Llibres

Kenizé Mourad

Novel·lista i periodista

Kenizé Mourad: “Escric per explicar l’Orient a Occident, no l’entenen pas”

Kenizé Mourad va néixer a París ara fa 84 anys. El seu nom és únic, fet d’un error ortogràfic quan van afegir una “i” a Kenzé, que significa petit tresor. Filla d’una princesa otomana exiliada amb la caiguda de l’imperi i d’un rajà indi. Es va criar a França, però sempre va tenir la mirada posada a l’Orient. Va descriure’l com a corresponsal des de les pàgines del Nouvel Observateur i com a escriptora a través dels diversos llibres que ha publicat. El més aclamat: el best-seller De part de la princesa morta, una novel·la biogràfica sobre la vida de la seva mare. Ara viu entre París i Istanbul, des d’on veu el palau otomà Topkapi a través dels finestrals del menjador. Les prestatgeries les decoren fotos de la seva família, i darrere la taula hi penja un antic llençol color festuc que servia per tapar la vaixella otomana.

Vostè és filla de Selma Hanimsultan, neta de l’últim sultà, Murat Vè, i filla de Sajid Husein Zaidi, rajà indi. Com influeix aquesta herència en la manera de mirar el món i descriure’l?
Ha fet de mi el que jo soc. Mai no hauria escrit el que he escrit ni hauria estat interessada per les qüestions d’arrels i d’identitat, ni per l’Orient. No hauria tingut la sensibilitat que tinc, per exemple, amb el problema dels palestins, tot i que si un és humà en aquest cas la té... Quan era periodista no volia escriure sobre França, volia escriure sobre els meus països que eren l’Orient Mitjà, el subcontinent indi i fins i tot l’Àfrica del Nord. Com a periodista o com a escriptora jo escric per explicar l’Orient a Occident, no l’entenen pas. I aquest sempre ha estat el meu objectiu. En tots els meus llibres.
Molts dels vostres llibres parlen de la convivència entre comunitats.
Em baso en la convivència. A El perfum de la nostra terra mostro tant a palestins com israelians formidables, que no són sionistes i que tenen molt coratge. Ara són una minúscula minoria. Al llibre A la ciutat d’or i argent explico que els hindús i els musulmans van lluitar junts contra els britànics. Tot i que els britànics es van adonar que calia dividir-los per regnar i van canviar els llibres d’història.
La literatura és una bona eina per reivindicar això.
És l’única que tinc. Jo hauria volgut ser política per algun dels que considero els meus països, però no vaig poder perquè al final jo no tinc un país. Això va ser traumàtic per a mi quan era jove, perquè vaig créixer a França i no parlava cap de les llengües i no tenia altres nacionalitats. Aquesta situació, però, m’ha portat a ser una observadora privilegiada i a tenir una sensibilitat tan especial que quan escrivia els meus reportatges o llibres m’acollien com una d’entre ells.
La investigació històrica i plasmar la realitat té un pes molt important als seus llibres. Es deu al periodisme?
El que m’interessa és fer entendre aquestes civilitzacions i aquestes cultures. Per tot el que és històric he fet una documentació extremament estricta, mai no invento res sobre la història o sobre el context. Per contra, em poso a la pell dels personatges i els dono llibertat. Per fer-ho, estudio tot el que trobo sobre ells, les relacions amb els altres i intento posar-me a la mentalitat de l’època. No puc fer pensar als personatges com gent del segle XXI. Ser periodista m’ha ajudat molt. Al meu primer llibre, De part de la princesa morta, a part de llegir-me els llibres de l’època vaig repassar els diaris i com que tenia pràctica trobava ràpidament la informació que m’interessava. Un exemple sobre què vull dir és quan vaig trobar les festes al restaurant Maxime, a París, i hi vaig posar la meva mare, que tot i no saber segur si hi havia anat hauria pogut ser allà, perquè eren aquells anys i els ambients on es movia. El que és absolutament exacte és el context històric i cultural.
Les dones també tenen una presència molt forta, als seus llibres.
Hi he posat una mica de mi i una mica de la meva mare. També la Bergum Hazrat Mahal, protagonista d’A la ciutat d’or i argent, que va liderar la guerra contra els britànics, era molt valenta. No hi ha llibres que parlin d’ella. Era de la ciutat del meu pare i vaig anar a veure totes les famílies, les quals tenien avantpassats que havien lluitat a la guerra. A l’últim llibre, Al país dels purs, hi he introduït molta gent que coneixia, com la meva tieta, que l’he descrit com una heroïna. Va morir fa dos anys, als 101, i era una dona d’una força increïble. Quan tenia 65 anys era directora d’una escola de 7.000 infants, nens i nenes barrejats, cosa molt estranya al Pakistan. D’alguna manera, l’obra és un homenatge a ella.
En quin moment decideix deixar el periodisme i dedicar-se exclusivament a la novel·la?
Després de la revolució iraniana em vaig adonar que no podia escriure sobre aquesta revolució en articles d’una pàgina. Necessitava anar més lluny per incloure la història, la cultura, la religió...Vaig fer una sinopsi per a un llibre, però al final no el vaig escriure. Tot i que va ser en aquell moment quan vaig anar a veure el director del Nouvel Observateur, on treballava com a corresponsal de guerra, i vaig deixar la feina. Els meus amics em van dir que estava boja per la inestabilitat econòmica que suposava, però jo havia entès que volia escriure el llibre sobre la meva mare i si no ho feia em convertiria en una vella amargada. Tenia quaranta anys i vaig pensar que si no prenia el risc en aquell moment ja no ho faria.
Té ganes de continuar escrivint?
Després d’El perfum de la nostra terra els mitjans francesos em van boicotejar molt, i em van criticar de ser antisemita. Abans sortia a totes les televisions i grans diaris. Quan vaig treure l’últim llibre, Dins el país dels purs, la meva editora trucava als periodistes i deien que no els interessava. Al final les editorials estrangeres tradueixen els llibres que surten a la premsa i per culpa d’això aquest últim no es va traduir a l’espanyol. Això va ser un xoc per a mi. Per no caure en una depressió vaig decidir marxar de França i instal·lar-me a Turquia. Ara faig altres coses, com conferències sobre els palestins o he ajudat molt uns amics que tenen una ONG a Hatay, la zona més afectada pels terratrèmols.
Com va ser la primera vegada que va trepitjar Turquia?
Estava molt emocionada. Vaig anar a Topkapi; jo encara no coneixia la meva família d’aquí i vaig visitar el palau amb un grup guiat. El guia era un senyor gran, jo tocava els matalassos on pensava que potser la meva àvia s’havia assegut i el guia em va dir que no tenia el dret de fer-ho. Se’m van posar els ulls plorosos. Quan vam arribar a la galeria amb els avantpassats va començar a parlar de Murat Vè, el meu besavi, i jo li vaig dir que estava equivocat amb coses que deia. I quan em va preguntar com ho sabia li vaig explicar qui era. El guia em va mirar i em va besar la mà, avisant els altres guies que també em van venir a besar la mà. Jo em vaig posar a plorar. Va ser en aquell moment quan em vaig sentir adoptada. Per escriure el meu primer llibre vaig estar molt atenta d’introduir també perspectives que no només fossin de la meva família i el llibre va ser molt ben rebut a Turquia.
I ara quina és la seva relació amb el país dels seus avantpassats?
Tinc la nacionalitat turca gràcies a un periodista. Fa 25 anys, després de publicar De part de la princesa morta vaig dir-li al cònsol que m’agradaria tenir la nacionalitat turca i vaig enviar el meu dossier a Ankara. Un mes després, el cònsol em va dir que la petició s’havia rebutjat. Vaig trucar a un amic periodista, que treballava a Cumhurriyet, que en aquell moment era un mitjà molt gran. L’endemà, el gran titular de primera pàgina explicava que havien rebutjat la nacionalitat a Kenizé Mourad mentre que a qualsevol futbolista li donaven. Aquell vespre a la televisió es feia una entrevista a un ministre i el periodista li va demanar que perquè havien refusat la meva nacionalitat i el ministre va dir que era un error. Un mes després la vaig rebre.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

FESTIVAL DE CANES

Paul Schrader i Richard Gere es retroben

CANES
Crítica

Concert kairològic

Festival de cinema

La crueltat de Yorgos Lanthimos torna a Canes

Canes
Quim Gibert
Ensenyant i autor del llibre “Allà d’allà”

“La llengua persistirà si estem disposats a mobilitzar-nos”

Banyoles
cultura

Vilassar de Dalt: aparador de la fotografia analògica fins al 18 de juny

Vilassar de Dalt
Cultura

Mor Gudrun Ure, actriu escocesa protagonista de la sèrie infantil ‘Super Gran’

Cultura

Mor la presentadora i actriu mexicana Verónica Toussaint

Cultura

Mor Tony McFarr, el doble d’acció de Chris Pratt i Jon Hamm

música

Pol Bordas estrena ‘Cor petit’ amb la ‘col·labo’ de Figa Flawas

girona