Sinestèsies bàltiques

Afor­tu­na­da­ment, l’Orques­tra Simfònica del Gran Tea­tre del Liceu (OSGTL) va fent labor de des­cen­tra­lit­zació –que pot­ser, per títol, li per­to­ca­ria a l’OBC– i manté l’hàbit de visi­tar en con­cert l’Audi­tori de Girona. La dar­rera cita va ser aquest diu­menge 7 d’abril, ofe­rint una gran actu­ació, davant d’una pla­tea ben plena i entu­si­asta, que no va rega­te­jar aplau­di­ments.

El pro­grama inte­grava obres del rus Modest Mússorgski i del finès Jean Sibe­lius: tots dos nas­cuts a mit­jans del segle XIX, i a menys de 200 quilòmetres del mar Bàltic, sent ambdós també súbdits del Tsar, ja que el seu imperi abas­tava lla­vors el Gran Ducat de Finlàndia. Les seves sorts van ser desi­guals: el pri­mer va morir als 42 anys, afli­git per l’alco­ho­lisme, la indigència i la sole­dat, men­tre que el segon viu­ria amb pres­tigi fins els 91, veient com el seu país s’inde­pen­dit­zava arran de la Revo­lució d’Octu­bre i el final de la I Guerra Mun­dial.

L’arran­cada va ser amb el Con­cert per a Violí i Orques­tra de Sibe­lius. Al timó, la direc­tora Susanna Mälkki, també fin­lan­desa, i com a solista el cana­denc Kai Gleus­teen, que és el con­cer­tino titu­lar de l’OSGTL; dos músics sep­ten­tri­o­nals, que segu­ra­ment conei­xen els hiverns àrtics i les llums bore­als que tei­xei­xen el rere­fons sinestèsic de l’opus: una par­ti­tura molt exi­gent per al vio­li­nista, però el de Cal­gary va estar per­fec­ta­ment a l’alçada, impo­sant amb el seu Gua­dag­nini cen­te­nari un sen­tit líric i somi­a­dor als solos, als quals la simfònica res­pon amb tutti roco­sos i ful­mi­nants. Molt ova­ci­o­nat, el con­cer­tista va con­ti­nuar recla­mant l’herència nòrdica, anun­ci­ant com a bis, en un cas­tellà molt cor­recte, Trollk­vena (El molí del trol) del noruec Bjarne Brus­tad, peça que també apel·la al vir­tu­o­sisme, però amb una den­si­tat més espec­tral i ato­na­lista.

Ans, el plat prin­ci­pal de la vet­llada era la deli­ci­osa Qua­dres d’una expo­sició, una d’aque­lles obres que omple el cor de joia i èxta­sis. Cer­cant direc­ta­ment la con­nexió estètica entre música i pin­tura, Mússorgski va voler retra­tar les impres­si­ons de la visita a la mos­tra del seu amic i artista Víktor Hart­mann en una pina­co­teca de Sant Peters­burg. Ini­ci­al­ment escrita per a piano, la suite va rebre un colos­sal i esplen­dorós arran­ja­ment orques­tral sig­nat per Mau­rice Ravel, qui va res­pec­tar meti­cu­lo­sa­ment la matèria musi­cal i el seu cons­ti­tu­tiu caràcter peri­patètic, subrat­llat pel leit­mo­tiv de la pro­me­nade entre els qua­dres, immer­sos d’un ima­gi­nari pai­satgístic poblat d’éssers fantàstics. El com­po­si­tor francès, però, va intro­duir sobre les cor­des envo­lu­pants uns vents dau­rats i òrfics, a part d’unes per­cus­si­ons ritu­a­lis­tes i amb flu­o­res­cents punts d’exo­tisme.

La for­mació bar­ce­lo­nina va res­pon­dre amb gran nivell d’agi­li­tat i pre­cisió, sota la batuta cons­tant i com­pe­tent de la direc­tora d’Hèlsinki, espe­ci­al­ment enèrgica i radi­ant en els últims trams, sovint repun­tant sobre les curi­o­ses saba­ti­lles fúcsia de dis­seny, que con­tras­ta­ven amb la indu­mentària negra d’eti­queta for­mal que abi­llava els seus sub­or­di­nats. Amb evi­dents som­riu­res de satis­facció, el públic sor­tia de la sala mera­ve­llat per les sinestèsies bàlti­ques, indi­fe­rent a la calitja saha­ri­ana que enter­bo­lia i tor­bava els cels sobre la Devesa.