaran a conèixer millor les figures de tots dos pintors i que anirem desvelant pròximament a través de la pàgina web i les xarxes socials del centenari.

La pintura de Ràfols Casamada, lírica i sensitiva, gairebé sinestèsica, genera espais de silenci i reflexió en un moment en què n’anem mancats. Els seus paisatges cromàtics, els seus bodegons en fuga, són una reflexió al voltant del temps i de l’espai que encara ara és vigent. La mirada serena i tranquil·la de Girona ens aproxima a una vida més senzilla i humana, que ens allunya de la superfluïtat del temps en què vivim. La seva pintura pot ser actual, malgrat que els temps i les modes hagin canviat. Per això l’objectiu de tot plegat no hauria de ser altre que començar de nou, deixar enrere les problemàtiques del passat i afrontar amb una mirada renovada el seu llegat intel·lectual i artístic. Aquesta commemoració ha de ser la primera pedra d’una recuperació necessària.

És una oportunitat que no podem deixar perdre per iniciar una recuperació veritable de dos personatges clau de la nostra història artística, però també de la nostra història cívica i cultural. Ha de ser l’espurna que encengui de nou l’interès per la seva obra, el punt de partida per a una recuperació veritable. Tant l’un com l’altra són pintors de vàlua però, per si això fos poc, són també personatges polièdrics i troncals, que van contribuir de manera decisiva a dinamitzar l’ambient artístic del país, a esperonar l’esperit crític i la creativitat a través d’una nova pedagogia (EINA i Elisava), que van defensar i donar ales a una nova generació d’artistes com Carlos Pazos, Antoni Llena, Sílvia Gubern, Jordi Colomer, Francesca Llopis, Jordi Fulla i un llarguíssim etcètera.

Soc del parer que les aportacions que van fer en l’àmbit artístic i pedagògic mereixen ser revisitades i estudiades de nou. El seu llegat ingent, materialitzat en manuscrits, documents i fotografies és ara a l’abast d’estudiosos i crítics, de tothom qui vulgui aproximar-s’hi. Potser ha arribat l’hora de començar a promoure amb fermesa les tasques que ja s’han iniciat amb modèstia: la catalogació exhaustiva i crítica de la seva obra, l’estudi de totes les facetes encara desconegudes del seu procés creatiu (ceràmica, decoració, publicitat, escenografia...), la reedició i estudi de la seva obra literària completa, l’anàlisi de les seves aportacions pedagògiques i el seu paper en les arts catalanes de les darreres dècades.

Avui, 17 de desembre, quan es compleixen catorze anys de la mort de Ràfols Casamada, és un bon moment per recordar-ho. Esperem que aquest centenari serveixi perquè puguem tenir Ràfols Casamada i Maria Girona encara durant cent anys més, no ocults en la penombra, sinó exposats a la llum que projecten els seus quadres en la memòria de tots. La memòria és fràgil i ens trobem en un moment clau, en moments de canvis generacionals, per evitar que restin en l’oblit. Que tot això, sigui o no una realitat, és a les nostres mans.

*Historiador i crític d’art. Comissari de l’Any Ràfols Casamada-Maria Girona.