Còmic

còmic

Luis Mendo intenta entendre l’ànima japonesa a la novel·la gràfica ‘Tokio y yo’

L’autor utilitza el còmic de butxaca o ‘bunkoban’ per presentar uns relats breus que tenen molt a veure amb la seva vida al Japó, en un afany de comprendre i acceptar les cultures diferents

Ja por­tem gai­rebé un quart del segle XXI i el còmic, que molts con­si­de­ra­ven a les aca­ba­lles del segle pas­sat com una expressió comu­ni­ca­tiva i artística al llin­dar de la mort, ha revi­fat amb una força que no tenia abans. La incor­po­ració de noves temàtiques i d’inno­va­do­res nar­ra­ti­ves l’ha man­tin­gut viu. Actu­al­ment, el còmic ha tren­cat mol­tes de les seves con­ven­ci­ons de llen­guatge tot obrint espais que poden ser ocu­pats per cre­a­dors de dife­rents pro­cedències.

Aquest és el cas de Luis Mendo (Sala­manca, 1969), dis­se­nya­dor gràfic i direc­tor d’art de nom­bro­ses publi­ca­ci­ons, que a par­tir del dibuix i unes històries vis­cu­des per expli­car ha creat el que podríem ano­me­nar la seva pri­mera novel·la gràfica. Tokio y yo (Norma Edi­to­rial), que començant pel for­mat ja mos­tra les pos­si­bi­li­tats de for­mats d’aquest mitjà. “Quan vaig arri­bar a Tòquio em vaig ado­nar que al metro tot­hom lle­gia una mena de lli­bres de but­xaca que ano­me­nen bunko­ban que caben en qual­se­vol lloc i que abas­ten tot els gèneres i temàtiques”, explica Mendo.

En aquest for­mat va enca­bir dife­rents relats gràfics amb il·lus­tra­ci­ons que sovint només ocu­pen una plana i en què el text no necessària­ment va enca­bit en bafa­ra­des sinó com a text de recol­za­ment, tal com feien els pro­tocòmics o a casa nos­tra les auques.

Els relats se cen­tren bàsica­ment en les seves experiències al Japó, però també rela­ten el recor­re­gut vital i pro­fes­si­o­nal de l’autor que té com a referència les ciu­tats de Sala­manca, Madrid, Bar­ce­lona i Tòquio que és ara el lloc on viu amb una esposa japo­nesa i una filla.

“Vaig anar a parar a Tòquio després de la mort del meu pare. Va ser el lloc en què, amb motiu de la pandèmia, em va sor­tir la neces­si­tat de dibui­xar el món japonès. Aquest dibui­xos han estat la ins­pi­ració de Tokio y yo.

A par­tir d’aquest moment Mendo es va cen­trar més en el camp més estricte de la il·lus­tració que en el dis­seny gràfic. “El salt tam­poc ha estat tan gran perquè pro­fes­si­o­nal­ment, com a direc­tor d’art de revis­tes, estic acos­tu­mat a saber tro­bar un equi­li­bri entre el text i la imatge i això crec que es nota al lli­bre”, explica.

L’autor ha vol­gut defu­gir dels molts lli­bres que en els dar­rers anys han sor­tit fets per joves que han des­co­bert la sin­gu­la­ri­tat del Japó i han fet relats més anecdòtics. “El que faig és, a par­tir de la meva experiència per­so­nal, enten­dre la diferència de cul­tu­res”.

Ini­ci­al­ment, aquest lli­bres va ser publi­cat a Corea, país que el va con­vi­dar a fer una expo­sició dels seus dibui­xos. La seva mirada al món japonès no va ser massa entesa a Corea doncs tro­ba­ven que vic­ti­mit­zava massa el Japó i els core­ans no veuen els japo­ne­sos com a vícti­mes. Va haver de can­viar algu­nes de les vinye­tes que en l’edició de Norma s’han recu­pe­rat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia